Diari de Girona

Diari de Girona

Intuir la victòria baixant dels Àngels

Com perdre’s un partit històric complint una promesa pujant, de nit, al santuari venerat pels gironins durant tres hores, sense mòbil ni ràdio, caminant pel bosc especulant què són els petards

Els jugadors del Girona celebrant un gol a l'Heliodoro Rodríguez EFE

Després d’anys de disgustos al camp o en un bar, l’any passat, just acabar el partit contra el Rayo vaig prometre’m a mi i al meu entorn que si hi havia una altra final no volia patir tant com cada vegada. El dia del Rayo havia entrat a casa i havia dit: «No em diguis res, bona nit». I a dormir. L’endemà vaig fer la promesa: si hi havia una altra final, aniria als Àngels a l’hora del partit. Gavarres amunt. Lluny. Al bosc. Sense mòbil ni ràdio. Passaven les jornades i semblava complicat arribar a aquest escenari. Però ens vam classificar de miracle. I vam superar l’Eibar. Hi havia final. I jo havia de complir el que vaig anunciar. Sí o sí, per superstició.

Aquest diumenge, volia sortir abans de casa, però vaig acabar fent-ho passats dos quarts de nou del vespre, tot i que no sabia l’hora exacta. Només duia un cronòmetre, un frontal de llum, un paravents i molta aigua. El telèfon que sempre s’ha de dur a la muntanya, el vaig deixar a sobre del sofà no volia cap interferència ni opció de mirar de reüll. Des del parc Central vaig dirigir-me a la Devesa. A la Copa vaig sentir crits d’eufòria i algun petard. El Bàsquet Girona devia haver guanyat! Ara quedava el futbol. Ja regalimava suor a l’alçada de Sant Pere de Galligants. Anava caminant ràpid. Passada la vall de Sant Daniel i el túnel de la N-II venia el tram de pujada més fort. Prop de la casa de les Figues, vaig sentir alguns petards. Eren aficionats del bàsquet? Algú que s’avançava a Sant Joan? Algú celebrant un gol del Girona? Tirar petards per un gol que s’hi t’empataven després, tot plegat se n’anava a l’aigüera? Era un antigironí?

Es feia de nit i vaig col·locar-me el frontal. En trossos de carretera em vaig creuar amb algun cotxe. Devien pensar: «Què fot aquest sonat»?- O que anava a robar. Tenia pensaments. Per què no girava cua? Per què no vaig decidir prometre anar a Sant Miquel? etcètera. Però no volia modificar res del compromís. Amunt i amunt.

Vaig arribar al Àngels després de fer uns deu quilòmetres, vaig pujar les escales i tocar la porta del santuari. Sense parar-me, cap avall. Per què nassos no havia portat menjar? A dalt, calculava que devia faltar un quart per acabar el partit (no sabia que anava uns vint minuts desfasat). Iniciant el descens, més petards. Què passava? Era impossible que hagués acabat. No entenia res. Vaig començar a baixar accelerant el ritme i corrent amb precaució. Passaven els minuts i de nou petards quan em trobava en ple descens del corriol Matahomes (a uns 8 km de Girona). Encara entenia menys. Tot seguit, silenci durant minuts i minuts. Devia haver acabat el partit i havíem perdut? Molt temps afegit? Pròrroga? Massa silenci. Vaig afluixar el ritme. De lluny es veien els llums de la ciutat. No es veia moviment. Quina mandra baixar, fosc amb un focus al cap il·luminant davant dels meus peus, amb gana i amb tristesa. I molta calor.

En una masia, can Casellas (a uns 7km de Girona), vaig tornar a sentir petards, més intensos, de diferent força i provinents de moltes ubicacions. Vaig incrementar més el ritme. I si... i si.... A la Casa de les Figues (a 5km) el soroll llunyà ja era més evident. Es distingien clàxons. En arribar a l’Olivet d’en Salgueda (a 4 km) se sentia més eufòria i càntics. Vaig allargar els braços i tancar els punys. Alguna llàgrima barrejada amb suor pestilent i crits de «sí!!!». Gas avall i avall, quina alegria. Les cames esquivaven clots, arrels, pedres... tot. Cada cop se sentia més fort tot el brunzit a la ciutat. Vaig passar Sant Daniel com una gasela i en arribar a la rotonda de la Copa ja hi havia un mar de gent vestida de banc-i-vermell. Cotxes i motos pitant. El meu somriure era ampli guarnit de runner entre hooligans.

Vaig creuar la Devesa. A casa, la nena i la dona dormien. Vaig obrir la televisió. Un a tres! Vaig obrir el mòbil... tenia whatsapps i mencions a twitter a dojo. M’havia perdut el partit històric. Però aquella superstició va portar el Girona a l’ascens.

Compartir l'article

stats