Així escriu el Barça els números d’un campió

Els 50 punts obtinguts pel Barça en la primera volta auguren la futura celebració de la Lliga si no fos perquè els 57 pròxims punts de la segona volta encara no estan guanyats. És un ritme de puntuació, no obstant això, que de mantenir-se, farà possible que l’equip de Xavi es proclami campió quatre anys després de l’últim campionat que va entrar en el museu.

Però hi ha una excepció que exigeix una alta dosi de prudència. És la sisena vegada que el Barça aconsegueix els 50 punts, però en una no va obtenir el títol. Va ser en la temporada 2013-14, amb Gerardo Martino a la banqueta. L’equip va sumar 50 punts en la primera meitat, però només 37 en la segona, 13 menys. L’empat amb l’Atlètic de Madrid al Camp Nou (1-1), que va ser el tercer empat consecutiu collit en les tres últimes jornades, va frustrar el campionat.

Els equips de Pep Guardiola van sumar dos campionats amb 50 i 52 punts en l’equador de la competició i un altre amb 49. El de Tito Vilanova, el rècord històric de la Lliga (12-13), va sumar 55, i els 45 següents van blindar la Lliga. El primer any d’Ernesto Valverde (17-18) es van guanyar 51 punts.

Mai, no obstant això, el Barça havia tancat un parcial de 7 gols encaixats en 19 partits. A menys d’un terç de gol per partit. La mitjana és molt menor si s’adverteix que tres d’aquests set gols en contra van caure el mateix dia: en el clàssic davant el Madrid del Bernabéu. El 3-1 és l’únic resultat en vermell d’un bonic panorama de 16 victòries i dos empats: davant el Rayo i l’Espanyol, tots dos al Camp Nou.

Lewandowski

L’extraordinari rendiment defensiu és encara més valuós comptant que la producció golejadora no ha estat res de l’altre món. Només 39 gols, a dos per jornada, lluny d’aquelles escandaloses xifres que signaven els blaugranes fa anys.

Compta la nova fornada amb un artiller contrastat en la figura de Robert Lewandowski, que ha sumat 14 gols en els 16 partits. Els tres en els quals va estar sancionat, el Barça va ser capaç de tirar endavant els partits signant un nou de nou amb triomfs ajustats: 0-1 a l’Atlètic i 0-1 al Girona i 1-0 al Getafe.

Els quatre migcampistes

Va començar sent el Barça dels extrems, la idea original que portava Xavi per a reconciliar-se amb la filosofia blaugrana. Una idea que tenia sentit amb el desequilibri de Dembélé i que aprofitava, al mateix temps, la ductilitat de l’irregular Raphinha. Eren els escollits a l’espera que Ansu Fati i Ferran Torres es retrobessin amb la seva millor versió. Però la fortalesa del Barça no només es mesura pels números, que freguen la perfecció (50 punts de 57 possibles, 87,8% del total en joc), ni per la duresa de les visites en les quals ha sortit triomfador (va guanyar en el camp de la Reial Societat, València, Osasuna, Atlètic i Betis) sinó per com s’ha anat coent a poc a poc.

L’emoció d’un replegament

A l’inici, tots dos semblaven incompatibles. Ara, en canvi, es retroalimenten Busquets i Frenkie, assortidors del joc ofensiu blaugrana on els interiors (Gavi i Pedri) posseeixen més arribada i augmenten l’amenaça en l’àrea, on Lewandowski és l’eix i qui aglutina l’atenció més gran dels defenses. «Sempre penso que el futbol depèn molt dels migcampistes. És un partidàs de l’equip», va dir el tècnic després del triomf a Sevilla, després de corroborar en el Benito Villamarín el bon funcionament del restaurat 3-4-3. De les sis vegades utilitzades s’han obtingut cinc triomfs.

Subscriu-te per seguir llegint