Quiosc

Diari de Girona

Vallès: «Quan vaig tocar la pilota sabia que seria gol»

El migcampista format al planter del FC Barcelona va dedicar el gol de l’ascens de l’Olot al cel

Vallès celebra el gol de l’ascens assenyalant al cel per dedicar-l’hi al seu pare RFEF

El present és feliç, però no s’entén sense el passat: el sinuós camí d’Enric Vallès, l’heroi de l’ascens de l’Olot a Segona RFEF, va començar a Puig-Reig (1990) i aviat es va començar a escriure en lletra blaugrana. Als nou anys va fitxar pel Barça. Somrient, recorda que la seva àvia li va cosir unes estovalles per berenar i sopar al cotxe. «Per no fer merder amb les engrunes», diu Vallès, de l’edat de Bojan Krkić, Fran Mérida i Jonatan dos Santos. Així, el migcampista berguedà va anar creixent i somiant. Fins que va arribar l’adéu, el 2008, un cop acabat el segon curs com a juvenil.

«Sincerament, és la pitjor decisió que he pres mai, segur», confessa. «Tenia 18 anys i pensava ‘buf, si encara estàs al juvenil ja vas malament, vas tard’», explica. Les ganes de triomfar i les presses se’l menjaven i va emigrar cap a la primera divisió holandesa (NAC Breda). «El primer partit de la temporada següent el juvenil A va jugar a Mataró i jo vaig anar convocat al camp de l’AZ Alkmaar. I et dius ‘vas bé’. Però no, del Barça no en pots marxar mai si no et fan fora. I jo vaig marxar per voluntat pròpia. Potser un any després m’haurien fet fora, però si te’n vas del Barça que sigui per això: perquè et fan fora», accentua. Amb tristesa, recorda que aquell mateix estiu Pep Guardiola va aterrar al Camp Nou i va començar a ser habitual veure juvenils i jugadors del Barça B als entrenaments, a les convocatòries i fins i tot a la gespa.

«Però, bé, va anar així», apunta tot encongint les espatlles. Afirma que «una cosa és el Barça i una altra, el futbol. La realitat del Barça i la realitat del futbol són totalment diferents. Són dos mons diferents», i admet que «un cop tastes el Barça és dur marxar-ne a nivell mental, perquè, clar, només pots anar de baixada, i això costa d’encaixar i de superar». Però, a poc a poc, diu, es va anar adonant que el futbol és infinit: «Només es tracta de saber veure tot el que pot donar-te». «No tot s’acaba al Barça. I sortir-ne és una patacada, però pots acabar muntant-te una carrera collonuda i anant a llocs guapíssims. Potser no comparables, però brutals».

Després de dos cursos al NAC Breda i dos al Birmingham, el 2012 va tornar a Catalunya amb l’escafoides trencat i sense equip. Acabat d’aterrar, un metge li va dir que no tornaria a jugar. «Perquè l’os gairebé se m’havia podrit. Me l’havien de lligar a l’os de darrere per poder tenir vida. Em vaig matricular a ADE per canviar de vida», recorda. Però es va acabar recuperant. I va acabar fitxant per l’Olot, per viure el primer ascens a Segona B. Va tornar a somriure, però el club no el va renovar i va seguir caminant: Cornellà, Manresa, Estats Units (Harrisburg) i Noruega (Sandefjord, des del gener del 2016). A l’estiu va tornar a Catalunya, per la delicada salut del seu pare. Va deixar la primera divisió noruega i una vida feta i avui treballa a l’empresa familiar que havia creat el seu avi, «ajudant en el que calgui». «La família necessitava que jo estigués més per aquí. No em van dir que ho necessitessin, però jo vaig sentir que em necessitaven. I jo també necessitava ser aquí», reconeix, abans de revisualitzar el migdia de diumenge.

Explica que en els partits del play-off contra el Sant Andreu i el Girona B, quan hi havia una falta a la frontal, Manix Mandiola el mirava. «Em deia ‘hòstia, aquesta seria bona per tu’. Diumenge la falta va ser a la segona part, no a la primera. Jo estava escalfant i em va cridar amb els braços oberts: ‘Enric! Si fossis al camp…’». Vallès es va girar cap a Xavi Ferrón i el preparador físic, Ferran Miquel: «M’ha tornat a fer la mateixa». De cop, va sentir la veu del delegat, Carles Curós, tot cridant: «Canvi! Canvi!». «Vaig córrer cap a la banqueta. En Manix em va mirar i va dir: ‘La veus bé, no? La fots?’. I jo ‘sí, sí, sí’. Jo el que volia era jugar una estona», riu.

Era el m.86 i mentre Vallès, protagonista d’un canvi d’handbol, corria de la banda cap a la frontal per executar la falta va pensar en el seu pare, mort el passat 27 d’agost. «Quan tens una pèrdua així suposo que en moments difícils demanes forces i ajuda». Va plantar la pilota sobre la gespa amb convenciment. Recorda que Eloi Amagat li va dir si volia que li toqués la pilota, però no va respondre. «El vaig sentir, però no el vaig contestar», diu, disculpant-se. Per ell, ja només existia la porteria. «Sabia que havia de xutar al pal del porter. Vaig pensar ‘com a mínim que vagi fort. I que se senti un ui’». I quan va xutar es van sentir totes les onomatopeies que poden il·lustrar la felicitat. «Quan vaig tocar la pilota vaig saber que seria gol», afegeix. Quan va veure que la pilota entrava va aixecar els braços cap al cel i va tancar els ulls, sentint el silenci.

«Em sentia una mica en deute amb l’equip perquè no he pogut donar el nivell que vull donar. He tingut moments bons, però no he acabat de ser el jugador que he sigut durant la meva carrera i em sentia una mica malament, per no haver aportat el que realment hagués volgut», segueix. «Han canviat moltes coses en poc temps. Les coses es van posant a lloc de mica en mica, però encara no estan assimilades. I aquests canvis no et deixen tenir el cap al 100% on toca en cada moment, i si no tens el cap a lloc no funciona res», emfasitza. Diumenge, «es van barrejar molts sentiments, des de l’alegria al record del pare, tot», reconeix Vallès. S’emociona.

Guarda la fotografia amb estima, com un tresor: «La gent recordarà que jo vaig fer el gol de l’ascens. És una mica injust, com tot en el futbol. Perquè hi ha jugadors que han fet una temporada espectacular i no seran tan protagonistes com jo, que soc un convidat d’última hora. Però això és el futbol: en Belletti va fer el gol de la Champions, no en Ronaldinho. És una mica injust en aquest sentit, però, sigui com sigui, sempre tindrem aquest record», conclou. Molts recordaran sempre el gol de l’Enric Vallès. Per ell no és seu: és el gol del seu pare, en Ramon.

Compartir l'article

stats