L’última funció blaugrana

Quatre mesos després de l’última derrota de la temporada, el Barça va tornar a acomiadar-se d’Europa. El 0-3 amb el Bayern el va fer fora de la lligueta de la Champions. El 2-1 encaixat a Manchester l’acomiada de l’Europa League tot just començar, en una segona prova que el líder sòlid de la Lliga encara no ha adquirit la consistència necessària per a batre’s pel continent.

Aclarides les limitacions del Barça, queden precisades ara les prioritats de l’equip, reduïdes a l’àmbit espanyol: la Lliga, encarrilada, i la Copa, que adquirirà valor si l’equip elimina en la semifinal al Madrid, l’enemic més gran. Va acabar davant el United, així mateix, la ratxa d’imbatibilitat després de 18 partits amb la quarta eliminació europea a dues per temporada, del projecte de Xavi. L’única digna ha estat la d’Old Trafford.

El futbol va oferir el desenllaç que es preveia, atenent a totes les circumstàncies que s’anaven donant, entre l’entitat del Manchester United, el bon resultat de l’anada, i l’escenari. Massa adversitats per a un Barça encara tendre per a gestes europees, feble de cames per a aguantar les envestides físiques. El United es va revelar més poderós i competitiu que un Barça que tan sols va rematar dues vegades: el gol de Lewandowski i un cop de cap de Koundé que va rebutjar De Gea.

Penal per a avançar-se

Tan crucial s’endevinava la senyalització del penal per al desenllaç de l’eliminatòria que el xut es va demorar un parell de minuts. Els jugadors del United van envoltar a l’àrbitre perquè el VAR mirés i remirés el vídeo i trobés un motiu per a avisar a Turpin que acudís a la revisió. Mentrestant, De Gea i Weghorst intentaven fer la guitza a Lewandowski. L’holandès va tornar a fer «el babau», parlant i provocant com als Països Baixos-Argentina del Mundial i pel qual es va guanyar el cèlebre sobrenom de Messi.

Va ser crucial en tant que va mantenir al Barça per davant en el marcador i el gol de Fred en l’inici del segon temps només va fer que restablir l’empat inicial, que no era dolent en si mateix. La celeritat amb què el United va construir l’atac d’una recuperació alta era una de les pretensions blaugranes que gairebé mai es va produir. No va haver-hi pressió avançada perquè a dalt només hi havia dos davanters per a quatre defenses anglesos.

El control del primer temps es va extremar en la segona part. El gol de Fred va girar la truita, tant com la presència d’Antony en comptes de Weghorst. Ten Hag va situar les peces en el seu lloc ideal: Antony a l’extrem, Bruno en el centre, per a intervenir més, i Rashford en punta.

A Christensen se li va acabar la tranquil·litat de la qual va gaudir en la fase inicial. Impecable el defensa danès en la sortida de la pilota, les seves passades i les seves conduccions van estendre la calma perquè el primer temps tingués color daurat. Després es va tenyir al vermell.

Les onades locals van ser constants, esperonades per la graderia, més impressionants que efectives. La declaració d’atac culer es va convertir en imprescindible tres minuts després amb el 2-1. Com calia redoblar l’aposta, van entrar Ferran i Ansu Fati. Però el partit estava perdut.