Jugadora de rugbi, mare i mestra alhora

No és tan obvi com sembla. Tot i que ser mare sigui un dret, requereix d’anàlisis més profundes. Hi ha molts debats oberts sobre aquesta qüestió, però en l’àmbit esportiu la conciliació amb la maternitat continua sent una veritable odissea. Tot i que tenir un nadó implica un cost implícit per a la dona esportista -sovint es veu obligada a posposar el seu desig de ser mare per poder continuar en actiu-, que no afecta als seus homòlegs masculins, són cada vegada més les esportistes que decideixen fer el pas. La gironina Judit Vélez, de 31 anys, té la clau per conciliar el rugbi -és jugadora del GEiEG-, la família -és mare d’en Lucas, un nen de 18 mesos- i la feina -és mestra d’una escola a Cassà de la Selva. Compaginar-ho tot és difícil però no impossible. Cal organitzar-se i tenir el suport de l’entorn per no haver de renunciar a res.

Amb el seu marit, que també és jugador al Banyoles Rugby Club, tenien el desig de ser pares tot i que no tenien clar el moment. Vélez explica que si no hagués estat per una lesió a la clavícula que va apartar-la del terreny de joc durant més d’un any, segurament hauria esperat més a prendre la decisió: «Vaig aprofitar que no jugava per ser mare. Crec que si no hagués estat per la lesió i jo hagués continuat amb l’alta competició (selecció espanyola, selecció catalana i GEiEG), segurament ho hauria posposat».

L'embaràs em va ajudar a no pensar tant en la lesió. Ho vaig passar molt malament per no poder jugar

La lesió a la clavícula, per la qual assegura que «he passat per quiròfan cinc vegades per anar posant i traient la placa (amb la qual era perillós jugar)», va ser molt dura de gestionar. En aquest sentit, la il·lusió de l’embaràs va permetre-li superar-ho. «Ho vaig passar molt malament perquè tenia molts sentiments a dins: ràbia, frustració... Volia ser a dins jugant i no podia per la lesió perquè els placatges es fan amb la clavícula i l’espatlla. Encara estava fent la recuperació, sense poder entrenar. L’embaràs em va ajudar a no pensar-hi tant, a part que també vaig anar al psicòleg». Ara bé, en cap moment es va desvincular mai del rugbi: «Feia de delegada i entrenadora de la sub-18».

El 29 de setembre de 2021 va ser «el dia més feliç de la meva vida» amb motiu del naixement del seu fill Lucas. Vélez comenta com va anar: «El part va ser natural. Em vaig recuperar súper ràpid i súper bé, no vaig necessitar a cap metge de sòl pelvià ni a cap fisio. Amb un mes, de seguida que em van treure els punts, ja vaig començar a córrer». Per tornar a jugar a rugbi, però, «vaig haver d’esperar a la següent temporada (2022-23) perquè no em treien la placa fins al juny». «Pel meu historial amb les lesions, molta gent es pensava que em retiraria quan els vaig dir que seria mare. Però jo necessito jugar. Mai m’hauria imaginat que després de ser-ho em reincorporaria a la selecció catalana i encara menys que seria titular. El rugbi no té data d’inici ni de final. Hi jugaré fins que el meu cos digui prou, encara que aquest serà un tema que hauré de parlar bé a casa perquè el nen ara és petit i no se n’adona... Ja veurem d’aquí uns anyets», apunta.

Malgrat que en cap moment ha renunciat a una de les seves passions, reconeix que «he tornat d’una altra manera»: «Abans entrenava per competir a l’alta competició: anava cada dia al gimnàs, feia més d’una sessió al dia... Ara, en canvi, m’ho prenc diferent: com si fos un hobby. Vaig a passar-m’ho bé amb il·lusió i alegria, també vull ajudar les meves companyes. Com que soc molt competitiva des de sempre, continuo jugant al màxim, esforçant-me i sacrificant-me per l’equip fins que l’àrbitre no xiula el final. Però les meves prioritats han canviat. Tinc un nen, una família -el meu home també juga a rugbi i ens coincideixen molts entrenaments alhora- i una feina. Ja no tinc temps per anar al gimnàs, mentre que d’entrenaments només en puc fer un a la setmana més el partit».

Al GEiEG som una família. El meu fill té moltes tietes que s'ocupen d'ell als partits i estic tranquil·la

En Lucas, l’acompanya a tot arreu. «Anem d’un camp a un altre amb el nen. Si coincideix l’horari del partit amb el del meu home, m’emporto igualment al meu fill: el poso a la motxilla portabebés i una vegada som al camp té moltes tietes. De l’equip, se n’ocupen les lesionades, la delegada, les jugadores que són a la banqueta perquè els ha tocat ser suplents..., qui sigui. Som una família. Sempre hi ha algú per tenir-ne cura, em fa estar molt tranquil·la», diu. Per a ella, és «molt satisfactòria aquesta conciliació». «El meu fill és un totterreny, que s’adapta a tot. No té cap problema. Està acostumat des que va néixer que cada cap de setmana hi ha partit», afirma. Hi afegeix una anècdota: «Mentre escalfàvem en un partit a Granollers, va començar a plorar perquè no podia adormir-se i no parava. Només de sentir-lo, ja sabia que era el meu fill. Vaig mirar l’entrenador i, sense haver de comentar-li res, em va dir: tranquil·la, ves-hi. Després, en Lucas va trigar dos minuts per quedar-se dormit i jo vaig continuar pel partit. O, quan cal, també li canvio els bloquers».

Vélez reconeix que «és difícil compaginar-ho tot». Sobretot, «si no ets professional com en el meu cas». «A part de combinar el rugbi amb el nen, també ho he de fer amb la feina. Necessito treballar perquè necessito tenir un sou. Del rugbi no es pot viure. De fet, haig de pagar per jugar», confessa. Ha hagut de renunciar-hi per la família, però lamenta que quan anava amb la selecció espanyola s’havia de «demanar excedències a l’escola»: «Són concentracions de 15 dies a Madrid. Tinc la sort de comptar amb els avis d’en Lucas, però igualment me l’hauria d’emportar perquè soc la seva mare i me n’he de fer càrrec. M’agradaria tornar-hi, tot i que hauria de canviar el format de les concentracions. Si també n’hi hagués a Barcelona, seria ideal». Amb tot plegat, «no sé si el meu fill acabarà jugant a rugbi o l’avorrirà».

Subscriu-te per seguir llegint