Eric Surís torna a Fontajau: «Els títols sempre són passatgers; el que queda, en el fons, són les persones»

Va arribar el novembre al Jairis. Què es va trobar? 

Estava molt motivat, tenia moltes ganes. Venia d’una experiència curta a Rússia i em venia de gust algun projecte més proper, que no fos tan llunyà. Van sorgir altres possibilitats fins que va arribar aquesta. Em va convèncer tot el que em van explicar: la situació del club, l’aspecte social, econòmic i esportiu. És un projecte fort i ambiciós, no hi ha precarietat, perquè també hem de ser honestos i n’hi ha molta arreu. És important tenir clar que estàs en un lloc sòlid, amb fonaments i que pugui ser interessant i potent. I aquí m’ho donen.

Com el van seduir?

Evidentment, hi ha d’haver empatia i un esforç de saber adaptar-te allà on vas. Has de conèixer l’entorn, el context, les persones, la ciutat. Però un dels aspectes que em va cridar l’atenció va ser el fet que em demanessin fer-los créixer més enllà del que és purament tècnic com a primer entrenador, sinó per ajudar el club de forma global, en totes les àrees. Això em va estimular, van dipositar en mi un vot de confiança per donar-los un impuls i un cop de mà des del meu coneixement i la metodologia. No puc obviar que és un club que tot just s’estrena per primera vegada a Lliga Femenina, tot i que a Múrcia és el degà pel que fa a bàsquet.

És on creia que seria, a aquestes altures?

Sí, però sempre és difícil perquè amb el tren en marxa costa. L’oferta m’arriba amb un parell de mesos de competició disputats i unes inèrcies creades. No necessàriament són negatives, però hi són i això complica un pèl més l’adaptació per a totes les parts perquè no existeix la pretemporada. Arribo i en tres dies competim contra l’Avenida. Pel camí hi ha hagut derrotes, però tenim les coses clares i paciència. Fins al moment, el trajecte és òptim.

Li està fent millor entrenador sortir de la zona de confort?

Tots els entorns són diferents, no és el mateix passar un mes a Rússia que passar-lo a Múrcia o a Girona, on durant els anys que vaig estar sempre vam aparèixer a les finals de Lliga i Copa. L’escenari canvia, esclar. Aquí convisc més amb la derrota i estic a la zona baixa de la taula, però es canvia el xip i s’assimila. Si ets un bon professional, no ho interpretes com un problema, sinó com una oportunitat per créixer. Per a les jugadores tampoc és el mateix competir per un títol o per la permanència. Psicològicament, la pressió varia. Com a entrenador m’exigeix buscar clics diferents, tot i que en altres àmbits ja havia torejat en situacions semblants. Ara, guanyis o perdis, s’ha de treballar de valent cada setmana. En això sí que s’iguala tot.

Diumenge torna a Fontajau.

És un partit especial i ho serà des que agafi l’autocar per viatjar cap a la ciutat. A Girona tinc la meva gent, amics, família. El meu pas pel club el valoro molt positivament, crec que van ser temps d’èxits i prosperitat en tots els àmbits. Començo amb una massa social que no té res a veure amb la que hi ha quan s’acaba, per exemple. Sé que vaig contribuir-hi amb el meu gra de sorra. I no vam fallar, sempre érem a totes les finals estatals, aconseguint fites històriques. Ara es veu normal, però abans no ho era: les semis d’Eurocup, classificar-nos per a l’Eurolliga. Vam anar fent passets, i estic molt orgullós i satisfet d’aquella època.

Amb el temps ha entès perquè l’acomiaden?

És una decisió passada i més que superada. No ho esperava, va ser un xoc i una sorpresa negativa, però ja han passat els anys i no ho recordo en cap sentit. A l’elit pot passar, els entrenadors sabem que avui hi som i demà no.

Que tothom parli bé de vostè, què li diu?

El que queda són les persones. Tu pots guanyar un títol, però aquest és passatger, perquè l’any següent el guanyarà un altre. Però la gent continua. Espero que em recordin com a una bona persona, honesta, que sempre ha sigut respectuosa i ha donat el millor de si mateix. Poder-nos trobar, amb el pas del temps, conservant una bona relació, és una cosa que m’omple.

Trencar les relacions amb el GEiEG també va ser una conseqüència del seu comiat?

En una relació de cinc temporades existeixen molts punts de desgast. Considero que sóc una persona que va de cares, i és lícit que es produeixin desacords o discrepàncies. N’havíem tingut moltes, sí. I pot ser que aquesta en fos una, però tampoc seria l’única.

Tothom està patint pel diagnòstic de María Araújo.

Estic afligit per ella, li tinc molt afecte i gaudim d’una molt bona relació. Em va deixar amb molt mal cos veure-la amb les mans a la cara i aquell dolor. No conec amb exactitud si són les pitjors notícies perquè no tinc informació, però tant de bo sigui el menys possible.

Potser poden aprofitar-ho per sorprendre.

És un equip construït amb jugadores que tenen un ADN preparat per a competir dos partits per setmana. En aquest sentit, no crec que l’afectació sigui molt gran. Però en l’àmbit anímic sí, aquí potser sí. Per l’eliminació i per la lesió.

Els problemes amb les lesions aquest any són constants, a Girona.

No m’hi vull ficar, ja tenen els seus professionals per a poder-ho analitzar. Per a mi, continuaran sent favorites encara que juguin amb vuit. La prova és que han competit a molt bon nivell els dos darrers partits contra Avenida. Gardner, Flores, Labuckiene, Sykes... L’Uni és un altre món i una altra lliga, però anirem a competir i posar-ho difícil.

Subscriu-te per seguir llegint