El partit d’aquest diumenge entre el Garatge Plana Girona i el Corredor Mató Palafrugell és un caixa o faixa amb majúscules. No hi ha discussió. El que perdi, se’n va cap a l’OK Plata. El premi, l’únic que hi ha en joc, serà pel vencedor. Victòria i permanència són sinònims després que l’eliminatòria necessiti d’un tercer enfrontament. Els dos primers van servir perquè el Girona s’avancés, amb penals inclosos, i perquè després els empordanesos empatessin la sèrie. Arriba l’hora de la veritat al pavelló de Palau. I els nervis, com és evident, van a l’alça a un i altre vestidor. El desenllaç més dramàtic possible per a una província que es quedarà sense un dels seus dos representants a l’OK Lliga. El que ningú volia a terres gironines, però el guió és el que és i l’esport no sempre hi entén de finals feliços.
«Hi ha nervis perquè ningú vol baixar». Jaume Llaverola és tot sinceritat. Pot haver guanyat un munt de títols i tenir la motxilla carregada d’experiències, que amb 46 anys el nus a l’estómac també apareix de tant en tant. «Tots tenim moltes ganes de jugar i estem ben animats, però alhora es transforma en nerviosisme perquè som conscients que és l’última oportunitat. Si hi hagués un títol en joc la història seria ben diferent, però un descens és una altra cosa més seriosa». Admet que li sap «greu» que la pugna sigui entre Girona i Palafrugell: «Ens la juguem els dos equips de la província i això no m’agrada. Pel nostre club i perquè allà també hi tinc bons amics. Hauria preferit enfrontar-me a qualsevol altre rival».
Preveu un tercer partit «molt més equilibrat» i també «amb més gols» que no la cita inaugural, on el respecte i la tensió es notaven a cada jugada. «Els petits detalls marcaran, i molt, les diferències. Segur que ho donarem tot i per això es veuran gols. Estem parlant d’una final, perquè després s’acaba tot. Pot ser un espectacle digne de veure». I avisa dels perills del Palafrugell: «A part de tenir un gran porter, disposa de molt bons jugadors. Ja no són nens, han crescut i tenen molta més experiència. És un equip perillós que no perdona de cara a porteria. Tocarà vigilar».
Garatge Plana Girona i Corredor Mató Palafrugell han guanyat un partit cada equip i es jugaran el ser o no ser a la màxima categoria de l'hoquei patins aquest cap de setmana a Palau
Un dels noms que destaca Llaverola és el de Sergi Canet. El jugador del Palafrugell li torna els elogis. «El més perillós del Girona és la seva porteria. És molt bo i costa fer-li gols. Però a part és un equip que defensa bé i que disposa de gent molt vertical a dalt». Ell prefereix no parlar encara de nervis sinó de «motivació» i del «plus» que s’ha instal·lat al vestidor després d’imposar-se l’últim diumenge (5-2). «Érem conscients que a casa som un equip fort i fiable i ens va sortir bé. Però això ja és passat i ara ens espera una final. Espero un partit molt igualat, com els dos anteriors. Haurem d’anar en compte perquè és un molt bon rival». Canet també parla dels famosos «petits detalls» com els encarregats de «decidir» el partit, l’eliminatòria i el destí d’un i altre club. No tant el factor pista. «No crec que ens perjudiqui jugar a fora, és només un partit i si influeix, serà ben poc». Per rematar-ho, tot i no voler-ho, pensa en què significaria una derrota «Potser seria massa fort parlar de fracàs. És clar que tothom es vol salvar, com és lògic, però també ha sigut una temporada una mica estranya. Tant de bo la cosa acabi bé».
El futur de Llaverola
Fa més de tres dècades que és professional però res l’impedeix mantenir les ganes i la il·lusió de seguir competint. Jaume Llaverola farà 47 anys aquest mes de juliol i està convençut que, com a mínim, una temporada més la pot aguantar. I té coll avall a on la viurà. «Faré un any més a Girona». I afegeix: «Passi el que passi». Per tant, està decidit. S’aconsegueixi o no la permanència, el porter es queda. «El club comptava amb mi i jo tinc ganes de jugar. És clar que m’agradaria fer-ho a l’OK Lliga, però si baixem a Plata, tindré l’al·licient de deixar l’equip allà on me’l vaig trobar i a on crec que ha d’estar. I si ens mantenim, a gaudir de la temporada».
«Els anys passen i n’hi ha que es dediquen a jugar a pàdel, però d’altres preferim l’hoquei. A mi m’agrada molt aquest esport. Ara bé, el dia que m’arrossegui i algú de confiança em digui que faig pena, llavors ho deixaré per més ganes que en tingui. Són gairebé 47 anys, però la il·lusió per viure el dia a dia encara pot més que el físic».
