Com va llevar-se sabent que ja no era el director esportiu de l’Uni?
Intento no pensar-hi gaire. De moment, seguim treballant amb la Laia. Ara estem intentant acabar l’equip i també tenim el tema de la base, on els dos som directors esportius.
Llavors, serà amb la Laia aquests primers mesos?
Sí, quan vam plantejar el relleu a final de temporada, la Laia va demanar que l’acompanyés un temps per explicar-li com va tot i esvair algun dubte que pogués sortir. Així ho faré, però d’una manera molt més relaxada i sense estar tan pendent del dia a dia.
Feia temps que deia que volia descansar una mica més...
Sí, tot i que no m’agrada parlar de cansament. Encara que porti 17 anys, estava a gust i podria haver seguit, però el club requeria un director esportiu professional i no vull ni puc ser-ho. No arribava a tot arreu, la feina em permet ser moltes hores al club, però no amb una disposició total.
Què vol dir quan parla de professionalitzar el càrrec?
Dedicar-s’hi exclusivament. Jo, per exemple, no podia anar als desplaçaments ni solucionar tots els problemes del dia a dia. L’Uni ha crescut molt i ha de seguir creixent. La manera de fer-ho no és amb mi, sinó amb la Laia Palau.
Feia temps que la plantejava com a successora?
Jo ho anava pensant, havíem parlat molt sobre l’any següent i jo la veia com la candidata ideal. No vull enganyar ningú, ens hauria agradat que continués jugant un any més, però, un cop la seva decisió va ser ferma, se li va oferir aquesta possibilitat.
Què suposa que sigui justament Laia Palau, una llegenda del club, el seu relleu?
De cara a la galeria està molt bé que algú amb el seu historial agafi el relleu. Donarà visibilitat al club i al bàsquet femení. Però això no és l’important, per què, si no tingués capacitat per ser-ho, no li serviria de res ser una llegenda i tenir el currículum que té. Està plenament capacitada i és una persona que em mereix el màxim de confiança. El tema llegenda és un a més a més.
Què aportarà de diferent?
Sobretot, una nova manera de fer, un caràcter encara més proper amb les jugadores. Ha estat al vestidor i podrà avançar-se a problemes que puguin sorgir.
No li pot mancar experiència?
Ha d’anar augmentat els seus coneixements del mercat. Ara li toca veure-ho tot, no com a jugadora, sinó amb una òptica esportiva. Segur que, amb el temps, no trigarà a posar-se en el nou paper.
Amb 17 anys a l’Uni a les espatlles, vostè segur que l’ajudarà!
Temes federatius, de mercat dels agents... Cal algú que l’acompanyi, és clar! No és tant ajudar com acompanyar, perquè ella vegi com va i valorar-ho. Llavors ho farà a la seva manera.
Ha parlat d’una espineta clavada amb la base...
El 2015 vaig prendre una decisió errònia que va ser fer un projecte de base amb un altre club de Girona. Amb el temps, els resultats són molt clars. Quan ens ajuntem amb aquest club érem la tercera pedrera d’Espanya i ara no sortim dintre els vint-i-cinc primers. Tampoc hi ha tantes jugadores que surtin de la pedrera per anar a equips, ja no el nostre, sinó de Lliga Femenina 2, la Challenge o la Femenina. El temps ha demostrat que no va ser una decisió encertada. La vaig prendre jo, em vaig equivocar i ho assumeixo. Ara tinc el repte de tornar a posar la base on li toca.
En què destaca el projecte amb el Bàsquet Girona?
L’ambició. Sobretot l’ambició, també els mitjans. L’estructura que aportarà el Bàsquet Girona, molt forta i molt treballada, amb l’experiència que han agafat els últims anys, amb una logística espectacular. En Xus Escosa o en Marc Pena són gent que duu molt temps a la base i nosaltres els aportarem els nostres coneixements en el camp femení.
Es vol crear una base que sigui el futur del primer equip?
No tenim aquest objectiu com a primordial. És complicat, perquè no deixem de ser un equip d’Eurolliga. El que volem és tornar a augmentar el nivell de les jugadores a comarques gironines i, a partir d’aquí, segur que arribaran més bons resultats i més jugadores a l’elit, sigui, o no, a l’Uni.
A més de tot això, es parlava d’una funció directiva dins la junta, serà així?
Per ara no hi ha res definit. De moment seré amb la base i ajudant la Laia, i no vull la implicació que he tingut fins ara. Com que tot plegat serà molt més relaxat, ja anirem perfilant amb la junta quines altres tasques puc fer. Al final, sempre que he estat a l’Uni he fet de tot, i segueixo amb la mateixa disposició.
