Fruit d’aquesta fal·lera en descobrir nous talents cada dos per tres, algú va decidir que Gerard Deulofeu reunia les característiques suficients per ser considerat el successor de Leo Messi. Anys després queda clar que ni ho ha sigut ni tampoc ho serà mai i que el de Riudarenes va quedar marcat, almenys durant algunes temporades, per aquesta afirmació. S’esperava tant d’ell que quan li va tocar oferir el seu talent, a tothom li va semblar que no n’hi havia per tant. Tenia només 17 anys quan Pep Guardiola el va fer debutar amb el primer equip del Barça en un 5-0 al Mallorca, només uns dies abans de col·leccionar els seus primers minuts a la Lliga de Campions. Malgrat això, al Camp Nou mai hi ha triomfat. Ni en una primera etapa ni tampoc en la segona.
Amb la motxilla carrega d’exigències, pròpies i de l’entorn, ha hagut de créixer, voltar i també aprendre per gaudir del futbol i no patir tant. Ha col·leccionat equips, experiències, països. Fins ara, que ha acabat d’explotar. Amb 28 anys i més d’una dècada després d’aquella estrena com a blaugrana, brilla amb llum pròpia a l’Udinese italià. Les bones actuacions arriben acompanyades d’uns números que fan patxoca. I ell gaudeix, mentre una bona colla d’equips pregunten per la seva situació, al mateix temps que el seu valor cotitza a l’alça en el mercat.
Dimecres va marcar un hat-trick amb la samarreta de Catalunya en el 6-0 contra Jamaica. Tornava a Montilivi i tot van ser rialles, celebracions, gols i bones jugades. Res a veure amb l’última vegada que havia visitat Girona per jugar-hi un partit. El 2013, vestint encara la samarreta del Barça B, va convertir-se amb el blanc dels xiulets i les burles dels aficionats i, a sobre, se’n va anar cap a casa sense cap punt a la butxaca. Des de llavors i fins ara, Deulofeu les ha vist de tots els colors. Sense cabuda al Camp Nou, però encara amb contracte, va encadenar dues cessions. Prou positiva a l’Everton i sense tanta sort al Sevilla. Va ser, precisament el conjunt anglès, el que va decidir comprar-lo al Barça per una quantitat propera als 6 milions d’euros. Era el 2015 i quedava clar que ell i Messi no viurien la mateixa carrera.
El de Riudarenes ha sigut un dels noms propis de la Serie A, a còpia de gols (13) i també d’assistències (5)
Amb un rendiment decreixent (l’aterratge de Ronald Koeman a la banqueta no el va ajudar, ni de bon tros), va tornar a canviar d’aires el mes de gener del 2017. D’equip, de país, de lliga. Nova cessió, aquest cop al Milan: 17 partits i 4 gols. Números més que correctes i el Barça que apareixia de nou a escena. Es va fer efectiva l’opció de compra que s’havia acordat uns anys enrere. A canvi de 12 milions, tornava al Camp Nou. Més madur, amb 23 anys i decidit a triomfar. Al costat de Messi, de qui fos.
Les bones intencions, però, es van esvair ben aviat i a Ernesto Valverde no el va acabar de convèncer. Va jugar una desena de partits i va fer un gol, però aquesta segona etapa va durar només uns mesos. No hi havia manera. Se li tancava la porta i semblava ja que era de manera definitiva. Se’l cedia, aquest cop, al Watford que entrenava Javi Gracia. El juny del 2018, només un any després del seu sonat retorn, el Barça el venia al club anglès a canvi de 13 milions d’euros. Ja no hi ha tornat. I potser ni tornarà. A la Premier, amb més estabilitat, va escriure un punt i a part. Una nova etapa. Una seixantena de partits després, feia un altre pas. I l’encertava. Cedit a l’Udinese, l’equip italià el va comprar l’estiu passat i és allà on ha acabat d’explotar. Les lesions l’han respectat, juga sense tanta pressió i ja comença a brillar. Ha sigut un dels noms propis de la Serie A, a còpia de gols (13) i també d’assistències (5). Mai havia jugat tant a l’elit. Ha hagut de ser pacient per aconseguir-ho. Ara, les ofertes per canviar d’aires li cauen del cel. Potser mai serà Messi, però per fi gaudeix sent conscient d’aquesta realitat.
