Que la derrota (previsible) d’anit no amargui el que ha de quedar, en el record, com una altra data històrica per a l’esport gironí. Com la del 19 de juny, per exemple. 101 dies després de l’històric (doble) ascens a Primera i a l’ACB, ahir el bàsquet masculí d’elit tornava a Fontajau. Pavelló ple, públic entregat, i un Bàsquet Girona que va competir fins al final contra un equipàs, el Madrid, farcit de recursos que, superada la sorpresa inicial per la rauxa dels locals (17-5 a poc d’arribar al minut 7 del primer quart), va acabar trobant la manera de fer mal. I com van coure la pluja de triples que va caure abans del descans (el Madrid en duia 9/18, amb Hezonja inspiradíssim, amb un 4/5), i la que seguiria a continuació. Els blancs van acabar amb de 18/32, i 23 punts de l’exblaugrana.
El tap de Tavares sobre Marc Gasol només de començar podia semblar una declaració d’intencions dels visitants, però al contrari, aquesta jugada va esperonar encara més el pivot-president, que té el cor-robat a l’afició faci el que faci. Un triple seu va obrir el marcador, un 2+1 de Taylor posava el 6-0, i amb aquesta rauxa avançava el partit fins arribar a una màxima diferència de +12 pel Girona (17-5) a tres minuts per acabar el primer quart. Allà va començar a girar-se la truita. Tres triples seguits del Madrid (Cornelie, Hezonja i Llull) van posar els de Chus Mateo a rebuf dels gironins (20-17). Aíto va començar a moure la banqueta i mentre el Girona s’anava apagant en atac, el Madrid veia la cistella com una piscina. D’un 24-19 després d’un bàsquet de Fjellerup es va passar al primer avantatge blanc, que ja no es va poder remuntar. Triple d’Hezonja (26-27) i ho remata Musa (26-30) també des de més enllà de 6.75. Rodríguez de tres va donar el màxim avantatge al Madrid (29-39). Els visitants van arribar al descans manant de 9 (36-45) amb un 50% en triples (9/18). Tavares, sempre decisiu, no havia anotat.
Taylor, Gasol i Miletic, els tres homes més inspirats a l’equip d’Aíto, no van voler posar-ho gens fàcil al Madrid. I el partit va seguir viu, molt viu. Un triple del nord-americà i una esmaixada a la contra del serbi van posar el Girona a dos (49-51) i Fontajau es tornava a encendre, i més que ho faria amb el 55-56 d’Eric Vila a 4 minuts per acabar el tercer quart, Els triples de Llull, Causeur i Hezonja van refredar de nou el pavelló. El Madrid (14/25 triples i l’exblaugrana amb 23 punts) tornava a guanyar de 10 (57-67).
El rival se’n va anar de 14 (57-71) i el Girona començava a donar símptomes de fatiga, però el partit ni molt menys s’havia acabat. Una cistella de Vila va posar-hi emoció (67-74), i Gasol, amb un tir lliure, situava els seus a sis (70-76) amb cinc minuts per jugar. Taylor, també des de la línia de personal, feia el 72-76. Amb tot per decidir Musa, de tres, anotava el 72-79 però feia un senyal a la grada fent-la callar i li xiulaven una tècnica que acabaria amb Taylor anotant tres tirs lliures (75-79). S’hi va poder creure fins a tres minuts del final. Tres triples seguits, altre cop, de Llull, Rodríguez i Yabusele, ara sí, ho deixaven sentenciat (78-90). Al final es va perdre de sis, amb un triple final de Figueras (88-94). Però el que dèiem abans. Que la derrota no ens amargui una nit històrica. Fontajau torna a tenir ACB, i ni el talent del Madrid, ni el caos de trànsit per accedir al pavelló, ni les cues per entrar ens ho amargaran. Aíto havia promès esforç màxim i l’equip el va aportar, cosa que l’afició va recompensar ovacionant-lo al final. Per poc que Garino, Prkacin, Hanzlik i companyia, afegeixin les seves prestacions a les que ja vam veure ahir de Taylor, Miletic i l’etern Gasol (MVP, 34 de valoració), amb la mirada llarga, el projecte se’n sortirà. I se’n sortirà bé per seguir molts anys a l‘ACB. On Girona ha tornat, 14 anys després.
