«Al principi, plorava tots els dies». Ho ha explicat Melanie Serrano (Lebrija, 1989) no una, ni tampoc dues, sinó un munt de vegades. El record el té ben present. Li serveix per rememorar d’on ve i fins a on ha sigut capaç d’arribar. Tenia 12 anys quan se’n va anar a viure a Blanes amb la seva mare i la seva germana. Avui, dues dècades més tard, penja les botes i abandona la seva carrera professional sent la jugadora amb més partits en la història del Barcelona: 516. Ara li toca adaptar-se de nou. Com va fer llavors, quan ho va canviar tot d’un dia per l’altre. Afrontarà un nou projecte al club blaugrana i «em deixaré l’ànima per fer-ho el millor possible». No és l’únic front que té obert. Aquest estiu liderarà el seu primer campus formatiu. El farà a Blanes. Allà on hi va aterrar de més menuda, on en un primer moment no hi volia ser. Però el lloc que la va catapultar, sense que ella ho sabés llavors, a l’èxit.
S’ha definit més d’un cop Serrano com una persona «lluitadora, treballadora, responsable» i també «compromesa». Valors, molts d’ells, que li han servit per tirar endavant a la vida. De petita, es passava hores i hores al carrer, donant puntades de peu a una pilota. El futbol ho era tot. Fins que, amb 12 anys, va haver de fer les maletes. A contracor. Se n’anava a viure a Blanes i és allà on, d’entrada, ho veia tot negre. Trista, abatuda; els records de la que havia sigut casa seva no la deixaven mirar el present ni el futur amb optimisme. Va implorar que se l’apuntés a un club per jugar a futbol. Quin era el problema? Que la seva mare treballava un munt d’hores. Per mantenir-la a ella i també a la seva germana. Serrano recorda que «vaig anar al CD Blanes i allà em van dir que fes una prova i que si els agradava, a casa meva no haurien de pagar res». Va ser així com va començar. Dos anys després signava pel Barça i el que va venir després ja tothom ho coneix.
Són 18 temporades com a blaugrana. Són també 18 títols oficials. I ara, camí dels 33 anys, decidia que ja n’hi havia prou. Canvi de xip, de vida. Allunyar-se de la gespa i dedicar-se a altres coses. Com ara tenir cura de les seves dues filles bessones, Itzel i Natura, nascudes el passat mes de febrer. El futbol, ara bé, no el pensa abandonar per res del món. Continuarà formant part del Barça, i també desperta la seva vessant més formativa. «Realitzaré el meu primer campus. Estaré en totes les sessions d’entrenament. Hi haurà moltes sorpreses i estic convençuda que ens ho passarem molt bé». Això és just el que diu en un vídeo que penja el Racing Blanenc a les seves xarxes socials. Era un petit tastet del campus que se celebrarà del 27 de juny al 29 de juliol.
A l’experiència d’haver jugat més de 500 partits se li sumen els títols i el fet d'haver gaudit al Camp Nou davant 90.000 espectadors. Hi ha moltes més aventures. Aquelles que ha anat col·leccionant al llarg de la seva carrera. Un bagatge que traslladarà als nens i nenes, de 5 a 14 anys, que decideixin apuntar-se. Al llarg de tres setmanes, Serrano es deixarà veure pel seu campus. No serà una presència testimonial. Hi vol ficar cullerada, estar present en tots els entrenaments, tots ells dirigits per jugadors i jugadores de futbol.
El canvi ha sigut brusc. Meditat durant temps, però tot ha anat molt ràpid. Fa quatre dies, aixecava a Alcorcón el títol que acredita al Barça com a campió de la Copa de la Reina. Ho va fer, això sí, sense haver disputat ni un sol minut de la final. Estava lesionada, però Alexia Putellas, companya de vestidor i amiga, va tenir un gest amb ella. Però això ja és passat. «Començo una nova etapa. Faré per primera vegada un campus d’estiu a Blanes i estic molt contenta. La meva il·lusió és molt gran i tinc ganes de veure com em van ara les coses». Just això declarava aquesta mateixa setmana al canal Esport3. Vagi com vagi, Serrano continuarà lluitant pel futur de les seves filles -«la maternitat m’ha canviat la vida», deia no fa pas massa setmanes enrere»- i alhora per la igualtat de gènere. En l’esport i en la vida, en general, com va explicar el dia que va fer oficial la seva retirada. El campus, el primer granet de sorra. A Blanes. Allà on hi va aterrar quan era adolescent, per sorpresa i a contracor. Però allà on hi ha fet arrels i on hi espera seguir deixant empremta.
