Quiosc

Diari de Girona

Un premi «merescut» a la «perseverança» i la «feina ben feta»

Jugadors i entrenadors que han viscut algun ascens amb el Girona en els darrers anys valoren molt positivament el nou salt del club a Primera

Eloi Amagat, a l’esquerra i al costat d’Àlex Granell el mes de juny del 2017. | MARC MARTÍ

És una sensació única. Difícil d’explicar. Els escollits que han tingut la sort de viure-ho alguna vegada així ho diuen. Un ascens és un ascens. Se celebra, a vegades, fins i tot més que un títol dels grossos. És clar que una Lliga o una Champions et posa a l’aparador general. Són paraules majors. Però pujar a Primera és el premi gros d’aquells futbolistes que somien, i també piquen pedra, per atrapar l’elit. A Girona saben, i de sobres, de què va tot això. Un club acostumat, no massa temps enrere, a passar penúries, a competir de Segona B cap avall. Els últims anys són els que brillen. Els dels èxits absoluts. Començant pel 2008, el primer salt gran. Continuant pel 2017, l’històric. I acabant, almenys ara per ara, pel 2022. La confirmació. El retorn. Per entendre el present i el futur immediat, a vegades cal fer un cop d’ull enrere. Saber què se sent i què és el que pot venir a partir d’ara tenint en compte l’opinió d’aquells que ja ho han viscut. Noms propis com els de Raül Agné, Eloi Amagat o Richy Álvarez, entre d’altres. Testimonis que coincideixen en el seu punt de vista, que se n’alegren, que ho celebren.

Comença Agné. El timoner del Girona que va trucar a la porta del futbol professional, per entrar-hi el 2008 i, de moment, no sortir-ne. Salt a Segona A i una bona colla de partits a la categoria d’argent, en dues etapes. «El que s’ha fet li dona valor a la perseverança d’estar a l’elit. Moltes promocions, un ascens, més intents. Va més enllà d’una aparició puntual. En són moltes. Això és perquè s’estan fent bé les coses. I sembla fàcil, però no ho és. L’equip ha trobat el premi a l’esforç. A més a més, futbolísticament ho ha fet molt bé». Incideix en aquesta idea l’ara tècnic del Nàstic, que fa poc es quedava a tocar de pujar a Segona A amb el conjunt grana. «S’ha acabat consolidant una idea. Míchel ha entès el que demana el futbol modern, fent una barreja perfecta entre el bon futbol i el de raça». I ara què? Agné ho té clar, coll avall. «Ja fa molts anys que ho estan fent bé, sense canviar amb els èxits i els fracassos. No crec que es desviïn ara d’aquesta línia». Diu que tot això, els èxits, les fites, eren «impensables» a la dècada dels noranta. «Els més joves se’n recordaran de fa deu o quinze anys. Però abans el Girona competia a Tercera, Preferent, Primera Catalana... S’ha de donar-li molt de valor a tot això i espero que perduri durant molts anys».

Un altre ascens amb majúscules. El del 2017. Els protagonistes que el van viure han rememorat aquells dies amb l’èxit recent del Girona. Els de la terra i els de més enllà. S’hi posa Richy Álvarez, capità d’aquella plantilla i ara ja retirat. «Després de començar amb els pitjors resultats possibles, l’ascens aconseguit és més que merescut. La confiança cap a l’entrenador i d’aquest als seus jugadors ha sigut clau». Parla d’un ascens que «s’ha de valorar molt pel que ha costat» i d’un Girona que «ha crescut molt», alhora d’una ciutat que «mereix estar a dalt». Parlant del que vindrà, el gallec creu que es farà «un equip per no baixar» i té clar que «els rivals que vinguin a Montilivi patiran» perquè els de Míchel «ho donaran tot». També hi diu la seva Fran Sandaza, company en aquell vestidor. Un altre jugador molt estimat a Montilivi, encara en actiu, però ara per ara sense equip. «L’alegria per pujar aquesta vegada crec que encara ha de ser més intensa. Per ser sisè, per eliminar l’Eibar i el Tenerife, per guanyar per fi un play-off. És quelcom molt bonic que té un gran mèrit. Girona pot estar d’enhorabona i sento enveja sana. La rua que vaig viure és dels dies més bonics de la meva vida».

Més. En aquest cas, Samuele Longo. El pitxitxi del 2017. Coincideix amb la idea de «premi» després d’un gran «esforç» i «perseverança». «Per fi li ha somrigut la sort que en aquests casos també es necessita. El club fa les coses molt i molt bé. Ara toca gaudir-ho i preparar la propera temporada», diu l’ara jugador del Vicenza, amb passat a Girona i també a Tenerife, el darrer obstacle abans de pujar a Primera aquest any. Tanca les valoracions Eloi Amagat. Ascens a Segona el 2008 i també el salt del 2017 en el currículum. Sent una «màxima felicitat» i un gran «orgull». «M’han vingut de cop tots els records de l’última vegada, amb els carrers de la ciutat plens de samarretes blanc-i-vermelles. Sempre diuen que mai és com el primer cop, però trobo que aquesta també és molt especial. Ha costat moltíssim i al darrere hi ha l’esforç de molta gent. Dels que hi són i dels que hi han passat. Tots ells segur que se n’alegren». Ell, el primer.

Compartir l'article

stats