Diari de Girona

Diari de Girona

Esther Guerrero

«El millor que em pot passar és començar el 2023 sent una atleta normal, sense patiment»

Centrada en la seva recuperació, Guerrero repassa la incertesa i els dubtes que li ha generat la primera lesió greu de la seva carrera

L’atleta banyolina, al mig de la imatge, durant una competició celebrada a mesos enrere. | IAAF

Despenja el telèfon i xerra amb tota la naturalitat del món durant una vintena de minuts. Parla Esther Guerrero (Banyoles, 1990) de la lesió que li ha aixafat la temporada, deixant-la sense els campionats importants en pista coberta i a l’aire lliure. Es va fer mal a les acaballes de l’hivern i ja no hi ha hagut manera de tornar. Quan la recuperació anava pel bon camí, li ha tocat parar en sec. Deixar-ho estar, aparcar la temporada fins al 2023 i centrar-se en la tardor, a intentar posar-s’hi de nou fent alguna milla o en el cros. El que sigui, per sentir-se de nou activa, competent, professional. La processó va per dins, però ho ha digerit i ho verbalitza sense embuts. Li fa la guitza tot plegat, al mateix temps que al situació multiplica per mil les seves ganes de tornar a ser «una atleta normal». Troba a faltar el seu dia a dia, farcit d’entrenaments, viatges i competicions. Tot i això no vol accelerar el procés més del compte.

Li he llegit dir en més d’una entrevista que se li fa difícil explicar com es troba. I això?

Està sent un any complicat. O més ben dit, un últim tram d’any complicat. I això que la meva recuperació ha anat molt bé. Només lesionar-me tenia un primer diagnòstic: uns mesos i que m’oblidés d’aconseguir tot el que em podia imaginar aquesta temporada. Hi havia cirurgia pel mig i no s’hi podia fer res. Patacada forta. Ho vaig acceptar i a posar-s’hi. El que m’ha passat és que quan la cosa anava millor, he seguit notant molèsties. Estirava la cama i sentia un espasme nerviós. Em vaig espantar, vaig parar i la zona se’m va inflamar. Les proves no deien res massa clar i vaig decidir aturar-me. Aquesta ha sigut la part difícil de gestionar. Per la incertesa, perquè des del 20 de juny vaig passar-me tres setmanes intentant córrer, però sempre amb molèsties. Va arribar un moment que vaig veure que el risc era elevat i havia de deixar-ho estar i tancar la temporada a l’aire lliure. L’any està sent gairebé en blanc i no per la meva decisió. M’ha tocat assimilar que no vaig al Mundial ni a l’Europeu. Ara, el millor que em pot passar és tancar la ferida i començar el 2023 sent una atleta normal, sense patiment.

Pateix més anímicament que no pas pel físic?

Al principi no. Va ser quan vaig tornar a notar molèsties. Jo estic tranquil·la perquè he fet tot el possible per tornar. No pas ràpidament, sinó de la millor manera. La meva obligació era treballar per recuperar l’activitat, tots els passos estaven ben fets. Era conscient que em podia passar, això de recaure. I m’ha passat. És quan topes que no ho veus clar, que hi ha incertesa i llavors sí, mentalment tot això t’afecta. No he parat perquè m’hagin dit que no puc córrer, sinó perquè si em poso claus a alta velocitat, se m’enganxa amb el nervi i em fa mal.

Dos anys enrere explicava que ho estava passant molt malament amb la pandèmia, pel fet de no poder entrenar ni competir. És pitjor aquesta situació?

Sempre que et passen coses i que la vida et gira l’esquena, sembla que t’estigui passant el pitjor del món. Això mai ho havia viscut i no li donava la importància que se li han de donar a les lesions. Potser abans no empatitzava amb la gent que es feia mal. Ara ho he viscut jo i de cop i volta m’he hagut d’apartar del meu dia a dia habitual. El més dur ha sigut no saber si em recuperaré al cent per cent. Que espero que sí, eh. Però se m’han generat molts i molts dubtes.

I això que el 2022 va començar de la millor manera possible.