Al final, és a l’Uni des que va fundar-se, com ho ha viscut?
El millor és que el club s’ha professionalitzat sense perdre l’essència popular de club estimat per la gent i implicat en la societat i el territori. Ens seguim definint en moltes altres coses fora del bàsquet, i això em fa estar content. Es nota amb la quantitat d’abonats, els patrocinadors que hi ha (petits, grans, mitjans...) i que no deixen sol a l’Uni.
És això el més important?
Segur. Els títols són importants i tothom ho recorda, però el club ha patit molt en aquests 17 anys. No cal anar massa lluny amb el Glòria, la pandèmia... Hem sobreviscut i ens hem enfortit i ha sigut clau estar arrelats en el territori i amb la gent. Si li preguntes a molta gent quins anys hem guanyat la lliga, potser no ho sabrien.
Però si el fes quedar-se amb un moment esportiu?
Són tants! Però, sens dubte, el títol de lliga, el Sant Jordi de 2015. És una de les gestes més grans de l’esport gironí. Teníem un pressupost baixíssim i vam arribar a guanyar la lliga gràcies al bon fer d’en Ramon Jordana i d’en Roberto Íñiguez. Era un equip amb més de la meitat de jugadores catalanes o sortides de la pedrera i amb molt bones estrangeres, però sense massa reconeixement internacional. Allò va ser una gesta. També recordo els títols, les grans victòries europees o els èxits de la base. El club ha quedat tres vegades subcampió d’Espanya.
Potser ara, amb la nova base...
Partim d’una situació que no és la millor i tot requerirà un temps, però estem molt esperançats. La gent que treballa amb la pedrera, i amb això vull recordar tots els clubs de les comarques gironines, sabem que hi ha molta pressió i exigència. Voler resultats immediats no ens durà enlloc.
Com valora els 17 anys com a director esportiu?
Encara hi estic molt posat, però n’estic molt orgullós. Penso que he sigut el millor director esportiu que ha tingut l’Uni. També el pitjor, perquè no n’hi ha hagut cap més! La veritat és que ja ho visc amb certa nostàlgia. Quan acabem de definir l’equip, que està costant amb l’americana, em relaxaré una mica més.
Tindrà moltes històries...
Quan no tens el pressupost dels altres t’has d’espavilar i recórrer a altres coses. A vegades ens hem trobat (i parlo en plural, per què hi ha molta gent que hi col·labora) des de jugadores que s’impliquen fins al punt de portar-te’n d’altres, directius, coneguts, viatges per convèncer algú de venir...
I amb la pandèmia?
Han vingut jugadores que mai haguéssim somiat que ho fessin, buscant una seguretat a Girona. Chelsea Gray, Sonja Vasic, Frida Eldebrink...
Són molts noms, però quins destacaria sobre la resta?
Crec que els millors fitxatges són els de la Noemí Jordana, la Laura Antoja i la Laia Palau, perquè un cop han acabat la seva carrera continuen al club. N’hi ha molts més que han agradat molt al públic i ens han ajudat a guanyar. Per Girona hi han passat jugadores increïbles, però els bons fitxatges són aquests, els de la gent que continua al club.
Gent que ajudarà a acabar de consolidar el projecte?
Penso que ho estem. Som on volíem ser, competint pels títols. Una vegada es guanyarà, la majoria no, però ens sentim consolidats, sobretot socialment i econòmicament, amb el club sanejat. Esportivament, depens molt dels pressupostos, i també de com jugues aquell any, de la química de l’equip. Aquesta pot tornar a ser una gran temporada.
Veu l’equip preparat, doncs?
Aquest cop potser hem fet un equip sense la rauxa anotadora d’altres anys. Sovint dèiem «si no guanyem títols, almenys donem espectacle». Volem ser més ambiciosos, per tornar a lluitar pels trofeus. Serà un equip més sòlid segur. Potser sense la rauxa americana de fer molts punts, però un equip per intentar guanyar.
El primer repte serà amb el Villeneuve, per ser a l’Eurolliga...
En tenim ganes. L’Eurolliga és un objectiu difícil, però ho donarem tot perquè els nostres abonats puguin veure un bàsquet de màxim nivell. Si no es passa l’eliminatòria i hem de jugar l’Eurocup, però, al club no li cauran els anells i, és clar, intentarem guanyar-la. No ens oblidem, tampoc, dels estatals i el nacional. Volem la lliga i la Lliga Catalana.
