Sense amistats ni massa coneguts a Memphis, Marc Gasol i Àlex Formento tenien temps per, sovint, anar a prendre un cafè. Inquietuds, cabòries i força xerrameca. Un dia, Gasol va sorprendre el seu amic. «I si fundem un club de bàsquet?». Una idea agosarada, potser així d’entrada. Tant, que un i l’altre la van deixar aparcada. Temps després, s’ha passat del condicional al present. El Bàsquet Girona és una realitat des del 2014 i tots dos, entre d’altres, en són responsables. Gasol encara hi juga. Esprem la seva carrera i ho fa a l’ACB, fins ara el sostre d’aquest club ben jove. Formento ha abandonat l’entitat després de representar-hi uns quants papers. Creuaran de nou els camins diumenge, a Vitòria. L’un, a la pista. I l’altre, fent d’assistent de Joan Peñarroya, líder del Cazoo Baskonia des de la banqueta.
Han sigut 17 anys els que Formento s’ha passat competint, entre EBA i LEB, amb cinc ascensos i encara més canvis de samarreta. Es formava a la pedrera de La Salle Bonanova, abans d’encadenar destins:Pineda, Cornellà, Inca, Ferrol, Mèrida, Don Benito, L’Hospitalet, Zamora, Valls, Tijola i Esplugues omplen el seu currículum. Li va tocar competir contra Gasol. Hi coincidia, de tant en tant, i va néixer una amistat que encara perdura. Era bona la relació, fins al punt que el 2010, quan Formento va decidir deixar-ho estar, el pivot de Sant Boi li va obrir les portes perquè es desplacés fins a Memphis. Cop de mà per conèixer de prop el bàsquet universtari, per formar-s’hi com a entrenador. I també, oi tant, per fer-se companyia. Cafès i més cafès. Converses de tota mena, com aquella en la que es posava la primera llavor. «I si fundem un club de bàsquet?».
Sense res en ferm, sense posar-ho encara en marxa, a la idea li tocava viure un parèntesi. Gasol continuava jugant, Formento tornava a Espanya per començar a treballar en una agència de representació. Superat aquest temps, a la càrrega de nou. Llavors no només era una proposició. La maquinària va començar a posar-se en marxa. Formento arribaria a parlar-ho amb Carles Puigdemont, llavors alcalde de Girona. Vist-i-plau i el pavelló de Montfalgars que es convertia en la primera llar. Era el 2014, el punt de partida del club ara conegut com a Bàsquet Girona. Aquell que va reunir dos centenars de nens per fer un càsting i escollir així els seus primers protagonistes. Primer, es convertia en vicepresident perquè Gasol encara jugava i ho feia més enllà de l’Atlàntic. El 2017, una proposició un xic més agosarada. Fer un equip sènior, començant des de sota. Formento es convertia llavors en el seu director esportiu. Es pujava d’EBA a Plata i el 2019, canviava de nou el seu càrrec. Deixava els despatxos per asseure’s a la banqueta. Es va convertir en el seu primer entrenador.
Formento ha sigut vicepresident del club, també el director esportiu i fins i tot l'entrenador en aquella temporada, la 19/20, que s'aconseguria l'ascens a LEB Plata
Experiència profitosa. Accidentada, també, perquè la irrupció del coronavirus va condicionar una temporada, la 19/20, estranya. Però històrica, al mateix temps. Aquell Bàsquet Girona, amb 19 victòries i 6 derrotes en el moment de la interrupció, en va fer prou per fer el salt a LEB Or. Èxit majúscul i rua virtual. Però Formento marxava; es preferia un altre perfil d’entrenador. Ser part d’un cos tècnic li feia tanta patxoca que va apostar per aquest camí, enrolant-se al Barça CBS, ara a Lliga Femenina, i després viatjant a Mèxic per conduir l’Astros de Jalisco. Una breu etapa i alhora intensa. El pas previ per aterrar a Vitòria i treballar al costat de Joan Peñarroya. Diumenge, moment per obrir la capsa dels records. Al seu davant, a l’ACB i com a rival, aquell club que, ell i Marc Gasol, van decidir fundar tot fent un cafè anys enrere. Quines coses que té la vida.
