Diari de Girona

Diari de Girona

Un salt al «món real» que il·lusiona i estressa

Jugadora d’elit durant 25 anys, Laia Palau va anunciar uns mesos enrere la seva retirada per convertir-se en directora esportiva de l’Uni Girona. Ara valora aquests canvis i com s’hi està adaptant

Laia Palau, en un dels despatxos del pavelló de Fontajau DAVID APARICIO

Si es tracta de xerrar, xerra pels descosits. Amb confiança, des del primer minut. Oberta i sociable ho és, i de bon grat, Laia Palau. Ara, això dels homenatges, de ser el centre d’atenció, és una altra història. No li acaba de fer el pes. Deu dies enrere, més de 2.000 espectadors es posaven dempeus a Fontajau. Homenatge amb tots els honors al pavelló, coincidint amb la visita del València i l’estrena a la Lliga Femenina. Es retirava la seva samarreta, amb el número 3 a l’esquena. Palau ja no tornarà a jugar més, fa pocs mesos posava el punt final a la seva carrera i l’Uni apostava per reconèixer la seva trajectòria. En aquest club i en tots els que l’han vist jugar, així com el seu bagatge amb la selecció. Són 33 títols i 12 medalles, amb 314 internacionalitats. Un currículum a l’abast de ben pocs esportistes. Ella s’ho mirava, a peu de pista, després de picar la mà amb les noies més joves de la base. Dos petons amb Cayetano Pérez, president de l’entitat; abraçada també amb Anna Caula, Secretària General de l’Esport i l’Activitat física; i un regal, la samarreta, emmarcada. Una festa i alhora un punt d’inflexió. La constatació del seu canvi de vida. Radical, a més a més. De ser una jugadora professional i de condicionar el seu dia a dia precisament a fer més fàcil el seu rol, a convertir-se en un altre tipus de figura. Ja no s’entrena, ja no sua, o almenys de la mateixa manera que abans. L’ara directora esportiva de l’Uni s’encarrega de moltes altres coses. Sense hores al dia, amb un munt de feina per fer, ha decidit convertir-se en una esponja. Aprendre, aprendre i aprendre, sobretot de Pere Puig, el seu predecessor. Al mateix temps, intenta cobrir d’altres forats i és una figura vital en la nova pedrera del club, vinculada aquesta amb el Bàsquet Girona. Un no parar.

Palau, en un entrenament de la base al pavelló de Sant Josep de Girona. | DAVID APARICIO

No cal preguntar-li massa cosa perquè ella ja s’explica amb claredat. «M’ha canviat molt la vida. I els canvis, com sempre, costen una mica a l’inici, fa que tot plegat sigui un xic estressant». Just això és la vida. Canviar, moure’s, no estar-se quiet. Perquè la quietud és, precisament, el contrari de viure. Així ha funcionat Palau, amb la pilota a les mans durant tres dècades llargues. Va decidir que aquesta etapa s’havia d’acabar i n’encetava una de nova. Es passa el dia ocupada. Aquí i allà. Difícil trobar-se-la asseguda en una cadira. Si pot, segueix l’entrenament de l’Uni. Però el més fàcil és veure-la xerrant per telèfon. Ara a la graderia, ara en unes escales interiors. O a la seva furgoneta, si la té aparcada al davant del pavelló. «La tecnologia és una de les incorporacions de la meva nova vida. Estic hores i hores amb els cascos. M’han arribat a dir que m’hauria de practicar una cirurgia i implantar-me’ls directament a les orelles», diu. Fa broma, però tampoc menteix pas. Mentre s’explica, durant la mitja hora llarga que dura la conversa, rep molts missatges i alguna trucada.

«Soc directora esportiva, però faig moltes altres coses. El coneixement que tinc del món del bàsquet és important i aprofito la visió que tinc com a jugadora. Treballo perquè tothom estigui el millor possible i represento el club allà on vaig». Les tasques no s’acaben. Per necessitats i perquè Laia Palau vol fer de tot per ampliar els seus coneixements, just ara que s’hi ha posat. «Intento estar al costat del primer equip, captant les seves necessitats, però també treballo a l’oficina. Tinc contacte permanent amb representants. Encara que també toco d’altres pals: màrqueting, venda, esponsorització... De totes les feines que surten al meu contracte, segur que n’he de fer mil milions més. Així és l’Uni. Aquí tots fem de tot. Acabo d’arribar, per dir-ho d’alguna manera, i encara he d’aprendre molt».

