Manel Estiarte (Manresa, 1961) es llança de nou a la piscina amb el número 5 al casquet en la pel·lícula 42 segundos, una ficció basada en la tensa i intensa preparació de la selecció espanyola de waterpolo de cara als Jocs Olímpics de Barcelona 92 que va arribar ahir a les sales de cinema. El millor jugador del món dels 90 torna figuradament a l’activitat a través de l’actor barceloní Álvaro Cervantes (1989), que encarna el líder d’un equip llegendari, campió olímpic i mundial, en un film on es fa palès que l’ascens a la glòria el va precedir un camí ple d’espines.

Com se sent veient que una altra persona fa de vostè en una pel·lícula? Què li va semblar la idea?

Des de ja fa temps, un cop ja havia passat aquella etapa, en diferents moments s’havia parlat de projectes, de fer algun film sobre el nostre equip, però mai s’havia acabat de concretar res. Ara fa quatre anys, però, em van contactar d’una productora per parlar amb mi. Jo era a Manchester, però vam quedar que ens veuríem un dia a Barcelona, i em van explicar la seva idea: veien que la història era prou bona per fer una pel·lícula i la volien tirar endavant, independentment del què penséssim nosaltres, però per cordialitat m’ho volien comentar.

Després va seguir la pista del que anaven fent?

Sí, vaig llegir el guió i jo, que havia seguit minut a minut tot allò que ells volien explicar, vaig veure que hi havia molta ficció.

Això el va preocupar?

Ells tenien clar que es volien arriscar i tirar-se a la piscina amb un film sobre waterpolo per estrenar-lo al cine i després vendre’l a alguna plataforma. Jo pensava que potser no tindria èxit una pel·lícula sobre el nostre esport. Un dia, parlant-ho amb la meva dona, va comentar que la gent del waterpolo sempre ens queixem que només es parla del nostre esport un cop cada quatre anys, i que les generacions més joves no saben qui som els del 92; la pel·lícula és una oportunitat per ensenyar el que vam fer. Només per això, i veient que s’hi arriscaven, i que allò que s’explica més o menys s’acosta a la realitat, em vaig posar al seu costat.

Patia, però, per si el guió inventava més del compte?

A veure, les quatre parts importants de la pel·lícula són veritat. Hi va haver un partit, una final olímpica? Sí. En Matutinovic ens va fondre fins al moll de l’os? Sí. Hi va haver problemes interns per qüestions de caràcters entre els de Barcelona i els de Madrid? Sí. El Toto García Aguado i jo havíem viscut un trauma recent? També.

A partir d’aleshores, va estar en els rodatges o feia algun seguiment?

Els vaig aconsellar en el que em van demanar, res més que això.

Es va trobar amb el seu doble cinematogràfic, Álvaro Cervantes ( 32 anys i 2 Goyas)?

Em vaig trobar un parell de vegades amb ell, el vaig sentir molt proper. Ha de tenir en compte que els actors s’han tirat a la piscina, literalment parlant, i han jugat a waterpolo. El més fàcil era tirar de primers plans, però ells van voler jugar, algun fins i tot em sembla que es va apuntar a un club per aprendre’n. Això és per donar-los suport total. És cert que en aquell equip hi havia històries molt potents, com per exemple la del Toto, pel tema de les addiccions, i ell és el primer que ho va explicar en el seu moment, i ho va fer amb voluntat pedagògica, adreçant-se als joves. La pel·lícula se centra molt en ell i en mi, però jo vull destacar que tots érem iguals, cada jugador tenia el seu món interior, però entenc que tantes trames donarien per una sèrie més que no pas una pel·lícula. La veritat és que aquells anys, tot allò va ser brutal.

Tanta rivalitat hi havia entre els catalans i els madrilenys?

Era real, sobretot a l’inici, però després l’esport ens va apropar.

La història d’aquell equip no es pot explicar sense la figura del controvertit entrenador croat Dragan Matutinovic.

La pel·lícula es queda curta! Va ser molt dur, tots vam quedar tocats físicament, però érem un equip. La manera exagerada i humiliant com ens va tractar ens va portar a lluitar com feres, com robots. I si vam arribar tan amunt va ser perquè hi havia talent, vam saber patir i aguantar i vam fer equip. Durant deu anys, sempre vam ser allà.

Espanya ha tornat a ser campiona del món aquest estiu.

Hi ha una mística. Trenta anys després, Espanya ha guanyat l’or contra Itàlia, amb qui nosaltres vam perdre la final del 92, i s’estrena la pel·lícula. En certa manera ens traiem l’espina. I a més, a l’staff hi ha el meu germà Albert i el meu nebot, en Marc. Jo he estat lligat a Itàlia, hi vaig jugar, la meva dona és italiana, i durant trenta anys, cada cop que jugaven Espanya i Itàlia la premsa m’ho recordava. Fins i tot trenta anys després encara es parlava de venjança... però si la majoria dels jugadors el 92 encara no havien nascut! L’equip actual es mereix tota l’atenció per ell mateix.

Satisfet, doncs, de com la pel·lícula plasma tot això?

Els productors tenien raó. La pel·lícula no parla de waterpolo, tracta sobre valors humans, l’amistat, les dificultats, superar les addiccions, els traumes, parla de caure i aixecar-se, de socialitzar amb la gent amb la que vius, ... i al final hi un partit, sí, però no és el més important. 42 segundos és vida pura.

Abans ens hem quedat a mitges: què tal amb l’Álvaro, doncs?

Espectacular! Se’m va guanyar el dia que vam quedar al Club Natació Barcelona per fer el cafè i hi vam estar quatre hores. Saps quan es troba amb algú i connecta? Ell feia la seva feina, m’estudiava, la manera de parlar, de moure’m, ... i mica a mica m’anava trobant còmode amb ell, ens vam anar obrint. Vam parlar de temes delicats, i per ell tot allò era com si passés en aquell moment, hi havia molta empatia.