Fa anys que l’Àfrica negra domina les grans curses de fons de l’atletisme mundial. Hi ha enormes futbolistes i un dels millors pilots de tots els temps de raça negra. Però el ciclisme, i mai per qüestions racistes, ni de bon tros, acabava d’obrir les seves portes als ciclistes negres. Guanyaven africans, això sí, però corredors sud-africans de raça blanca.

Tampoc es comptabilitza cap ciclista europeu o americà negre, fins que aquest dimarts ho fes Biniam Girmay en el Giro, que hagués aixecat els braços com a vencedor en una de les tres grans. El ciclisme, aquest dimarts a Itàlia, va viure un dia històric.

L’accident

I podia haver sigut una jornada de completa felicitat, per riure, per aplaudir i perquè qualsevol amant d’aquest esport se sentís feliç pel que havia passat en la desena etapa del Giro, sempre amb Juanpe López com a líder, si Girmay no arriba a tenir un accident, dels que es denominen domèstics, al podi quan celebrava la seva victòria, exagerada després de treure de roda ni més ni menys que Mathieu van der Poel, en l’esprint final.

Els corredors obren una ampolla de prosseco, el vi escumós per excel·lència d’Itàlia. Girmay va tenir la desgràcia que el tap va impactar al seu ull esquerre, es va fer bastant mal i va haver de ser conduït a un hospital. No va poder ni acudir a l’obligada conferència de premsa com a vencedor de l’etapa.

Triomf a Bèlgica

Girmay, només 22 anys, ja va començar a fer-se famós aquest any quan es va convertir en el primer ciclista negre que guanyava una clàssica, la Gant Wevelgem, que no està a l’altura d’una París-Roubaix o un Tour de Flandes, tot i que gaudeix d’un gran prestigi i fama, sobretot a Bèlgica.

És eritreu, un país dominat molts anys per Itàlia, que sempre va estimar i va destacar en el ciclisme, tot i que en aquesta edició del Giro encara no hagin guanyat una etapa i fins i tot sembli complicat l’objectiu amb l’imperi de corredors estrangers de qualitat que eviten qualsevol exhibició local. I, entre ells, aquest fenomen d’Eritrea que es diu Girmay.

Ja al febrer va guanyar una etapa de la Challenge de Mallorca i en edat juvenil ja va destacar tant que la Unió Ciclista Internacional (uci) el va incorporar a la seva escola de promeses que té a Suïssa per donar-li una oportunitat que al seu país hauria tingut més complicada. Ara és la gran estrella de l’Intermarché, equip belga de primer nivell, tot i que no compti amb el pressupost dels grans, dels Ineos, Jumbo o Emirates, per posar-nr tres exemples. L’Intermarché és un bloc que caça etapes i per a això compta amb Girmay, una mica més que un velocista, un corredor més a l’estil per exemple de Peter Sagan, quan Sagan era Sagan i dominava i guanyava allà on li donava la gana.

A l’estil Sagan

A diferència dels velocistes purs i durs, els que porten el sobrenom ciclista de ‘culs grossos’, perquè són incapaços d’enfrontar-se a la més mínima pujada, Girmay les supera i per això el seu nom ja comença a sonar quan hi ha una clàssica o una etapa, com la d’aquest dimarts en el Giro, carregada de murs i repetjons. Els Cavendish, Ewan (últim de l’etapa) o Démare, el millor dels tres en aquest aspecte, es queden i pateixen, mentre ell disposa els seus gregaris perquè li controlin l’etapa i evitin les ofensives, de la ‘bèstia’, de Van der Poel, el mateix que li aixeca el polze a la meta després que el ciclista eritreu hagués neutralitzat el seu últim demarratge, en un esprint de dos, i el superés per entrar en la història del ciclisme, tot i que després el que semblava un conte amb final feliç acabés en un hospital.