Quan el cotxe s’acosta a 30 quilòmetres de Copenhaguen ja comença a respirar-se un aire de Tour. A aquesta distància de la capital danesa, on avui s’inaugura la que segurament serà per recorregut l’edició de la ronda francesa més boja de la història, els rètols conviden al conductor a deixar aparcat el cotxe, perquè s’aproximi a la ciutat amb tren i pugui gaudir de la sortida més pròxima al Pol Nord mai abans viscuda per la Grande Boucle.

Si s’aixeca la vista, si es mira cap amunt, a dreta o esquerra, qualsevol persona que aquests dies estigui per Copenhaguen s’adona que uns visitants francesos posaran la ciutat potes enlaire, tancada com si hi hagués una reunió de l’OTAN i com si Tadej Pogacar, el gairebé únic candidat a la victòria final, es convertís en una espècie de president Biden que circula amb bicicleta.

Si la contrarellotge inaugural pels carrers de Copenhaguen ve a ser alguna cosa similar a un ràpid passeig turístic pels monuments de la ciutat, que els corredors a més de 50 per hora ni podran veure, a partir de demà comença l’espectacle d’un Tour convertit en clàssica ciclista durant set etapes: una crono, un pont sobre la mar amb ratxes de vent, un esprint, els turons de Calais, les llambordes de la París-Roubaix, un repit a prop de Luxemburg i la cita amb la muntanya a la Planche des Belles amb una rampa final del 24%. El mallorquí Enric Mas és la referència espanyola.