Laia Palau (Barcelona, 1979) fa vint-i-cinc anys que navega entre dinàmiques d’equips professionals. Les paraules entrenament, partit, viatge, selecció i Eurolliga han fomentat el vocabulari del seu dia a dia d’ençà que va debutar amb el Club Bàsquet Femení Universitari de Barcelona l’any 1998. Una carrera farcida d’èxits (33 títols en clubs i 12 medalles amb la selecció Espanyola) que l’han posicionat com una de les millors jugadores de la història d’Espanya deixant un llegat material i immaterial que serà difícil de repetir. La barcelonina, que ha anunciat aquesta setmana que posa punt final a la seva etapa com a jugadora, rebutja tots aquests adjectius i reflexiona sobre el seu passat, present i futur des de l’espai que l’ha acompanyat i l’ha vist segellar les seves últimes assistències, el pavelló de Fontajau. Un espai que, tot i no trepitjar més com a jugadora, serà la seva nova oficina.

Han passat de pressa aquests vint-i-cinc anys de carrera?

No vull pensar en tot això del bagatge de les internacionalitats... Perquè no serveix de res. No sé si ha passat de pressa, però ha passat. No canviaria ni una coma de tot el que he fet. He intentat que el que he anat fent no pesi per no donar-li molta importància perquè, en realitat, no la té. Avui és el dia més important. Ja està.

Al llarg d’aquests anys ha viscut en primera persona la professionalització del bàsquet femení...

Quan vaig començar ja hi havia gent que es guanyava la vida amb això, però hem avançat amb la visibilitat. Sí que em sento part d’aquesta construcció però he anat seguint la meva vida. Potser s’ha fusionat amb aquest moment de canvi social que estem vivint. És important tenir referents perquè jo no en tenia, i no perquè no n’hi haguera sinó perquè no se’ls hi donava importància. Ara es contempla, hi ha una carrera, una professió. Puc anar pel carrer i dir que sóc jugadora de bàsquet i bé, això és la meva feina, no? I poden entendre que el que fa Messi o Pau Gasol , ho faig jo.

Com valora el tractament que n’ha fet la premsa esportiva de la seva retirada

La repercussió d’en Pau (Gasol) en el món no és la que tinc jo, tant per allò bo com per allò dolent. El món està muntat així i crec que la nostra feina és intentar canviar-lo perquè hi ha coses que no estan bé i això és innegable. Però sempre estem amb aquestes comparatives... Ell s’ha posicionat en el món a la seva manera i jo a la meva. També hi ha gent que fa moltes coses molt ben fetes arreu del món i tampoc ningú li fa ni cas.

Barcelona, València, Polkowice, Praga, Melbourne, Bourges, Girona... Ha voltat per tot el món. Mai li va cridar l’atenció la WNBA?

Valoro, respecto i admiro milions de coses d’aquesta lliga i la manera que tenen de tractar l’esport. Però sempre m’he allunyat d’aquest model de l’esportista de la fama, de l’èxit i de tot això. No acabo de compartir-ho. M’agradaria reescriure el discurs de l’èxit perquè crec que malinterpretem què vol dir l’èxit en realitat. Potser no vaig tenir valor per afrontar el repte. També un ha de ser conscient dels seus límits. Ara me n’adono, ara que he acabat i la gent recorda coses i faig balanç, que he tingut un equilibri molt guai entre el meu jo real i el personatge del bàsquet. Sempre he intentat buscar l’equilibri. Per a mi l’Eurolliga i la selecció Espanyola han conduït la meva carrera i han sigut la meva vara de mesurar.

Els èxits l’han acompanyat arreu dels equips on ha jugat. Creu que ha tingut sort?

M’agrada pensar que la sort una se la busca. Per exemple, l’experiència a Polònia la recordo com un dels millors anys de la meva carrera, i va ser el primer lloc on he anat a jugar tot i que d’inici no hi volia jugar... Sí que és cert que ho vam guanyar tot i vam arribar a la Final Four de l’Eurolliga. Al final tot va connectar, però tothom hi va treballar... Sí que he tingut molta sort amb el tema del cos. Mai m’he lesionat al llarg de 25 anys de carrera a primer nivell, i això és curiós.

No volia anar a jugar a Polònia?

No. Era un lloc terrible. Una zona minera i aïllada... Però era l’únic equip d’Eurolliga que quedava lliure quan es va tancar el Ros Casares. I com que el meu far era Eurolliga, tenia molt clar que preferia anar a Polkowice bans que morir-me de la pena en un equipete de qualsevol lloc. Al final: prioritats. El contracte de Polònia el vaig signar plorant. I va acabar essent un any meravellós.

Ha jugat centenars de partits d’alt nivell al llarg d’aquests anys. Com ha gestionat el fracàs i la pressió?

Els esportistes tenim una relació directa amb el fracàs. Cada dia has de voler ser millor i hi ha dies que és complicat. Fracassaràs molts cops perquè fallar és molt fàcil. Hi ha moments molt complicats, els hi dic «el forat». Són moments negres on les coses no et surten bé, no tens confiança i entres en un bucle on tu ja no et sents bé dins la pista. I si no saps aturar això, plegues o et planteges plegar.

Li ha passat alguna vegada?