És que jo sempre dic que, just abans de lesionar-me, estava en el meu millor moment de forma. Ja em vaig sentir així el 2020 i el 2021. Aquest 2022 el vaig començar guanyant a Nova York, per després trencar-me en el Campionat d’Espanya. No ho sé, ostres (esbufega). No m’ho esperava. Aquestes coses van com van. Ja ho diuen, que quan et trobes millor, més susceptible de trencar-se estàs. Espero estar al 2023 amb objectius ambiciosos i tornar a la roda.

Què està aprenent amb tot això?

Valoro més el que estava fent. I també estic encara més motivada pensant en el meu retorn. Portava deu anys viatjant, sense estar a casa, competint, corrent. Ara, quan m’he lesionat, tothom m’ha dit que ho aprofiti, que desconnecti. Però jo no sé què s’ha de fer durant l’estiu! Abans me’l passava entrenant. Per mi, tot això és molt estrany. M’havia queixat moltes vegades que no podia estar a casa i amb els meus. És quan et treuen el teu dia a dia, la competició, el món professional, que te n’adones que t’agrada moltíssim i que ho vols seguir fent. Ho estic valorant encara més. I tinc unes ganes boges de tornar-hi.

L’entorn ha sigut important per a vostè?

Suposo que tots som conscients de com estem, però sempre és important que algú et digui, quan toca, que és moment de parar. L’entrenador, l’equip, la família, els amics. Tots ells han tingut també el seu paper. Però qui més m’ha guiat és l’Arnau, el meu fisioterapeuta. Ell ha marcat els ritmes, qui ho planifica tot, qui em diu ara sí o ara no. La resta han estat a l’expectativa. Ha sigut complicat pel meu entorn, pel seguit d’emocions, tensions i temps d’espera. La lesió m’afecta a mi i de retruc a tots ells. Tothom té ganes que això s’acabi.

En algun moment ha volgut llançar la tovallola?

No, no he arribat fins aquest límit. Després de notar molèsties de nou, en aquest segon tram de la lesió, em vaig donar un termini de tres setmanes. Anava justa i no podia estar-me més temps, unes cinc setmanes, sense fer res de res. Jo sempre he volgut ser competitiva. Quan passa aquest termini i me n’adono que no puc córrer, llavors és quan decideixo que ja està, que toca parar. Però llavors em diuen que no puc marxar de vacances. I jo: a sobre que no puc competir, he d’estar entrenant tot el juliol? Això em va costar. Però ho estic fent i ja començo a veure la llum al final del túnel.

Parlava d’entrenar, de viatjar, d’anar aquí i allà i competir. Però l’esport professional, el d’alta competició, és molt més que tot això i bastant més dur, oi?

És que molta gent no torna ja després d’una lesió perquè la recuperació és molt dura. Sap què passa, també? Que després d’un any en blanc, en el següent no es rep cap ajuda de la Federació. Això vol dir que d’altra gent pot fer la meva feina. Si no hi soc jo, no passa res. Però jo sí que hi vull ser. M’agrada, és el que sempre he fet. Ara m’ha tocat estar a l’altre costat i és difícil, tot i que he sigut capaç de fer d’espectadora i gaudir el Mundial per la televisió. No ho he passat malament mirant-ho. Clar que m’agradaria ser-hi, però em poso a la pell de les meves companyes i companys, entenc tot el seu patiment i esforç que han hagut de fer per arribar fins allà.

Hi ha Esther Guerrero per estona?

Espero que sí! Sobretot si les lesions m’ho permeten.

El 2023 es presenta de nou amb dos Mundials. I el 2024 tindrà els Jocs. Dos caramels molt llaminers. Però el que realment la motiva ara és tornar a competir i prou?

Lògicament, després del que m’ha passat no entrava en els meus plans fer això o allò en un o dos anys. Pensava en el present. I de moment la meva trajectòria era molt positiva. Jo sempre he pensat que el dia que no aconsegueixi pel meu propi peu classificar-me pels torneigs internacionals, potser sí que llavors em tocarà fer un pas enrere. El que més desitjo ara mateix és tornar a la rutina, entrar de nou a la roda de les competicions. M’agrada molt l’estil de vida de l’atletisme professional, competir i moure’m pel món.

Compartir l'article

stats