Són més de 40 anys d’existència, amb els èxits i les decepcions pertinents. Les llums i també les ombres. Acompanyats sempre d’una incansable fal·lera pel treball, per intentar fer les coses ben fetes. Tanta dedicació tard o d’hora acaba obtenint la seva recompensa i això ho celebra amb escreix el CEF Bosc de Tosca. Ja no només per formar persones i futbolistes, molts d’ells capaços d’anar cremant etapes fins arribar al capdamunt de la piràmide. Sinó sobretot per la gesta més recent del seu sènior. Per primera vegada en la història, ha atrapat la Primera Catalana. Una categoria inèdita en el seu currículum en la qual, el club de Les Preses li competirà de tu a tu a entitats històriques com ho són el Palamós o el Figueres, entre d’altres. La fita es consumava el passat dissabte, al Municipal i davant d’un munt d’espectadors. El gol de Pol Serra va ser suficient per derrotar el Blanes (1-0) i, amb una jornada encara de marge, catapultar els de Jan Miquel Salavedra cap a l’ascens. És tota una victòria per a un club peculiar, diferent.
«L’equip del gairebé». És com el defineix el seu president, Xevi Cros. Per les vegades, sobretot en aquesta etapa més recent, que ha estat a punt de fer-la grossa però que no ho ha aconseguit. Fins ara, quan ha fet saltar la banca pujant a Primera Catalana. Allà on no hi havia arribat mai. «Ja encadenàvem algunes temporades en les quals estàvem allà però no acabàvem de fer el salt. Aquest curs no l’havíem començat massa bé, però després vam agafar una dinàmica molt bona». Tant, que l’ascens és una realitat. Aprofitant el nou format de la Segona Catalana, el Bosc de Tosca tancarà com a campió el seu grup passi el que passi en la darrera jornada. Falta encara un partit, però els despatxos comencen a treure fum tot abordant la planificació pel curs vinent. Arribin menys o més jugadors, una cosa és clara: «El club no canviarà la seva manera de pensar. No paguem els nostres jugadors i ara per pujar el que no farem és variar el rumb que ens ha dut fins aquí. Som una escola de futbol que intenta treballar molt bé la seva base, aportant jugadors al seu primer equip. Mantindrem aquesta il·lusió. És clar que ens reforçarem una mica, però sempre tenint en compte les nostres possibilitats», afegeix Cros.
Comença ara tot un «repte» que l’entitat encara amb «molt de respecte» perquè tocarà enfrontar-se a clubs «històrics» que compten amb un bon grapat de temporades en categories superiors. «Intentarem ser competitius», avisa. La idea és que «la base que s’ha mantingut al llarg dels últims anys continuï» i que tampoc hi hagi canvis a la banqueta. «Tenim un grup consolidat i aquest és un premi que s’ha d’assaborir i gaudir al damunt de la gespa». Més de la meitat de la plantilla està formada per aquells futbolistes que s’han forjat a la base i això diu molt a favor de l’entitat. Se li suma una afició fidel i un entorn que cada cop se sent «més identificat» amb els valors que transmet el Bosc de Tosca.
Un altre èxit per a Uri Santos
L’èxit l’ha viscut Xevi Cros des de la llotja però qui ho ha fet a peu de gespa és Uri Santos. Camí dels 36 anys, el futbolista ultima la seva carrera i hi afegeix un èxit més. Un ascens històric, de fet. Des de fa dos anys comparteix l’experiència al terreny de joc amb la coordinació de l’àrea esportiva del club, sent el seu director metodològic. «És una entitat peculiar sobretot per la seva manera de treballar. Des que el Bosc de Tosca va néixer -va ser fundat el 1978- que el seu objectiu ha sigut el de donar sortida a la gent d’aquest barri i de Les Preses. La gran dedicació de tota la gent que hi treballa ha permès que la bola s’hagi anat fent gran. El creixement és evident».
Són més d’una vintena d’equips i es superen els 300 nens inscrits. El primer equip és la punta de la piràmide, però no pas el que s’emporta tot el protagonisme. Des dels més menuts fins al més veterà, tothom hi té cabuda i els valors que es transmeten són els mateixos. «Estem creant una identitat pròpia. Que la mainada entengui per què perd i per què guanya. Ensenyem una personalitat, un futbol que té cura de la pilota, sent dominador del joc i alhora, que se sàpiga defensar quan toqui amb tots els arguments possibles. Volem que des dels 5 anys fins als 18 o 19, el jugador hagi mastegat els mateixos conceptes».
La bona feina feta permet que molts jugadors mai decideixin fer les maletes. O que si les fan, acabin tornant tard o d’hora. «Aquests últims anys, una quinzena de futbolistes han decidit quedar-se. S’ha mantingut el bloc, amb gent jove que ha anat creixent de la mà. Llavors només s’ha de fitxar algun retoc i obrir la porta a els joves que pugen del juvenil. Si això passa, és perquè tothom se sent a gust i identificat». I això que el Bosc de Tosca no tira de cartera per seduir. «Som diferents de molts clubs perquè no paguem als nostres jugadors del primer equip. No tindria cap sentit tenint en compte quina és la nostra filosofia. Podem estar el més amunt possible, com ara aquest ascens a Primera Catalana, però som un club fet i pensat per treballar la base».
Santos col·lecciona un ascens més. Una altra experiència. Ha pujat amb el Girona a Segona A i a Segona B ho ha fet amb el Llagostera i també l’Olot. Acumula una vintena de temporades donant puntades de peu a la pilota i fins i tot pot presumir d’haver debutat a la Primera Divisió, vestint la samarreta del Racing. Un company seu al Bosc de Tosca, Ramon Masó, també ha disputat algun minut a l’elit. En el seu cas, a San Mamés i amb el Barça de Frank Rijkaard. Eren d’altres temps. Ara, un i altre xalen de valent amb un ascens a Primera Catalana. Una fita històrica per a un club diferent. «L’equip del gairebé» ha trencat la seva inèrcia. Ara ja pot dir que ho ha aconseguit.
