El matí posterior al catorzè títol a Roland Garros, el 22 gran de la seva carrera, Rafael Nadal té un matí molt atrafegat, com les tretze vegades anteriors a París. A primera hora, la tradicional sessió de fotos amb la torre Eiffel de fons, i després, atenció als mitjans desplaçats, al majestuós saló Òpera de l’hotel Intercontinental, just al costat de l’Òpera. El premiat tenista mallorquí exhibeix una sensible coixesa al peu esquerre, que tant l’ha turmentat aquestes dues setmanes, abans d’asseure’s i sotmetre’s a l’enèsim interrogatori del matí. «No soc cap elegit, però és evident que serà difícil superar les meves catorze victòries», afirma.
Com es troba vint hores després de la final i del seu catorzè títol a París?
Bé. La veritat és que físicament estic molt bé, he estat molt bé les dues setmanes. Quan jugues partits llargs, a nivell de cruiximent, ho acuses, però sorprenentment, pel nul entrenament previ que he tingut per a aquest torneig, he jugat més de quatre hores contra Felix (Auger-Aliassime), contra Novak (Djokovic), i amb més de tres hores davant Zverev. Però els matins següents, a nivell corporal, m’aixecava bé. I a aquestes alçades de la meva carrera i a la meva edat, sorprenentment no he tingut gaires cruiximents.
Ha sigut una nit normal?
No, perquè em feia mal el peu. Quan se’m desperta i després de dues setmanes i mitja de prendre antiinflamatoris i analgèsics pràcticament cada sis hores, perquè no quedava cap altra opció, quan he deixat de prendre’n i m’he despertat, puc dir que avui és un dia complicat.
Amb el peu sense sensibilitat, ho entrena o li surt el joc automàtic?
Cal tenir una cosa clara. Em fan un bloqueig a distància dels nervis sensitius, perquè si t’adormen el motor no pots moure el peu. M’adormen el nervi sensitiu i no és matemàtic. Per exemple, a la final també se’m van adormir els dits. La sensació era pitjor. Però amb el turmell tens el control necessari per poder competir. Tens el control del peu, però sense cap sensibilitat, per això hi ha una mica més de risc a l’hora de doblegar-te un turmell. D’altra banda, així com estic jugant, amb el peu adormit, és igual si hi ha menys sensibilitat o més. Per mi és l’Havana. Passo d’anar coix a jugar sense dolor. Malauradament és una realitat, i encara que no es pot allargar aquesta situació en el temps, almenys, al final he estat capaç de guanyar el torneig perquè em puc moure i puc córrer. A Roma no vaig poder i a Madrid em vaig moure de manera complicada.
Al marge del que li està passant al peu, quin record s’emporta d’aquest Roland Garros?
Ha estat un torneig que a nivell tenístic té un valor important perquè he aconseguit guanyar gent molt bona. I a nivell mental, després de viure el que em va passar a Indian Wells, amb la costella trencada, i a Roma, que després de jugar un set i una mica més davant Shapovalov me’n vaig coix, i que durant molts dies no he pogut entrenar, al final sabia que podia jugar els partits. Però tenir la capacitat de posar tots aquests problemes de banda i ser capaç de centrar-me en el tenis i jugar al nivell que ho he fet vol dir que mentalment he estat totalment preparat per assumir el repte.
Catorze títols a Roland Garros ningú no ho superarà.
Això sembla, però no és impossible. És molt difícil? Sí. Sóc realista de la dificultat que té guanyar tantes vegades i que es donin totes les circumstàncies perquè passi. Però al final, si ho he fet jo es podrà repetir. No sóc un superelegit. S’han de donar moltes circumstàncies que s’han donat en el meu cas, però és evident que serà difícil.
Ha guanyat a París el 2005 i ho ha tornat a fer el 2022. Què li diu això?
El primer és que han passat molts anys; el segon que ho he aconseguit contra pronòstic, el meu el primer, perquè no pensava que tindria una carrera tan llarga com estic tenint, i malgrat tot el que m’està succeint he tingut la il·lusió per seguir i he tingut les persones adequades al costat.
Amb tantes dificultats per les que ha de passar. No li tempta la vida després del tenis? I com la imagina?
La imagino igual que l’he viscuda força vegades a la meva carrera, que he hagut d’estar mesos fora de la competició per les lesions. Sempre he estat feliç fora del tenis. Ni és una cosa que em tregui el son ni tinc por de la meva vida després del tenis. Sempre he tingut moltes coses que em fan feliç a més a més del tennis. A nivell físic el que tinc ho tinc, i si vull em podré treure el dolor d’una manera força definitiva. El que passa és que per treure’m el dolor he de sotmetre’m a una operació que és fixar-me el peu, i fixant-me el peu no puc continuar jugant a tenis.
Quines expectatives té el metge davant del tractament al qual se sotmetrà aquesta setmana?
Si no fos optimista, no ho faríem. Veurem què passa. L’objectiu és clar. Farem una radiofreqüència pulsàtil al nervi per intentar aconseguir la sensació que tinc amb el peu adormit per mantenir-lo d’una manera permanent. Si funciona es treurà una mica la sensibilitat del que és la part sensitiva de sobre del peu, però si s’aconsegueix hi ha una cosa bona i és que amb els bloqueigs a distància s’ha demostrat que puc jugar. Si se’m treu aquesta sensació de dolor de manera permanent no se soluciona el problema, però sí poder continuar jugant, que és l’objectiu ara mateix. Acostumo a anar pas a pas i faig les coses intentant pensar sempre que aniran bé. Després ja veurem què passa.
Mai no havia guanyat Austràlia i Roland Garros en un any. És una bogeria pensar a poder guanyar els quatre grans?
Sí. Encara estant perfecte em sembla una bogeria. És quelcom que no ha fet ningú des de Rod Laver. El que va estar més a prop va ser Novak l’any passat. No m’ho plantejo. Més que guanyar el Grand Slam signaria poder jugar-los tots quatre.
