Va trigar a dos minuts a deixar la gespa del Camp Nou. Trencat emocionalment, sacsejat i commogut perquè 92.000 culers, la millor entrada de la temporada, l’homenatjaven entregats. Anava lent, caminant com si no volgués marxar mai, i se’n va anar com si flotés, abraçant, un a un, tots els seus companys amb un somriure, mentre aquell estadi, ja vell i amb poc temps de vida, es posava dempeus, tremolant davant l’emoció que corprenia tothom. Va ser un adeu senzill, però ben carregat de màgia perquè el jugador va connectar amb la seva gent i va marxar amb desenes de milers de culers corejant el seu nom («Piqué, Piqué, Piqué!») i, és clar, sobrenom: «Piquembauer, Piquembauer, Piquembauer…!».

«Mai havia pensat a marxar. Sempre penses en un any més, no pensava en la retirada. Aquests sis mesos han sigut molt, molt difícils. M’he sentit alliberat acomiadant-me així, m’he tret un pes de sobre», va confessar el jugador després de l’homenatge popular que va rebre del Camp Nou.

En aquell moment, una nit rutinària d’un dissabte de lliga, el 5 de novembre de 2022, va aturar-se el temps. Tot va quedar congelat quan l’àrbitre va aixecar el cartell electrònic amb el seu número, el 3, indicant, a més, l’entrada de Christensen. Gerard estava al costat dret, fent parella amb Marcos Alonso, quan va adonar-se que, ara sí, era el moment. El moment de dir adeu després de 616 partits amb la samarreta blaugrana, amb la que ha aconseguit guanyar fins a trenta títols.

Hi havia un partit amb l’Almeria, però va ser Piqué qui va provocar la millor entrada del Camp Nou, reunint fins a 92.605 culers, tots congregats per a acomiadar un jugador singular: Un defensa alt, elegant, modern, irreverent i amb una lectura del joc extraordinària. Sense ser ràpid, ho era perquè la seva ment viatjava a una velocitat vertiginosa.

Titular i capità

Piqué va marxar sent titular, incrustat al centre de la defensa amb Marcos Alonso, un central que no ho era i que va arribar al Barça per a ser lateral esquerre. A en Gerard, que estava cansat de veure el què passava al vestidor i al camp, on va convertir-se en una relíquia, se li va acabar la paciència i va idear un emotiu vídeo per canviar un passat tortuós per un futur il·lusionant.

Dijous va anunciar al barcelonisme que se n’anava, esquivant els canals oficials del club, mostrant així el seu malestar sense haver d’alçar la veu. Dissabte va col·locar-se al bell mig de l’escenari, un estadi vell, a punt de derruir-se, que va tremolar tan bon punt el va veure i que ja abans del partit no va deixar d’animar-lo.