M’he plantejat molts cops no jugar a bàsquet. Molts cops he pensat que no volia aguantar més. Allò que vas a entrenar però se t’oblida passar-ho bé perquè t’estàs fustigant per allò malament que ho fas, per la competitivitat, perquè no jugues... Estàs encallada perquè vols millorar, per una autoexigència absoluta, perquè no pots veure límits i és un túnel. I és difícil. A mi m’han acompanyat dos psicòlegs en moments diferents de la meva carrera i m’han ajudat molt. La maduresa i l’entorn també m’han mantingut de peus a terra. Els anys i l’ofici et donen el pols per saber fer la feina. Acabes aprenent a fer la feina independentment del que passi, però el que s’ha de mantenir intacte és la teva relació amb el joc.

Després de passar per tants països, com va acabar a Girona?

El primer cop que el meu agent em va parlar de Girona estava a Praga jugant Eurolliga i no volia marxar. Després de França i Austràlia (2017-18), aquell any em va matar molt i tot té un temps. Estava tan cansada que la proposta va ser un bàlsam en aquell moment. El meu agent sempre em recorda que la meva cara va canviar quan m’ho va plantejar. I vaig decidir que era el moment de tornar. És cert que el fet que la Núria Martínez ja hi fos va ajudar, perquè ens coneixíem i veia que el projecte tenia recorregut.

Aquesta darrera temporada a l’Uni ha estat plena d’alts i baixos. Com els ha gestionat?

Aquesta temporada hi ha hagut setmanes que cada dia hi havien coses molt complicades, que en altres anys passarien un cop a l’any i això no ha donat estabilitat. Crec que és cosa de tots, que no hem sabut trobar la tecla. El bàsquet és així. Molta gent em diu que podria haver jugat un any més. Podria. Però potser m’hauria tocat un any lesionada tot l’any i jo no volia acabar així.

Abans d’anunciar la seva retirada va trascendir que dirigirà l’Acadèmia de l’Uni, quin paper hi tindrà?

Ho estem acabant de definir. No puc dir exactament què faré perquè estem parlant de com ho fem i com ho encaixem. Sí que m’agradaria estar amb coses de direcció tècnica, però ho hem de veure. Crec que vinc a ser com l’oli, que es posa una mica per a tot arreu. Tal com he fet a la pista, intentaré facilitar la vida de la gent.

La Federació Espanyola (FEB) també ha anunciat que exercirà de «Team Manager» a la selecció, en pot avançar alguna cosa?

Jorge Garbajosa (president de la FEB) tenia molt clar que volia posar aquesta figura d’exjugador que ha passat per allà i que té molt clars els valors i què vol dir jugar a la selecció. Jo sé quina és la meva personalitat, sé el treball amb tot l’equip de la selecció i de capitana, i imagino que el rol serà doncs una mica incorporar aquestes dinàmiques entre Federació, equip tècnic, entrenadors...

Li agradaria ser entrenadora?

Segurament, però ara mateix no. No tinc el títol i ara potser faria alguna cosa individualment, però no em veig en una dinàmica d’equip amb viatges, entrenaments i tot el que comporta. Prefereixo fer altres coses.

Com ha viscut tenir a una excompanya d’equip, Laura Antoja, com a entrenadora?

Ha sigut bastant màgic perquè també he viscut la seva aventura. Ens coneixem molt bé i hem viscut moments tensos, però l’Antoja té molta cintura i al final crec que ens hem ajudat mútuament i hem viscut converses de bàsquet que fins ara no havíem tingut mai.

Tanca aquesta etapa amb admiradors per tot arreu, una d’ells «La Niña del Gancho», què va suposar descobrir-la?

Per a mi ha sigut un regal l’oportunitat de conèixer algú tan especial. Per la seva longevitat, té 104 anys, i per ser una tia avançada al seu temps. És inspirador per l’autenticitat que transpira. I també perquè va saber trobar algú que la deixava ser ella i l’acceptava en una època que era molt diferent a l’actual.És una avançada al seu temps.

Li ha pesat ser Laia Palau en algun moment?

Pesar-me.. no. Però, per exemple, amb les xarxes socials prenc una decisió conscient de no tenir-ne perquè haig de controlar el que sóc jo i mesurar l’impacte. Jo vull ser sempre conscient de les relacions que tinc. Visc amb molta naturalitat qui sóc i sí que recauen coses sobre mi perquè tinc aquesta etiqueta de «referent» «llegenda» i tot això, però visc el meu dia a dia. El meu far sempre ha sigut continuar sent jo mateixa i ser-me fidel i penso que això és el que he fet millor, no trair-me a la vida.

Què és per a vostè el bàsquet?

És la meva vida. Ha sigut la meva vida i serà la meva vida. M’agrada. molt el bàsquet. Té riquesa, contacte, tècnica, és un esport molt xulo i és una manera de viure i un món on tots estem una mica malalts. I no ens enganyem, tots tenim els nostres egos, i a vegades és un món superficial però m’ha permès conèixer moltíssima gent i confraternitzar amb l’equip i experimentar emocions, intimitat, complicitat, viatjar, parlar idiomes... Tot. La meva parella sempre diu que m’he casat amb el bàsquet i és ben cert. Ha sigut la meva prioritat absoluta. Suposo que quan tries un ofici, doncs t’hi poses a fons. Al final el bàsquet ha sigut la meva excusa per fer coses i per situar-me en el món.