De l’entusiasme al desencant

Luis Enrique manifesta l’enrabiada per la derrota contra el Japó fruit d’una agressivitat i ambició superiors de l’onze asiàtic · És un avís per al partit de dimarts contra el Marroc de vuitens de final

joan domènecH@pastoret13

Esglai o mort? Va ser esglai. I va ser mort durant tres minuts en els quals Espanya va estar eliminada. Sembla mentida però la selecció de Luis Enrique Martínez va passar de l’entusiasme generalitzat pel demolidor 7-0 a Costa Rica al desencantament produït pel 1-2 contra Japó. Entremig, l’empat d’Alemanya, que va enllaçar el bon ritme del primer partit amb el declivi que s’apuntaria en el tercer. «Més que una bufetada», va admetre Luis Enrique. Un avís molt seriós per esperar el Marroc.

Cap jugador espanyol tenia clar què havia passat contra Japó. Luis Enrique remetia la seva anàlisi a la revisió del vídeo per trobar una explicació. Els dos gols van arribar en dos minuts. «No estic content perquè m’ha guanyat Japó», deia Luis Enrique sense dissimular el seu empipament. Per la derrota i per l’avís desoït. «Vaig dir als jugadors al descans al vestidor que ells no tenien res a perdre, que arriscarien i que calia estar més atents», va revelar. I en aquests minuts «ens van passar per damunt, i si haguessin necessitat un tercer gol ens l’haurien marcat», va afegir.

La satisfacció inicial s’ha transformat en inseguretat. Hi ha una línia molt tènue també entre el gaudi que recomana el tècnic i el relax que redueix el rigor. La derrota és un avís que activa les alarmes. Al vesidor emergirà la figura de Luis Enrique per a despertar als futbolistes. «On sóc jo de veritat és en les dificultats. Em trobo molt millor gestionant problemes, sóc així de carallot», va dir abans d’enfrontar-se a Alemanya.

Al tècnic li toca ara gestionar l’impacte causat per la sorprenent derrota, que no va impedir el bitllet a vuitens. Haurà d’usar el vídeo i la paraula. Els paràmetres bàsics de les estadístiques no detecten la fallada. Ni detecten el grau d’ambició i agressivitat dels futbolistes, com tampoc anticipen el grau de necessitat abans i durant el partit.

Els números indiquen que Espanya va atropellar Japó: 14 a 6 en tirs a porteria i 74% a 17% de possessió (la FIFA no reparteix el 9% del temps restant). Números molt pròxims als registrats amb Costa Rica (18 a 0 en tirs i 72%-18% en possessió) amb un marcador oposat. Enfront d’Alemanya va estar equilibrada la possessió (51%-33%) i més oportunitats germàniques: 7-12. Les mètriques van indicar que la sortida del Japó a la segona part va ser fulgurant. Van ser deu minuts d’ímpetu que van desarmar la tropa espanyola. En aquests atacs furibunds i letals va capgirar el marcador el quadre asiàtic i va tornar immediatament a tapar-se.

L’entrada de Carvajal per César Azpilicueta no va reportar cap benefici. No s’esperava que el defensa madridista fes centrades de gol, però tampoc va blindar l’equip amb la seva contundència. Nico Williams va demostrar ser una interessant opció de revulsiu (les anteriors cinc aparicions, amb un gol i una assistència, van anar sortint de la banqueta), i la seva titularitat des de l’inici, en igualtat de condicions físiques amb un lateral no cansat, no va despuntar.

Alba si va estar lleugerament superior a Balde pel seu ofici, encara que la seva entrada es va produir quan el Japó ja havia adquirit el botí i no ambicionava més, no havia d’estirar-se més. Ansu Fati, per fi, va reaparèixer, debutant en el Mundial en saltar al camp al minut 68. No jugava des de l’últim amistós, contra Jordània, on va marcar un gol. Va canviarun xic la cara a l’equip en sortir dels vestidors. Potser per haver estat útil i per haver deixat de ser el vuitè davanter i l’últim de ser convocat, segons va dir l’entrenador asturià.

Subscriu-te per seguir llegint