Els copilots gironins seduïts per la bellesa del Dakar

Dani Oliveras i Jan Rosa han participat en la darrera edició disputada a l’Aràbia Saudita, on han pogut gaudir i patir dels plaers i misteris d’una competició que també és una aventura

Jan Rosa i Dani Oliveras, davant de la redacció de Diari de Girona.

Jan Rosa i Dani Oliveras, davant de la redacció de Diari de Girona. / MARC MARTI FONT

Jordi Bofill

Jordi Bofill

«Esclar que recordo la primera vegada», diu Dani Oliveras (Vilablareix, 1987). La pregunta, abans, havia estat per al Jan Rosa (Fornells, 2001), que aquest any s’ha estrenat al Dakar. «És cert que de primera vegada només n’hi ha una, però si sóc sincer no estic assimilant gairebé res del qual he viscut últimament. Sóc molt jove i no he tingut marge per fer gaires coses, tot i que estic en un període de novetats constants: he sortit molt de Catalunya, he viatjat per Europa i després he fet el Dakar. Són tants impulsos que no toco de peus a terra», explica amb emoció Rosa. Quan parla, li brillen els ulls. Es percep la intensitat dels fets en les seves paraules.

Oliveras se’l mira i somriu. No es coneixien, però sap quin gust té aquesta sensació i, de fet, encara la manté. Diferent, perquè el de l’Aràbia Saudita va ser el seu novè Dakar, però la manté. «Vaig acabar trenta sisè, el primer cop. Mai no havia fet ni roadbooks ni raids en moto, però em va sortir una oportunitat al novembre i m’hi vaig llançar. Bàsicament, vaig anar-hi a aprendre. Ho preguntava tot, tot. Ara gaudeixo competint, així és com sóc feliç». Els dos copilots gironins han tingut diferent sort en la darrera edició, però en fan un bon balanç: Oliveras va acabar setè en cotxes amb Juan Cruz (Toyota Hilux T1 + d’Overdrive) i Rosa va abandonar amb Lluís Pedrals en la modalitat Dakar Classic -vehicles de més de vint anys d’antiguitat-, quan eren cinquens amb el seu Nissan Patrol del 1985.

«La nostra és una cursa paral·lela, és molt diferent», relata Rosa, «la feina d’en Dani és velocitat i navegació pura, la meva implica controlar tres variables: velocitat mitjana, temps i metres. Potser no ens exigeix tan físicament, però són moltes hores». Oliveras descobreix el recorregut de l’etapa cinc minuts abans de començar-la: «És impossible mirar cinc-centes notes en aquell període de temps, tothom arrenca a cegues. A mi m’agrada, perquè així tots tenim la mateixa informació. I, personalment, valoro molt més la nostra tasca». Quines característiques ha de tenir un bon copilot? «Com a mínim en raids, és qui tallà el bacallà. Hem de guiar el pilot i resoldre les coses en el moment en el qual passen», opina el pilot de Vilablareix.

Jan Rosa i Dani Oliveras, copilots al Dakar

Jan Rosa i Dani Oliveras, copilots al Dakar / MARC MARTI FONT

Cada detall compta

«Les diferències es manifesten en la presa de decisions i no tens ni un instant de descans. Pots automatitzar alguns mecanismes, però no hi ha pausa. No sé en Dani, perquè és molt trempat i segur que té mil coses controlades, però jo necessito un ordre establert molt clar i anticipar-me», assegura Rosa. Oliveras, que controla (a la vegada) el roadbook, la pista, l’ordinador on apareixen les temperatures de les suspensions, els frens, els diferencials, el motor, les pressions de les rodes, etc... (doncs sí, Jan, en Dani és trempat), raona que «com més experiència i quilòmetres, no has de rumiar tant. Fas moltes coses, però de la majoria no te n’adones, les fas per inèrcia, perquè toca fer-les». «Sembla complicat, però un cop ets allà i si és el que t’agrada, ho fas. És arriscat? Sí, perquè si t’equivoques les conseqüències són per a tothom. Has de confiar molt en tu mateix i estar segur per fer aquesta feina», expressa Rosa, que s’atreveix a descriure el Dakar com «una gimcana». No hi ha res com la inconsciència de la joventut. «L’experiència ha estat fantàstica, això sí», aclareix, mentre Oliveras posa la cirereta afirmant que «quan veig els reportatges em pregunto, per aquí passàvem? Jo he vorejat aquella muntanya? I sí, era jo, però no ho havia ni vist».

Estudiant entre dunes

Rosa va començar amb 14 anys, guiat pel seu pare. Actualment, competeixen junts en el Campionat de Catalunya. «Hem creat un vincle que crec que no es pot aconseguir en cap altra disciplina que no siguin els ral·lis. Tot es viu molt intensament, perquè és adrenalina pura. Sóc com el seu petit projecte: el meu somni és el seu somni». Estudiant de les carreres de dret, ADE i ciències polítiques («quan acabava les etapes al Dakar estudiava una estona perquè tenia exàmens a la tornada. No podia desaparèixer i ja està, perquè aquí la meva vida continua», admet), va sentir, en veu d’Oliveras -que disputa el Campionat del Món de Raids i de Bajas- que convertir-se en professional a temps complet és complicadíssim. «Des de fora sembla una cosa, però la realitat és una altra. Jo no puc dedicar-me del tot: sóc mecànic, faig entrenaments de navegació, cursets...».

Subscriu-te per seguir llegint