El futbol gironí es va quedar dimecres passat, definitivament, sense un dels referents a la demarcació les dues darreres dècades. Tips d’estar sols davant el perill i ofegats per les exigències i obligacions que es requereixen en un club de futbol, Isabel Tarragó i Oriol Alsina van decidir posar punt final a la gloriosa etapa de la UE Llagostera-Costa Brava i entregar-lo al Badalona. «Era la millor solució» deia dimecres Tarragó després de certificar a l’assemblea el canvi de nom i de seu social. Un acte ràpid, indolor i amb quatre gats de protagonistes, un dels quals Toni Freixa, l’enterramorts del futbol gironí, que ja va participar en el trasllat del Figueres a Castelldefels el 2007. Amb un teixit econòmic més solvent i més fonts d’ingressos que a Llagostera, Palamós o l’Estartit, el Llagostera-Costa Brava, que ara es diu Badalona Futur, farà el seu camí lluny de les comarques gironines.
Per al record i a les hemeroteques quedaran gairebé dues dècades de somriures i alegries a còpia de sorpreses i d’anar-la fent cada cop més gran sota la batuta d’Alsina a la banqueta i Tarragó a la presidència. Nou ascensos, històriques participacions en la Copa del Rei i una inacabable col·lecció de records inesborrable és el que restarà a la retina dels aficionats, pocs però fidels, llagosterencs. L’ascens a Segona contra el Nàstic al Municipal segurament va ser el zenit d’un Llagostera que va tocar el cel i va confirmar que no hi havia sostre que se li resistís a Alsina. Després de dues temporades a Segona Divisió, el club va caure a Segona B i va tornar a Tercera un any, per després recuperar la categoria de bronze i estrenar la Primera RFEF el curs passat. El descens a Segona RFEF, el desarrelament de Llagostera i la manca d’ingressos i suports ha suposat, 78 anys després, la desaparició del club.
El conte de fades va començar el 2004. Alsina, exjugador del club, va acceptar el repte de dirigir l’equip i el va pujar a Segona Regional. Després d’un parèntesi al Cassà, el maresmenc va tornar a Llagostera per liderar un projecte que, pocs s’ho pensaven, passejaria el nom del poble arreu no només de Catalunya sinó de tot l’estat. Alsina va anar cremant etapes. Primera Regional, Preferent, Primera Catalana, Tercera Divisió... No hi havia categoria que se li resistís al Llagostera, que captava el bo i millor dels equips gironins per anar pujant escalons. Acín, Casagran, Masferrer, Aimar, David Costa, Vallho, Granell, Plaja, Pitu... El 2011 gairebé sense voler-ho es va plantar a Cerceda (Galícia) a la final per pujar a Segona B amb un 2-0 del partit d’anada i va celebrar l’ascens. El sostre? Ni de bon tros. «Ho somiem, ho fem», deia l’himne del club. Ambiciós de mena, Alsina no en tenia prou. Primer va ser el 2012 la visita del València al Municipal a la Copa i, el curs següent (13-14), va quedar campió de Lliga. L’eliminatòria de campions contra el Racing de Santander va sortir malament (0-0 i 1-0) i l’ascens va ser pels càntabres. L’equip semblava escriure l’últim capítol del somni a Avilés, amb la derrota 2-0, però a la tornada, liderats per la màgia de Pitu Comadevall van remuntar 3-0 per classificar-se per una altra final, on els esperava el Nàstic. Els gironins van perdre 2-1 a Tarragona i, al Municipal, en un ambient irrepetible, van remuntar a la pròrroga en un partit ple de tensió i polèmica (3-1).
La llegenda s’eixamplaria a Segona Divisió, ja a Palamós com a base d’operacions. El Llagostera es convertiria en la revelació de la temporada en l’estrena (14-15) i fregaria els llocs de play-off a Primera amb noms com Sergio León, Perea, René, Imaz o Alcalá. L’aventura s’acabaria el curs següent i l’equip tornaria a Segona B en el principi d’una caiguda que el duria fins i tot a Tercera (17-18). Alsina, però, va revifar l’equip i el va fer tornar a Segona B en la promoció contra el Portugalete (18-19) fins a dur-lo a la nova Primera RFEF. Limitat de recursos econòmics i amb la impossibilitat de fer front a les exigències de la Federació, Tarragó i Alsina van cercar de vendre el club la tardor passada. L’empresari barceloní Carlos Sánchez s’hi posava bé i fins i tot va invertir-hi diners i, a l’estil Piterman, es va asseure a la banqueta uns quants partits. Tot i això, la venda no es va concretar mai i escanyats pel deute amb els jugadors, el club va trobar en el Badalona el comprador esperat per la seva plaça, ara de Segona RFEF.
