Una veritable llàstima que l’esport i el condicional no s’acabin d’entendre. Li hauria anat de meravella al Bàsquet Girona. Què hauria passat si el triple que va intentar Marc Gasol, i que hauria suposat el 68-66 pocs minuts abans del final, no l’hagués escopit el cèrcol? La pilota volava neta i semblava que entrava, però l’opció de posar la por al cos a tot un Barça, sense capacitat de resposta des de feia una estona, es va esvair. Fins aleshores, el parcial era de 3-13 a favor dels d’Aíto, que s’havien connectat de nou en un partit que s’intuïa perdut poca estona abans. El tir de Gasol va quedar en un no res. La remuntada i la conseqüent èpica, també. Al cap i a la fi, les guspires de qualitat acabarien decidint un partit marcat pels retorns i un debut; un duel que s’explica a batzegades, amb els equips pujant i baixant de revolucions, carburant a tota màquina per aturar-se en sec en un tres i no res. «Si el que volem és millorar, el que no podem fer és treballar una estona i en una altra, no fer-ho», es queixava Aíto a la sala de premsa. Les seves paraules estaven més que justificades. Inici excel·lent dels gironins, fins al punt d’obligar Jasikevicius a demanar un temps mort amb el 9-17. De cop i volta, el desencert absolut, les facilitats defensives i la porta oberta perquè el conjunt blaugrana, espès d’entrada, despertés i clavés una estocada -o unes quantes- fins a un 63-49, gairebé al final del tercer quart, que semblava definitiva. Però no va ser així, perquè l’emoció es va traslladar al desenllaç. Quan el Bàsquet Girona va treballar de nou, com li demana el seu entrenador. Llavors, només els tirs lliures d'Higgins, aquell triple de Gasol que no va entrar i algun detall més, van impedir parlar d’un altre resultat.
Sempre és especial jugar al Palau. Estrenar-s’hi o tornar-hi. I mai és fàcil guanyar-hi. Per més rotacions que plantegés Jasikevicius, conscient que el seu equip havia jugat un important duel d’Eurolliga 48 hores abans, el Barça és el Barça. I si no juga Mirotic perquè està lesionat, o si a Laprovittola se li dona més descans de l’habitual, apareix Vesely per aixecar el públic del seient amb alguna esmaixada espectacular, o Óscar da Silva s’enfila fins als 16 punts, amb 3 triples de 5 intents. Són alguns dels molts noms propis del derbi d’ahir. Gasol, consumada l’aventura a l’NBA, visitava de nou un escenari que coneix a la perfecció. Continua sense haver-se pogut treure l’espina perquè no hi ha guanyat mai com a visitant. Va fer 9 punts, es va barallar a la pintura i va ser dels que va posar-se l’equip a l'esquena en els moments més delicats. El d’Aíto, un altre retorn. L’enèsim, perquè aquesta sensació l’ha viscut més d’una vegada. També Èric Vila o Pierre Oriola, fins fa poc blaugrana, i ara jugador del Bàsquet Girona. Ovacionat pel públic i homenatjat pel club abans de començar el derbi, va jugar els seus primers minuts de la temporada. Un rebot i poc més com a targeta de presentació.
A la pista, els alts i baixos van marcar el ritme. A banda i banda, perquè cap dels dos equips va ser constant, regular. Vila, Taylor i Gasol col·locaven el 0-6 només començar. No era un miratge, perquè l’avantatge es dosificava amb encert. 9-17 després d’una cistella de Miletic i Jasikevicius que demanava temps mort. Punt d’inflexió i canvi de papers. La resposta, un parcial de 14-0, amb tres triples consecutius i per acabar-ho de rematar, un 2+1 d'Higgins. Es tancava el primer quart amb el 23-19 i la dinàmica no canviaria en el segon. Debut testimonial d’Oriola -els 3 primers minuts- per donar part a l’absolut descontrol, amb pèrdues i males decisions que aprofitaria el Barça per manar amb autoritat. Al descans, 50-38. Per sensacions, pel que s’havia vist fins aleshores, el derbi semblava dat i beneït.
Llavors, davallada de les revolucions. Si el ritme fins aleshores havia sigut força alt i la puntuació hi estava d’acord, després del pas pels vestidors es va prémer el pedal del fre durant una estona. Tímida aproximació (54-46) per després donar pas a una altra reacció blaugrana. A punt de tancar el tercer acte, el 65-48 es convertia en la màxima diferència. Ja gairebé ningú confiava en el miracle. Però el que són les coses. Els papers s’intercanviaven de nou. Canvi de ratxes, una vegada més. I el duel guanyava en emoció, per més difícil que ho semblés uns instants abans. Hi va creure Taylor, que va clavar un triple per atrapar de nou la barrera dels deu punts (68-58). Va entrar Oriola i amb ell a la pista, a la causa s’hi va sumar Pol Figueras. Un altre retorn, el del base, també amb passat blaugrana. Va anotar cinc punts consecutius. El parcial era de 3-13. El marcador, 68-63. Temps mort i tot per decidir, amb uns tres minuts al davant. Va arribar aquell intent de Gasol des de la distància. El triple que, d’haver entrat, qui sap com hauria anat tot. Però no, la pilota es va escapolir. Més encertat va estar Higgins qui, com una formiga, va anar sumant tirs lliures -en va transformar 4- a favor d’un Barça fos, però capaç d’administrar l’avantatge fins al final. Ho va lluitar el Bàsquet Girona. I a tocar va estar de la proesa.
