L’olotí Blai Mallarach, de 34 anys, acumula una llarga i exitosa trajectòria al waterpolo. Ja fa anys que és un habitual de la selecció espanyola, amb la que més d’un cop s’ha quedat a les portes de la glòria. Ara, però, ha assaborit per fi el títol de campió del món.
De què te gust un mundial?
A perseverança! Aquest bloc feia anys que arribava a moltes finals i mai ens havíem endut l’or. Ho hem aconseguit, i la sensació és d’una pau interior que no es pot descriure.
On guardarà la medalla?
Ho tinc tot a casa. Col·lecciono les acreditacions, els gorros, banyadors... Sempre són un bon record.
Després de tanta plata, es trobava a faltar un or?
Mires al teu voltant i veus que tots els grans jugadores s’emporten l’or alguna vegada. Nosaltres no l’havíem tingut mai i teníem moltes ganes d’aconseguir-ho. Em sembla molt especial, i encara més en un Mundial.
El vestidor li tenia ganes a Itàlia després de perdre la final del Mundial el 2019?
Sí, aquella final va ser bastant dura. Ens vam veure superats per la seva intensitat i pel seu joc, molt agressiu. En aquell moment no estàvem preparats per afrontar una final tan dura. La de diumenge també va ser-ho, però coneixíem més el rival, l’entrenador i la seva manera de jugar.
Fins a quin punt ha estat important el tècnic David Martín?
En David Martín és un malalt del nostre esport, és un savi. Des que va entrar a la selecció ens va fer entendre el perquè del seu waterpolo, de les tàctiques i la manera de jugar. Ens ha inculcat el seu caràcter guanyador.
Aquest caràcter guanyador els feia somiar amb la victòria ja abans de començar el torneig?
Sí, dúiem una dinàmica amb la que ens veiem molt competitius. Sabíem patir i arribar a les medalles, però ens faltava aquest pas final. Als jocs de Tòquio ja teníem aquest desig d’arribar a l’or, però se’ns va truncar a la semifinal contra Sèrbia. Vam continuar creient en el mètode d’en David (Martín) i ell ens va donar confiança, als jugadors, canviant només dues peces. Al final ha sortit.
Era un vestidor amb molts catalans, sobretot de l’Atlètic Barceloneta. Com els ha ajudat això?
Som jugadors que ens coneixem de fa anys i hem estat junts a les bones i a les dolentes. Amb una mirada ja saps el què vol el company i ens entenem molt bé.
El 2018 i el 2020 van perdre la final dels europeus als penals, quan aquest cop també s’havia de decidir així, les va recordar?
Després de les dues derrotes semblava que si arribàvem als penals perdíem, i tard o d’hora ens havia de tocar. Vaig pensar que no podia tornar a passar.
Va veure els penals des de la banqueta...
A la final del mundial de 2009 vaig fallar-ne dos. Des de llavors no acostumo a llançar-los, tot i que ho he fet més d’un cop. Quan l’entrenador va preguntar qui volia llançar els penals hi havia cinc persones que van aixecar la mà, i van fer-ho ells.
Ara que té 34 anys, veu més a prop la retirada?
El dia a dia costa i he hagut d’entrenar moltíssim, però guanyar l’or fa que tingui ganes de seguir. Hi havia anys que eren una travessia pel desert. Amb la selecció quedàvem setens, cinquens de Mundial i semblava que no guanyàvem a ningú. Llavors potser veuria la retirada més a prop, però ara hi ha harmonia i ens surten les coses. El treball amb l’equip és molt agradable i cada dia entrenar és una experiència. Aguantaré fins que el cos vulgui.
Llavors l’esperem pels Jocs Olímpics de París 2024?
El meu objectiu seria arribar-hi i intentar tancar aquest cicle.
I tot això compaginat sempre amb el waterpolo de clubs a primer nivell?
Sí. Encara em noto bé i em queda contracte amb el Club Natació Barcelona. Vull seguir jugant al waterpolo de primer nivell.
Li passa pel cap tornar a casa?
Si vull seguir jugant a categories importants és difícil poder tornar a casa. De totes maneres, és una cosa que em plantejo de cara al futur, quan pensi més en la retirada. Llavors sí que podria tornar a jugar amb l’Olot o a algun club d’aquesta categoria.
Més a la llarga, es planteja ser entrenador?
No seria el meu objectiu primordial, però, al final, portes tota la vida fent un esport i ho has d’aprofitar. Vull fer alguna cosa, potser ajudant la mainada i transmetre els valors que els meus entrenadors m’han ensenyat. Ser seleccionador o estar al primer nivell no seria un opció.
Com veu el panorama del waterpolo gironí?
Quan era petit hi havia un boom del nostre esport, amb molts clubs. Això s’ha descuidat. S’ha anat apartant l’esport i cal treballar des de la Federació per crear una bona base de joves que puguin arribar on hem arribat nosaltres amb aquest Mundial.
