Quiosc

Diari de Girona

Oriol Paulí

«Vull demostrar que algú com jo té cabuda en un equip farcit de grans jugadors com el Barça»

Paulí, centrat en fer-ho bé al Palau, també té paraules sobre el Bàsquet Girona: «Fitxar l’Aíto d’entrenador és una de les coses que han fet bé»

Oriol Paulí, durant el partit de dimarts passat entre el Barça i el Bàsquet Girona.

Tenia només 20 anys quan li va canviar la vida. Va fitxar pel Gran Canaria, el punt de partida. Ha passat el temps volant, no troba?

Sí, deu n’hi do. Temps i el que també ha passat són moltes coses. Me’n vaig anar ben jove, després d’un piló d’anys al Barça. Sortir d’aquí sempre fa una mica de respecte. Fins i tot por. Les coses, fora d’aquest club són molt diferents. Així que deixar-lo provoca cert vertigen. Alhora, tanmateix, tenia moltes ganes de demostrar que podia competir a l’ACB. Durant aquest temps per sort les lesions m’han respectat i he viscut grans experiències.

Diu que li han passat moltes coses. Més positives que no pas negatives?

De tot, de tot. Passar-se vuit anys a l’ACB et permet aprendre i créixer. Cada etapa té les seves històries. Al Gran Canària encara era molt jove, però vaig topar amb un entrenador molt bo com ho és l’Aíto, que em va marcar una mica el camí que havia de seguir. Hi he posat de la meva part, amb molt de treball i esforç. Semblen tòpics, ho entenc, però és que és així. Hi ha hagut molta feina a fer i sortosament, tot m’ha anat prou bé per, ara, haver tornat al Barça.

Li va costar llavors marxar?

Tinc la sort de ser una persona bastant extravertida i això va fer que m’adaptés amb rapidesa. Hi va ajudar també la sort de trobar-me amb l’Aíto i amb jugadors experimentats com ara Albert Oliver o Txemi Urtasun, per dir-ne alguns. L’altra cara és que em va tocar viure sol, quan portava des dels dotze anys a la Masia. Oi tant que hi havia moments que no eren fàcils. En molts partits gairebé no jugava i no tenia la meva gent a prop per superar-ho. Es passen moments de tota mena, tot i que el balanç és positiu.

Ha canviat molt aquell Oriol Paulí del d’ara?

Sí, he canviat en moltes coses. Quan surts d’un club com ho és el Barça et penses que ho saps fer tot i que ets molt bo. Formar part del millor club del món et fa perdre una mica la visió de tot plegat. Per això, no et toca més remei que aprendre a escoltar. M’han ajudat a fer-ho sobretot els companys, la majoria d’ells molt bons. La suma de molts factors m’han convertit en el jugador que soc avui. Si el Barça m’ha triat per tornar és per alguna cosa. Formo part d’un club molt gran, que lluita per tot. Si hi soc, vull demostrat que m’ho he guanyat.

Ha tingut clar que sempre tornaria o el pas del temps ha anat minvant aquesta possibilitat?

Quan passen els anys vas perdent una mica aquesta il·lusió, que tot i això sempre he mantingut present. Des que vaig marxar la meva voluntat era tornar, perquè soc del Barça, sempre he sigut culer. El club n’és el culpable. Vaig marxar de casa dels pares amb 12 anys i ells em van formar, pel que tenia ganes de tornar-los tot allò que m’han donat. Però sí, l’esperança i la il·lusió mica en mica l’havia anat perdent perquè semblava que el meu camí era a una altra banda.

Li he llegit dir que torna en el «moment idoni». M’ho explica?

Per començar, per l’edat que tinc. Diuen que als 28 anys el jugador sol atrapar el seu pic més alt, de forma i de moltes coses. Vinc també de dos anys a l’Andorra, on he crescut i s’ha confiat en mi. Si havia de ser el moment de tornar al Barça, aquest era ara. Vinc d’una temporada molt dura a nivell col·lectiu, pel descens, però he fet un pas endavant en l’aspecte individual.

És tot un repte per a vostè.

Sí, és clar. És un repte personal. Estic envoltat de grans jugadors, tots ells tenen un altíssim nivell. El club lluitarà per guanyar totes les competicions. Es més, les guanyarem. I les oportunitats seran les que seran. Doncs el que vull és demostrar que un jugador com jo pot ser un més d’un equipàs com ho és el Barça.

Em recordava l’experiència de marxar al Gran Canària, però quan realment vostè va deixar casa seva va ser amb 12 anys, quan va a petar a la Masia.

Sí, i va ser bastant complicat, sobretot pels meus pares. Jo era més inconscient, no sabia el que significava. Només veia una cosa: havia fitxat pel Barça. Tenia moltes ganes de formar-ne part i això em tapava una mica la visió de tot plegat. Els pares sí que van patir més. Ho penso de vegades i me n’adono que encara era molt petit. Ara bé, tothom em va acollir perfectament i m’hi vaig trobar la mar de bé.

Em recorda els seus inicis a Girona?

A casa, el bàsquet s’havia viscut de molt a prop. El meu pare (Joan Paulí) havia sigut professional. De petit em va captivar aquest esport i vaig començar-hi a jugar als Maristes, la meva escola. Un temps després em va veure el Barça i van contactar amb mi. Vaig jugar algun torneig amb ells, però encara no tenia l’edat per formar-ne part. Per elevar el meu nivell competitiu, fitxo pel Vedruna, de Girona, allà jugava amb gent d’un any més. Passada aquesta etapa és quan me’n vaig a la Masia.

Escombrant cap a casa, què li sembla l’ascens del Bàsquet Girona?

Estic molt i molt content, vaig viure de molt a prop aquell ascens. Girona sempre ha sigut una ciutat molt propera al bàsquet i és un orgull que torni a tenir un equip masculí a l’elit.

Els pot donar algun consell, vostè que ja té força experiència a l’ACB?

Prou feina tinc jo ara com per pensar què els puc dir! A més a més, a la plantilla hi ha gent que coneix bé aquest món. En Marc Gasol n’és un bon exemple. Té experiència a la pista i està fent una feina excel·lent en tots els àmbits.

De l’Aíto què me’n pot dir?

Una de les coses que ha fet molt bé el Bàsquet Girona és que, sent un equip que acaba de pujar, ha fitxat a un entrenador que acumula molts anys d’experiència a l’ACB i que coneix perfectament de què va tot això. És un encert haver-lo portat aquí. Malgrat l’edat, és una notícia molt positiva perquè encara és ben vàlid.

D’entrenador a entrenador. Com és Jasikevicius?

És molt passional, ja ho era com a jugador i ara fa el mateix sent entrenador. Estem en un equip en el qual cada detall és molt important i ell s’hi fixa moltíssim. Intenta treure el màxim de cada jugador. De mi també, i per això m’exigeix.

Compartir l'article

stats