«L’eliminatòria la vam perdre més en el primer partit que en el segon». Ho deia Alfred Julbe ahir al final del partit, i no per obvi, deixa de ser notable ressaltar-ho. Perquè ahir la remuntada de l’Spar Girona a València va quedar a prop, però els 12 punts de marge que havia obtingut el rival a Fontajau van acabar sent massa. L’Uni ho va tocar amb la mà, guanyava de 10 (56-66 a menys de tres minuts del final), però per segon any consecutiu, haurà de veure la final de la Lliga Femenina per televisió, des de la distància. El miracle que les noies d’Alfred Julbe havien de buscar a València no es va produir tot i que, per moments, a la segona part, s’hi va estar a prop, molt a prop. Amb el 66-73 final es repeteix el guió del curs anterior, amb l’equip gironí eliminat a La Fonteta, dient adéu a la temporada.

El bon partit de Burke, Reisingerova i, sobretot, Gardner, i en global de tot l’equip, la millora en el tir i la defensa, no van ser suficients per certificar la gesta tot i arribar a tenir un màxim avantatge de 10 (53-63 a 6.23 del final, 56-66 a 2.50) i veure-la molt a prop. Dos triples seguits del València, d’Allen i Ouviña, van acabar amb bona part del somni (64-66) tot i que a 54 segons un triple de Mendy donava una mínima esperança (64-71) i tot seguit Gardner feia el 64-73. Mentre València i Perfumerías Avenida disputen la final, a Girona serà moment per resoldre moltes de les incògnites que planen sobre l’equip de la temporada que ve, començant per si seguiran Alfred Julbe a la banqueta i Laia Palau a la pista. L’Uni també haurà d’estar molt pendent de la FIBA i de com plantegi les competicions europees de l’any que ve. De moment la plaça per repetir a l’Eurolliga s’ha complicat (hi aniran el campió de lliga i el de Copa, i si és el mateix, el finalista de lliga) i caldrà veure si la Federació en torna a donar tres a la FEB (tot i que si l’Uni l’acabés tenint hauria de passar una fase prèvia).

Palau havia receptat anar a València a guanyar de vint per intentar remuntar els 12 punts del partit d’anada. L’Uni va millorar molt respecte diumenge passat i va posar molts dubtes al València. Llàstima que el mal ja estava fet del primer partit. Per què diumenge ho van fer tan malament i ahir, per moments, tan bé? En el primer quart Carrera i Salvadores van mantenir sempre per davant al València, i en el segon les locals van arribar a dominar de vuit (28-20) després d’un bàsquet de Casas, que ampliava el desavantatge en el global fins als 20 de diferència. Però aleshores va aparèixer la millor cara de l’Spar, quan va encadenar un parcial de 0-7 amb 4 punts de Gardner i un triple de Mendy, que va permetre les gironines anar als vestidors dos amunt (34-36). A partir d’allà van manar sempre, però esclar, amb la llosa dels 12 punts de desavantatge de l’anada.

Una gran defensa i el lideratge de Gardner van servir per posar l’Uni cinc amunt (36-41) a l’inici del tercer quart. Continuava l’equip gironí allargant la seva millor cara. Es va arribar a somiar amb la remuntada, sobretot quan un triple de Laia Flores situava el 41-49, a només quatre punts d’eixugar la diferència. Va aparèixer aleshores pel València la figura de Queralt Casas. La gironina va robar una pilota a la base de l’Uni per fer el 46-51, i en la darrera jugada del quart va posar el València a 4 (50-54).

Ja en el darrer parcial un triple de Drammeh i una cistella de Burke van tornar a posar l’Uni vuit amunt (53-61) a 7.20 pel final. L’Uni s’ho creia i el València tenia molts dubtes. Dos tirs lliures de Reisingerova, que va aparèixer amb contundència, van posar l’Uni 10 amunt (53-63), a només 2 de l’objectiu. A 2.50 pel final seguia aquesta màxima diferència per a les de Girona (56-66). Després van arribar els triples d’Allen i Ouviña per ajustar el marcador i donar aire a les locals (64-66), i malgrat que l’Spar mai va deixar de creure-hi (64-73) després d’un triple de Mendy i una cistella de Gardner, la gesta va passar de llarg. S’anava massa tard.