El Girona FC va assolir el passat diumenge l’ascens a la Primera Divisió. Tot i haver estat l’únic equip gironí en trepitjar la màxima categoria del futbol professional, avui fa trenta anys va ser un altre equip de la província, el Figueres qui es va quedar a les portes de l’elit després d’una campanya il·lusionant.

Corria la jornada 33 de lliga de la temporada 1991-1992 de la Segona A quan els empordanesos, entrenats per Jorge D’Alessandro, ocupaven la segona posició del campionat, l’últim lloc que donava accés directe a Primera. Aquella va ser l’última jornada que la Unió dormiria en places d’ascens directe. El Rayo el va superar a la classificació i ja no va deixar anar la segona posició. Després de quedar-se a un punt dels madrilenys, amb 47, els blanc-i-blaus van haver de conformar-se amb la promoció després d’una lliga que van arribar a liderar més de deu jornades en diferents trams. «Em recorda una mica el que li ha passat a l’Eibar aquest any. Acabes molt tocat. Vam estar moltes jornades primers i en ascens i al final et trobes tercer i havent de jugar el play-off» diu D’Alessandro.

Amb un model diferent de l’actual, el tercer classificat de Segona A jugava contra l’antepenúltim classificat de primera. El Figueres va haver de lluitar contra el Cadis, un equip experimentat. Amb la patacada de no haver ascendit directament, la Unió va mirar de refer-se, però la visita al Carranza va sortir creu. Els gaditans van derrotar el Figueres 2 a 0, amb gols de Tilico i Fali.

A la tornada, amb un Vilatenim ple i la seva gent, l’equip empordanès esperava poder capgirar el resultat. Tot i intentar-ho, el Cadis va saber aguantar l’envestida i l’empat els va valer per salvar-se i no permetre l’ascens del Figueres.. «Crec que vam estar dins l’eliminatòria en tot moment. Recordo que Szendrei va fer tres parades espectaculars a Tintín Márquez. D’haver entrat, hauria canviat totalment. Vam somiar fins al final». El gol de Quevedo al minut 75 va silenciar Vilatenim. El somni de la Primera Divisió s’escapava un 21 de juny de 1992. Tot i això, Altimira va fer el gol de l’honor al minut 86. Empat a un i adeu al somni de pujar. «És una temporada de desil·lusió. Ho vam tenir a tocar i se’ns va acabar escapant al final. Tot i això, té molt de mèrit la temporada que vam fer amb la plantilla tan curta com teníem».

El tècnic, reflexionant en veu alta, assegura que els va faltar un punt de convicció: «En s va faltar un cop d’autoritat de la ciutat i l’equip. Acabar de creure’ns que podíem pujar. Mereixíem tocar la 1a Divisió, ni que fos una temporada». No pujar va ser el final d’una etapa. L’entrenador i diferents jugadors van marxar a l’estiu i la següent temporada el Figueres baixaria a segona B. «Era al final d’un cicle. Ja no es podia repetir. Vam tenir greus problemes econòmics i tocava canviar. Estic molt content d’haver pogut entrenar una generació extraordinària», conclou el preparador argentí.