Entrevista | Xavi Rabaseda Aler del Surne Bilbao

Xavi Rabaseda: «Jugar a Girona seria un final rodó per a la meva carrera, tancar el cercle de la millor manera»

L’aler de Ripoll competirà per primer cop a Fontajau en partit ACB dissabte amb el Bilbao i diu que amb 33 anys «tinc corda per estona»

Xavi Rabaseda, eufòric, celebrant una victòria a Miribilla amb el Surne Bilbao.

Xavi Rabaseda, eufòric, celebrant una victòria a Miribilla amb el Surne Bilbao. / ACB PHOTO/A. ARRIZABALAGA

Jordi Roura

Jordi Roura

Porta 425 partits a l’ACB, i mai n’ha jugat cap a Fontajau. Era una assignatura pendent? 

Segurament no hi he jugat mai, té raó. No m‘ho havia parat a pensar mai. De petit havia anat a veure el Valvi i l’Akasvayu, però mai hi he competit. Òbviament el partit em fa una il·lusió especial per ser de Girona, hi seran la meva família i els meus amics, no només de Ripoll, sinó també de Palamós, que és on estiuejo, i gent amb qui he coincidit gràcies al bàsquet.

Havia vist jugar des de la grada Marc Gasol amb l’Akasvayu? Com va viure la desaparició de l’ACB de Girona el 2008?

L’havia vist jugar, però no a Fontajau. Amb en Marc havíem coincidit al Barça, ell ja era a l’EBA i jo començava a l’infantil, i ens creuàvem als passadissos del Palau. D’aquell Akasvayu recordo el «boom» que es va generar amb els fitxatges de jugadors de categoria extraordinària com Fran Vázquez, Raül López, Dueñas o Fucka. De tocar al cel a desaparèixer. No ho vull comparar, però a Burgos vam ser campions de la Champions, l’Akasvayu ho va ser de la FIBA Cup, i la temporada passada vam baixar a la LEB Or.

Campió del món el 2019, dues Champions amb el Burgos, dues lligues amb el Barça... hi ha pocs gironins amb aquest historial...

No ho sé, tampoc hi he pensat mai en això. A la ment em vindria Jordi Trias, que va ser el meu referent quan era petit. Vam coincidir en un campus del Valvi i també al vestidor del Barça, i hem seguit tenint una bona relació.

Què li queda per fer, encara, en l’esport professional?

Seguir gaudint. M’ho passo molt i molt bé, gaudeixo del que faig jugant a bàsquet. Em sento un privilegiat per gaudir de la meva feina. Estic bé anímicament i fisica. Tinc corda per estona. Mentre el cos i el cap funcionin, vull seguir i toco fusta perquè fins ara les lesions m’han respectat. Ara a Bilbao hi estic molt bé. Hi ha una gran afició, un partit a Miribilla és espectacular per l’ambient que s’hi genera.

A la ciutat hi ha un «boom» de bàsquet. Com ha seguit l’evolució del Bàsquet Girona i l’Uni des de la distància?

Sempre tens un ull posat a casa, i tant que ho he seguit. El Bàsquet Girona potser més des que va arribar en Marc i veia que les seves expectatives s’anaven complint. Té una manera de fer i vol desenvolupar un projecte que no sigui una cosa efervescent, que sigui sòlid, amb fonaments, i durada en el temps. Tan de bo es consolidin a l’elit. L’Uni, per altra banda, ja ho ha demostrat tot, ha guanyat dues lligues i una copa, competint amb Perfumerías Avenida i València, i ara tenen el repte de fer un pas més a l’Eurolliga.

Girona sempre serà una ciutat de bàsquet... i futbol.

És un luxe que Girona, amb les dimensions que té, tingui a la màxima categoria el futbol i el bàsquet masculí i femení. Fa molt per la gent jove, així els nens tenen en qui mirar-se. A més aquesta oferta àmplia et permet tenir plans de primer nivell el cap de setmana, si t’agrada l’esport.

