Quina il·lusió ha provocat l’ascens a l’ACB, oi?
No he viscut tot el procés, però ha estat molt especial perquè Girona és una ciutat de bàsquet. Quan jo era petit i començava en aquest esport, els nois competien a la màxima categoria. És un privilegi estar aquí, la veritat.
Va tenir l’oportunitat de veure algun partit de l’anterior etapa en directe?
No, perquè el més normal és que no sent de Girona, seguissis el Barça o la Penya, i em quedava més a prop de casa. Però a la darrera «final four» per l’ascens sí que vaig ser-hi, per exemple.
Des de fora, com valorava l’impacte que produïa la feina de Marc Gasol per arribar a l’elit?
Em semblava brutal, d’una humilitat i naturalitat espectaculars. Ell ha volgut tornar a Girona el que li van donar. En Marc és feliç, fa el que li agrada, fer-ho no li ha suposat cap esforç. Està pendent de tot el que pot fer i no només en l’àmbit esportiu, també a escala social.
Va ser un al·licient que li proposessin formar part d’un projecte en què les persones estan implicades d’aquesta manera tan humana?
Està clar, sento que estic en el lloc ideal per haver fet el salt. Hi estic convençut per l’entrenador, pels companys, per la direcció esportiva, però també per tot el que envolta el club. Aquí es treballa pensant en les persones i m’hi sento plenament identificat.
Quan els resultats no surten, reconforta saber que el club és fort més enllà de la pista?
La feina que es fa fora del parquet és un plus, però la plantilla vol guanyar sempre i estar el més amunt possible. La pressió existeix i som els primers que ens la posem. Si apareixen els dubtes, l’únic que està a les nostres mans és insistir per canviar la situació. Som professionals i juguem a l’ACB, on esperem mantenir-nos molts anys i sabem que estar a dalt a la classificació implica un procés. Nosaltres el que intentem és millorar constantment.
Com els ajuda el fet de comptar amb el bagatge d’Aíto?
És molt didàctic, ens ensenya i ens fa pensar en les coses. Vol que siguem conscients de per quina raó passa el que passa, a la pista i a fora. Hi donem voltes a casa. És bastant franc i per als que no tenim tanta experiència la seva manera de fer ens va molt bé.
S’emporta el bàsquet a casa?
Bastant, especialment quan les coses no van bé i faig un mal partit o entrenament. Em castigo força, sí (riu). Per això citava l’exigència interna.
El coixí que han donat les victòries els allibera?
No descobreixo res si dic que tenir cinc victòries és molt millor que tenir-ne tres. És veritat que s’entrena millor i s’està un xic més tranquil després d’un triomf. Les setmanes, quan es perd, són més complicades; però la plantilla no s’ha aturat en cap moment. Hem mantingut el mateix to.
Quina explicació li dona al desencert en el tir exterior?
Som un equip en el qual la majoria no han sigut especialistes a llançar de tres, i potser aquest és un dels motius. No ens preocupa en el sentit individual, però intentem trobar situacions que permetin llançar en millors condicions. No crec que tinguem un tap o un bloqueig, a Fuenlabrada aquest aspecte ja va millorar.
S’entrenen psicològicament?
Interioritzem allò que anem fent, perquè a vegades inconscientment t’oblides d’alguns aspectes. Si les coses se’t queden és més fàcil que la trajectòria sigui ascendent. Així no has de tornar enrere. I fora del bàsquet, Aíto ens demana que treballem la ment per poder estar lúcids a la pista.
Estudia Educació Primària.
Ho faig online, sí, perquè és l’única manera. Ho vaig començar fa uns anys i vaig al meu ritme, perquè espero jugar durant molt temps. Es pot compaginar perfectament amb l’activitat professional. Qui digui que no, és que no té ganes de treure-s’ho.
Sempre s’ha de tenir un pla B.
M’ho han inculcat tant a casa com al Barça, on em vaig formar, i sempre hi he sigut conscient.
Parli’m de l’etapa al Barça i de l’amistat amb Èric Vila.
Vam entrar-hi junts, el 2011, al preinfantil. Hem passat totes les categories de formació al mateix equip, compartint habitació a La Masia. Som bons amics i les famílies també ho són. En el moment que em van posar l’oferta del Bàsquet Girona a la taula, li vaig dir.
Vostè va tenir l’oportunitat de debutar a l’ACB amb el Barça.
Va ser un somni: tinc un rècord molt bonic perquè el Barça ha sigut el club de la meva vida. Però l’estrena va ser per pura necessitat, hi havia moltes lesions. Tot i que hagi debutat allà, el debut 100% ha estat a Girona, perquè allà van ser pocs minuts i aquí començo a crear un recorregut.
El fet d’haver picat tanta pedra en categories inferiors, fa que valori més poder competir a l’ACB amb el Bàsquet Girona?
Totalment. Estar a la LEB, quan ets jove, és dur; perquè costa adaptar-se. Però mirant enrere, estic molt orgullós del meu camí.
