L’Uni va anunciar el dijous 21 que la base francesa Faustine Parra, que jugava al GEiEG com a vinculada, s’incorporarà aquest any plenament a la dinàmica del primer equip.
Està contenta?
Molt, la veritat. Per mi és tot un honor jugar a Girona. Estic molt feliç i orgullosa de tenir aquesta oportunitat. Ara toca treballar i demostrar el que puc fer.
Pere Puig va dir que teníeu una «espina clavada», ara que és a la Lliga Femenina, se l’ha tret?
Ara estic al 100% amb el primer equip. Vaig arribar a Girona a la Lliga Femenina 2 i sempre he tingut al cap la idea d’arribar aquí. Penso buidar-me.
Què aportarà a un equip com l’Spar Girona?
Seguiré en la línia d’aquesta temporada, quan anava a ajudar-les. Vull aprofitar cada minut que tingui, aportant tota la meva energia i electricitat. Lluitaré i ho donaré tot sempre.
Ha tancat aquest any amb una mitjana de 16’7 punts...
També puc aportar una mica de llançament. He fet un bon any a la Lliga Femenina 2. Soc jove i tinc ganes de passar-m’ho bé.
Amb el GEiEG era a la Lliga 2, però havia pujat amb l’Uni algun cop, com ho vivia?
Era increïble. Entrenava amb jugadores com la Laia Palau, que quan era petita era la meva ídol. Mai hauria pensat que a aquesta edat jugaria amb ella i compartiríem pista. He après moltes coses, amb companyes excepcionals com també són la María Araújo, la Laia Flores, la Rebekah (Gardner)... Només amb un sol entrenament aprens moltíssimes coses, però és que estant al seu costat no pots fer cap altra cosa.
A França, ja seguia aquestes jugadores de la Lliga Femenina?
Sí, sempre havia volgut venir a jugar a Espanya. M’agrada molt el seu joc, aquesta velocitat, les intencions de joc i tot plegat. A més, tinc família a Espanya.
I van ser els estudis els que la van dur a Girona...
En gran part sí, però com he dit ja m’agradava aquest bàsquet. Volia estudiar Fisioteràpia i a França havia de fer el primer any de Medicina. Era molta feina i no volia, ni tampoc podia, deixar el bàsquet. A Girona m’ho podia combinar, fer les dues coses, i això era perfecte.
Com va ser, al principi, el canvi de ciutat i de llengua?
Quan vaig arribar va ser difícil per l’idioma. Jo només parlava una mica de castellà i no era gaire bo. Al GEiEG era l’única estrangera, totes les noies eren catalanes, d’aquí. Però les companyes es van portar molt bé i sempre estaven amb mi. Compartíem les coses i mai em deixaven sola.
Què li ha suposat el GEiEG?
Crec que hem viscut tres anys increïbles amb un grup genial. Vull donar les gràcies al club, les companyes i els entrenadors.
I ara, ja s’hi sent com a casa aquí, a Girona?
La veritat, no penso a anar-me’n enlloc més. Estic molt bé aquí i, és clar, puc dir que hi estic com a casa. Des del primer any, només van ser dos, tres mesos per integrar-me i, llavors, les companyes van passar a ser bones amigues i em sentia molt bé, tant aquí com amb l’equip. A més, l’estil de vida a Girona és molt diferent del de França i m’agrada.
Espera ser-hi molts anys?
Sempre que tingui l’oportunitat de quedar-me aquí l’aprofitaré. Estic molt orgullosa de viure el que estic vivint a Girona.
En un futur, però, li agradaria poder tornar a França?
Sí, és clar. Crec que és normal, sent francesa. De moment, però, estic tan bé a Girona! A més, encara soc jove i tinc molts anys de carrera al davant. He de veure com es presenta tot, perquè la lliga francesa també té un nivell important. Ara estic aquí i em vull concentrar en donar tant bàsquet com pugui a l’Uni.
És aquest, doncs, el repte que es marca per aquesta temporada amb l’Uni?
Sí. El meu objectiu personal, individualment, és aconseguir minuts i aprofitar-los. Demostrar tot el que he estat fent durant els pocs minuts que vaig tenir la temporada passada. Crec que vaig fer-ho bé i vaig mostrar un bon nivell. Aquest any ja estic al cent per cent amb l’equip i penso treballar, treballar i treballar per deixar clar que puc ser a la Lliga Femenina i ajudar les companyes.
