I de cop i volta s’encén la llum. Abans, massa foscor. Ja ho tenen les lesions. Mai són desitjades i quan apareixen, les conseqüències no solen agradar massa. N’hi ha que emprenyen una mica, d’altres que molesten més temps de l’esperat. Esther Guerrero mai havia patit tant. Molèsties, algun múscul que es carrega i coses així, però fer-se mal i de veritat, res de res. No va poder esquivar un problema d’aquells grossos, que mai oblidarà. Se li diagnosticava només encetar el mes de març una ruptura del tendó que uneix el bíceps femoral amb el semitendinós de la seva cama dreta. Havia de parar i es perdia competicions importants. S’hi va posar de nou no massa temps després, però va recaure. Llavors va decidir que ja n’hi havia prou. Sense temporada indoor i també a l’aire lliure, li ha tocat viure un estiu diferent, amb una càrrega de treball important, enfocat en la recuperació. Fins que ara, torna l’esperança. Llum verda per posar-s’hi de nou, per competir. Tornar a la roda és el que fa temps que desitja i ara la possibilitat és ben real.
No seria gens estrany veure-la córrer aquest mes d’octubre. No només per entrenar, això ja fa unes setmanes que ho fa. Sinó elevant el nivell, augmentant l’exigència. Competició pura i dura. Està per veure quan i en quines condicions. A l’agenda hi ha encerclat el dissabte 8 d’aquest mes vinent. Es corre la mítica milla de Berango, una prova que coneix bé. La va guanyar ara fa un any. Eren altres temps, circumstàncies diferents. Ni de bon tros té coll avall córrer a Berango. És una possibilitat. Com també pot ser que ho deixi per una mica més endavant. O no. Però la idea de competir ja la té entre cella i cella. Sense buscar cap marca, sense posar-se cap sostre. Ara això no toca, perquè el camí que ha corregut fins aquí la convida a ser prudent i conformar-se, de moment, amb ser-hi.
De moment, demà es deixarà veure en la presentació oficial de la cursa Acerko La Megalítica de Tossa de Mar, organitzada pel club La Sansi. Un trail amb tres recorreguts diferents, de 5, 10 i 21 quilòmetres. Guerrero, al costat de Sheila Avilés, posarà cara a l’acte i aquells que ho vulguin podran entrenar durant una estona al seu costat. Un simple esdeveniment, sense cap cronòmetre, però un pas més per corroborar que l’atleta torna a escena. A les xarxes s’afanyava a celebrar-ho fa pocs dies. «Si el 15 d’agost m’haguessin dit que des d’aleshores hauria pogut avançar tant, no m’ho hagués cregut», escrivia. Amb l’isquiotibial ja del tot cicatritzat i el nervi ciàtic que ja no li fa la guitza, espera que el seu bon moment sigui «el definitiu». Deia estar encara «molt lluny d’on ho havíem deixat», sobretot tenint en compte que va començar el 2022 guanyant una prova a Nova York i preparant-se per grans proves que, finalment, no ha pogut disputar. Ara toca tornar a començar. Amb aquella il·lusió i l’alegria del primer dia.
«Si segueix així, sense dolor, haver de parar ni cap molèstia... Tota la resta ja ho posaré jo. Torno a entrenar, a tenir un pla i a tenir-ho tot en ordre». Havia «trobat a faltar» aquesta rutina, amb un objectiu marcat més enllà de la recuperació. Ara toca omplir el calendari, fixar-se proves i objectius. Te moltes ganes de sentir-se «competitiva» de nou, sense haver de patir pel físic. Sigui o no a Berango, fa tota la pinta que el proper mes d’octubre aprofitarà per treure el cap en alguna milla. Un altre pas més, endavant, per recuperar sensacions. Per tornar a ser la que era.