El Girona porta tres triomfs en quatre partits. És el pitjor moment per trobar-se’ls?

Segurament ells passen pel seu millor moment, però per a mi mai és un bon moment jugar a fora. Nosaltres haurem de mirar de mantenir el nostre nivell. No teníem l’objectiu de classificar-nos per la Copa però a falta de dues jornades per acabar la primera volta hi ha opcions, i les volem lluitar i esgotar. Aquesta és la nostra il·lusió, tot i que passaria per guanyar a Girona i a Barcelona, dues sortides seguides. He estat amb Aíto al Gran Canària i és un tècnic diferent, sé què representa per a ell l’adaptació dels nous jugadors i la seva filosofia és treballar molt els fonaments dels jugadors. A més l’arribada de Jeremiah Hill els pot anar molt bé.

Coneix bé a Quino Colom, i ara ha fet un pas endavant.

El veig molt bé. Té molt talent. És un jugador capaç d’anotar amb facilitat. L’hem d’atacar, pateix en defensa i és on hem d’intentar trobar els seus punts dèbils. Amb en Quino ens coneixem des dels 15 anys, vam viure molts moments junts a la Xina, al Mundial de 2019, i també havíem coincidit al Fuenlabrada i a l’Estudiantes. Estic content de veure’l un altre cop a l’ACB i en un projecte com el que hi ha a Girona.

Quin són els arguments del Bilbao? Hakanson és el gran perill de l’equip?

Hakanson està en un moment molt dolç, ha trobat la seva maduresa. Pren bones decisions per ell i l’equip i marca el nostre ritme. També tenim Adam Smith, molt elèctric, que et soluciona moltes coses en l’1x1. Però més enllà dels noms, Kyser, Sulejmanovic, o d’altres, tenim una cosa molt bona: tothom suma.

Després de 425 partits a l’elit queda clar que la decisió de marxar de Ripoll als 13 anys cap el Barça va ser la correcta?

Sí. Em va tocar la loteria. Si no hagués agafat aquell tren ara no seria aquí. Ho he d’agrair al Barça, per apostar per mi amb 13 anys. Jo ara veig partits de nois d’aquesta edat i no sé distingir a qui triaria com a possible jugador de futur. També ho he d’agrair als meus pares, per accedir que marxés de casa a aquella edat. Ara que tinc fills entenc que ha de ser molt difícil prendre una decisió així. Però tot ha sortit bé. 

Quins records té de la Masia? Amb Pedro, Bojan...

Amb Bojan encara hi tinc amistat. Allà també vaig estar amb Thiago, Fontàs, Samper...  tothom ha anat trobant el seu camí, la majoria fora del Barça. Hem d’estar agraïts que el club tingui una aposta com aquesta per formar gent des de la base i donar una oportunitat.

Com ha evolucionat l’ACB i com ho ha fet Xavi Rabaseda des que hi va debutar el 2008?

Jo he anat buscant el meu lloc. Vaig sortir de la LEB sent un jugador participatiu en atac i anotant punts. Cada cop a l’ACB el meu rol és més defensiu i de fer la feina fosca de sacrifici per l’equip. Sense deixar de tenir cura de l’atac però ja no és important per a mi fer punts ni l’estadística. Se’m valora per un altre tipus de feina. A tothom li agrada fer punts però tinc clar el meu rol i l’important és que l’equip guanyi. Si he de jugar 20 minuts, defensar a mort, i només tirar un cop, ho faré amb bona cara. L’ACB? ha evolucionat molt, cada cop hi ha millors jugadors i té un joc més físic.

Girona seria un bon lloc per retirar-se? Li agradaria provar sort a l’estranger?

Tan de bo pogués jugar algun dia a Girona, seria un final rodó per a la meva carrera, acabar a casa, tancar el cercle de la millor manera possible. Fa anys hi va haver alguna possibilitat de sortir a fora, però no hi havia gaire costum i no va reixir. No és una cosa que m’hagi tret la son, i ara ja és molt difícil. Vull seguir jugant, però amb la família al costat,