Aquella «casualitat» que el va dur a enamorar-se de l’hoquei es va convertir en una prolífica carrera que ha durat 26 anys. Joan Mangas n’escriurà el seu punt i final aquest cap de setmana, un cop s’acabi la temporada. L’última en actiu de l’olotí, vinculat en aquest món durant gairebé tota la seva vida. Hi continuarà de la mà perquè això és impossible deixar-ho estar d’un dia per l’altre, però ja no es calçarà els patins com fins ara. Ha decidit fer un pas al costat i, amb 32 anys, posar el focus en d’altres aspectes de la vida. Enrere deixarà un munt de records. D’amargs i també de feliços. A Olot, a casa; també a l’estranger, perquè va apostar per buscar-se les garrofes a França durant algun temps. Com igualment a Girona i Palafrugell, entitats que el van rebre amb els braços oberts. Se’n va deixant el club de la seva vida en «el millor moment» possible i convençut que tard o d’hora, l’equip atraparà l’OK Lliga. El sostre, el cel. Mangas s’ho mirarà des de fora, això sí.
Són anys i panys de dedicació i esforços que ara arribaran a la seva fi. «Feia mesos que hi rumiava», se sincera. N’explica els motius i per les seves paraules queda ben clar que n’està convençut i per què ho fa. «Sempre he pensat que s’ha de saber plegar i volia fer-ho amb bon regust de boca», comença. Hi suma un motiu i de pes: «El passat mes de novembre va morir el meu pare i això em va fer reflexionar. Me n’he adonat que la vida és molt curta i s’ha d’anar canviant d’etapes». Ell es defineix com un «malalt de l’hoquei» a qui li ha «arribt ben endins tot el que he viscut fins ara». Ha xalat de valent quan les coses han anat bé però alhora, ha patit com el que més quan la sort li ha girat l’esquena. «He passat per molts equips, amb temporades bones i d’altres dolentes. Tot el treball fet m’ha acabat portant fins a una recompensa espectacular, pel que crec que ara és el moment de deixar-ho». El desenllaç l’ha viscut a l’Olot, a OK Plata i davant una afició entregada, que ho viu, ho sent, ho pateix. «Me’n vaig tranquil amb mi mateix. Amb tristesa, perquè són molts anys vinculat a l’hoquei, però la decisió està molt i molt madurada».
Inicis i trajectòria
Joan Mangas diu sentir-se «molt orgullós» de «com ha acabat sent» la seva carrera. Satisfet per haver-se «sabut sobreposar» als moments més delicats, el seu present l’ha dut a «gaudir molt» del dia a dia. «Estic jugant a Plata, amb minuts. És la culminació d’un gran esforç, perquè ho he arribat a passar malament». Repeteix aquesta idea i se li pregunten els motius. «No m’he sentit bé quan no he rendit com esperava o he jugat menys del previst. Mai he sigut professional, però sempre m’he cuidat menjant bé, anant al gimnàs, dormint com toca... Hi he dedicat moltes hores i he estudiat i treballat fent mans i mànigues per poder entrenar i jugar». La dedicació ha sigut màxima pel que, si el resultat no era l’esperat, el desencís era encara més gran.
Això l’ha acompanyat sempre encara que les frustracions les ha sabut anar madurant gràcies a l’experiència. Els anys que se’n va anar a França hi van tenir molt a veure. Va ser una via d’escapament, un pas per créixer i madurar. Abans, però, ja hi havia força feina feta. Perquè l’hoquei i Mangas van donar-se la mà ben aviat. «Tot va començar per casualitats de la vida», rememora. «Un veí dels nostres pares hi jugava i el vam anar tots a veure. Em va captivar i amb sis anys vaig començar a jugar l’Olot. No sé què és el que més em va agradar, però des de llavors em va enganxar». A ell i al seu germà Aniol, a qui defineix com un «suport vital». «Totes les victòries i les frustracions les hem compartit. A casa el tema sempre ha sigut el mateix: hoquei, hoquei i més hoquei. He rebut el seu suport en tots els sentits», diu. Ha sigut a l’Olot on han acabat coincidint de nou. «Va ser un punt d’inflexió el seu retorn. Era un bon jugador, amb nivell d’OK Lliga, però li feia il·lusió tornar a casa. És molt exigent i ens va fer millorar a tots, augmentant la intensitat dels entrenaments. Tothom ha fet un pas endavant perquè és un líder dins la pista».
Sempre he pensat que s'ha de saber plegar i jo ho he volgut fer amb un bon regust de boca
Dels inicis, al costat d’amics i familiars, Mangas se’n va anar al Girona, aprofitant que havia d’estudiar a la Universitat. Moment per debutar a Nacional espanyola. Poc després, un parell de temporades a Palafrugell, abans de tornar a Olot per viure-hi un any a Primera Catalana. Però alguna cosa no acabava de rutllar. «Estava content per l’equip, però jo no jugava gaire. No gaudia. Vaig decidir que volia millorar i veure fins a on podia arribar». Va posar França al mapa i s’hi va llançar sense pensar-s’ho massa. « El nivell és un xic més baix i parlo francès. Em va servir per recuperar la confiança i em va ensenyar a no rendir-me. No tenia cap pressió i vaig fer un pas endavant». Va jugar a l’Aix-les-Bains, amb un ascens històric inclòs, i també al Plonéour-Lanvern. Fins que el 2017 decidia que era el moment de tornar a Olot, on ha viscut els millors anys possibles.
I ara què? Continuarà «lligat al club de la meva vida» i anirà a veure sovint l’equip. Allà no només hi ha el seu germà, sinó que hi té un munt d’amics. Admet que «al principi em costarà»perquè la decisió de deixar-ho és «molt i molt dura». Segurament, «la més difícil de la meva vida». Però té clar que aquest és el camí. «Podria jugar fins als 80 anys, però la vida és molt curta i s’han de fer d’altres coses». Una d’elles, per exemple: celebrar l’ascens de l’Olot a l’OK Lliga.