15

Les millors imatges de l'homenatge a Laia Palau ANIOL RESCLOSA

Això ho repeteix sovint. L’aprenentatge. Conèixer coses noves, millorar. Ho ha fet a la pista durant anys i panys. Ara ho trasllada en un altre àmbit. «M’he d’adaptar a una situació nova. Pel que he viscut, el meu coneixement del món del bàsquet és ampli, però també m’agrada saber què passa fora de la pista. Conèixer la realitat del dia a dia. Crec que l’Uni funciona, que potser no em necessita. Perquè hi ha en Pere (Puig), en Xavi (Fernández) i gent molt vàlida a l’oficina. Però aquí estic i no pas sola». Parla de la seva estreta relació amb Pere Puig. «Diuen que és el meu xicot, perquè parlem a totes hores». I és així. Ha de ser així, perquè les coses continuïn funcionant. Palau ho explica: «Com és evident, hi ha d’haver un traspàs d’informació i molta de la feina d’aquest estiu ja l’havia fet ell. Jo hi estic d’acord. M’està ensenyant moltíssimes coses. No ho puc aprendre de cap altra persona, perquè té un talent evident i em toca estar al seu costat. Ha fet aquest club, és l’ànima». És una esponja. Ara bé, sense la voluntat de seguir, al peu de la lletra, el que s’ha fet fins ara. «No he vingut aquí per substituir a ningú. Jo soc Laia Palau i ell és Pere Puig». Hi ha, per tant, segell propi.

El telèfon l’acompanya a tot arreu: ja sigui a la graderia o en unes escales interiors de Fontajau.

El dol del dia després

Ho dissimula com pot. Això ja és cosa seva, va a gust de cadascú. Perquè és impossible, en un tres i no res, tancar una carpeta i obrir-ne una altra com si no hagués passat res. Laia Palau ha jugat molts anys a bàsquet. S’ha passat dècades sent professional, al capdamunt de la piràmide. I ara ha decidit deixar-ho, canviant radicalment de vida. Ha passat de la pista al que anomena «món real». Hi ha arribat preparada, o així explica, però segurament mai s’hi arriba sabent al cent per cent què t’hi pots trobar i com anirà la cosa. «Els últims anys m’he anat informant i preparant. No és el mateix tenir 30 anys que tenir-ne 40, és clar. La perspectiva canvia. La manera de fer, d’enfocar les coses. He sigut molt conscient de l’existència d’aquest món real i per això he estirat al màxim la meva vida esportiva. Una vida que té els seus sacrificis, per descomptat, però que alhora és un privilegi. Et permet tenir més temps lliure i es viu un altre tipus d’estrès». Ara la història és una altra. «Faig molta feina, moltíssima. Aquí, a l’Uni, i també amb la base del Bàsquet Girona. Els caps de setmana intento estar molt al costat del primer equip, però si puc també veig partits de les nenes. A part, he de representar el meu personatge. Xerrar aquí, fer una entrevista allà, assistir a un acte... Vaig al màxim de revolucions, fent un munt d’hores i estic estressada».

Admet que hi ha patiment. Que no és fàcil. «Pateixo, però m’agrada», assegura. Continua: «Entro a treballar a les nou del matí i acabo cap a les nou de la nit. Això cada dia. No tinc espai per a mi mateixa. Menjo, dormo i poc més». Hi afegeix un altre contratemps: fa quatre dies mal comptats entrenava al màxim nivell, però això, la pràctica esportiva, «ha desaparegut de la meva vida» d’un dia per l’altre. «Ho he de recuperar. M’he passat molt de temps amb un dispendi diari d’energia i ara el cos es qüestiona què està passant». Llavors, la pregunta del milió. Si troba a faltar la pista, el dia a dia. La seva vida anterior. «No, però suposo que és perquè no tinc temps de pensar-hi massa. Tothom amb qui he parlat del tema em reconeix que es necessiten dos anys per acceptar aquesta nova realitat i superar-ho. En el meu cas, crec que ho estic fent molt bé. Hauria pogut seguir? Crec que sí. Però encara volia tenir energia pel que volia fer a partir de llavors. Vaig molt revolucionada per arribar a tot». Confessa que «el que més trobo a faltar és el vestidor» pel que li aportava i pel seu caràcter. «Soc una persona a la qual li agrada fer equip, que tothom vagi a una. Ho feia abans i també ara, en un altre àmbit».

Un salt al «món real» que il·lusiona i estressa

Ha parlat d’estrès, d’un dia a dia intens. Tot i que no amaga que quan li toca seguir els entrenaments de la mainada ho rep amb alegria. Laia Palau és el fil conductor de l’acord entre l’Uni i el Bàsquet Girona per impulsar una pedrera pròpia que disposa d’una bona colla d’equips i moltes jugadores. «Estar amb elles és el millor moment del dia. Perquè veig la seva il·lusió. Són els inicis. M’agrada. També em deixo anar després de tot el dia. Estic més a prop de la pista, i em sento bé». Són el futur. De moment, ella mira al present, però. Ha viscut un estiu «difícil» tot i que finalment s’ha aconseguit tancar la plantilla. Ara toca que les coses rutllin i que l’afició hi cregui. «Serà un any complicat perquè tenim molta competència, amb el Girona de futbol i el Bàsquet Girona, i hem de fer que les coses funcionin. Espero que la nostra gent es mantingui fidel perquè aquí continuarà trobant el que ha buscat sempre». El que no veurà és a Laia Palau a la pista. Això ja és passat. Ella, un «cul inquiet» com bé es defineix, ha escrit un punt i a part. Ha aterrat al «món real» i s’hi està adaptant. Amb tota «l’energia» del món, és clar. Així és ella.

Compartir l'article

stats