Al juny va fer deu anys que Carles Domingo, Mingo, va disputar el seu darrer partit com a professional. Va ser amb el Nàstic, en una derrota al camp de l’Elx (1-0). Aquell Nàstic va baixar a Segona B i al defensa d’Hostalric, de 35 anys, no el va convèncer cap de les propostes que va rebre per continuar jugat. Va decidir deixar-ho i centrar-se a fer curses de muntanya i maratons alhora que matava el cuc jugant amb els veterans del Barça a futbol indoor. Al cap d’un any, però, Mingo va començar a entrenar-se amb l’Hostalric amb els amics del poble «per mantenir-me i estar en forma» fins que un any després, va pensar «ja que hi som, els ajudo i ens ho passem bé plegats». I així és com Mingo va despenjar les botes i des del 2014 que continua jugant i competint a Tercera Catalana amb l’Atlètic Hostalric. Amb 45 anys, Mingo ha completat els 90 minuts en les quatre primeres jornades contra Bons Aires, Guíxols, Vilablareix i Anglès. Té corda per estona. Bé, com a mínim per cinc anys més. «Quan en faci 50 plegaré i em tallaré la cua. Començaré una nova vida», assegura. Mentrestant, Mingo gaudeix al poble competint en un futbol «molt diferent» del que va tastar en 449 partits durant 18 anys amb Barça B, Sporting, Rayo, Betis, Albacete i Nàstic i al qual s’hi ha enganxat. «Costa canviar el xip, però quan hi ets, enganxa. Estic segur que molts excompanys professionals, si ho haguessin provat, haurien continuat jugant en aquestes categories», diu.
Mingo ja no és aquell lateral profund que arribava a la ratlla de fons i baixava com si no res les vegades que fes falta. A l’Hostalric, «des del primer dia» que fa de central. «És una posició més còmoda. Competeixo al límit sempre, però em costaria més de lateral», reconeix. Això no vol dir que no estigui en forma. El selvatà continua fort com un roure «Entrenem dimarts, dijous i juguem el cap de setmana. A més a més, quan arriba l’estiu em perdo ben pocs tornejos que es fan al poble de futbol 7», confessa Mingo, que té clar que quan plegui definitivament, «als cinquanta» es tornarà a centrar a fer maratons. Mentrestant, s’ho passa bé amb els amics a l’Hostalric. «També és una manera de reunir-nos i trobar-nos», diu. En aquests vuit anys que competeix a categories territorials, Mingo no ha tingut «mai» cap problema amb cap rival. «De vegades es pot pensar que a aquestes categories hi pot haver manques de respecte o indisciplines. No és així. Al contrari. Mai cap rival se m’ha encarat o m’ha buscat per haver jugat a Primera. De fet, no em respecten, sinó que vénen a buscar-me per driblar-me i fer gol. Al final, amb el temps, ja ens coneixem amb els davanters contraris. És una rivalitat sana i m’hi trobo a gust. Si no, hauria plegat fa temps».
De feina no n’hi falta fent de coordinador de tot el futbol base del club. Ara bé, mai ha tingut la inquietud de ser entrenador. Sí que es va treure el carnet quan jugava a l’Albacete, gairebé «obligat» per Santi Denia, l’ara seleccionador espanyol sub19, perquè ell tenia clar que mai es dedicaria a les banquetes. Sí que ho ha fet un seu excompany amb qui va compartir molts moments en les categories inferiors de la selecció espanyola i al Rayo Vallecano com l’entrenador del Girona, Míchel. «En tinc un gran record com a jugador i persona. No m’ha estranyat gens veure que li anava bé com a entrenador. Tenia una gran facilitat per veure el futbol», recorda Mingo que afegeix que es va alegrar «molt» quan va veure que fitxava pel Girona i li anava tot bé. En aquest sentit, Mingo subratlla «el gran detall» que té Míchel de parlar català i recorda la seva experiència a la Masia, al planter del Barça. «Vaig estar-hi set anys i el 90% dels residents no es prenia cap molèstia d’aprendre’l. És un detallàs i mostra un nivell d’implicació molt gran amb el club i el territori on viu i treballa», subratlla.
