Va cantar el Camp Nou com un gol l’anul·lació del gol de Marco Asensio que significava l’1-2. Va cantar el Camp Nou amb l’alegria del qual veu desaparèixer un càstig abans de cantar i cridar i xisclar i bramar per a celebrar una bona estona un gol propi, un gol de veritat. Un de Franck Kessie que tenia el valor d’una Lliga que allunyaven al Madrid a l’abisme de 12 punts.
«Un dia de partit al Camp Nou vaig anar...» van entonar milers de veus. Potser no hi eren les 95.745 persones que havien entrat, però les que van marxar abans d’hora, tal vegada per evitar el patiment, tal vegada per evitar les cues de sortida, es van veure privades d’un moment d’èxtasi impagable. Que ja tocava gaudir per als culers que pateixen diàriament el degoteig malai diari del cas Negreira.
També els tocava gaudir a dos dels futbolistes més criticats de la plantilla, vexats tots dos per diferents raons. Al límit del descans va marcar Sergi Roberto i al límit del final va anotar Kessie que van neutralitzar la desgràcia de l’autogol d’Araujo.
L’autocomplaença del Madrid
Havia de guanyar el Madrid per a reenganxar-se a la Lliga i haurà de guanyar per a aspirar a la Copa. Li tocarà fer alguna cosa més que ahir al Camp Nou. Abandonar, per exemple, l’autocomplaença del qual es creia tocat per una vareta i acabarà salvant el resultat. Molt a prop va estar d’obtenir-ho malgrat que Courtois va tornar a ser el millor de l’equip. Res nou.
El quart clàssic no va servir per a desxifrar el misteri que han creat els dos equips en els seus partits. El primer el va resoldre amb facilitat el Madrid al Bernabéu, el segon va ser una exhibició del Barça a Aràbia i en el tercer els blancs van posar el joc i el Barça el gol. La primera cita del Camp Nou va tenir una mica de tots els precedents. Queda pendent la semifinal de Copa, que serà més dramàtica. Allà estarà en joc un lloc en la final de Sevilla. Ahir només mesurava la dimensió de la distància entre tots dos. Sideral en punts. Molt pròxima en joc, la qual cosa revela la projecció blaugrana.
Vinicius, via de sortida
En cinc minuts ja havien rematat més vegades a porteria que en el partit precedent. Al tir de Benzema en el primer minut el va succeir la fuetada de Lewandowski i un cop de cap de Raphinha que van exigir excel·lents intervencions de Courtois abans que se’n complissin cinc. El que no va faltar és l’autogol. D’Araujo, aquesta vegada, en desviar una centrada de Vinicius. Koundé se n’ha marcat dos, un en la Lliga.
Li va costar a l’uruguaià bregar amb Vinicius, a qui li va concedir metres perquè rebés la pilota i es girés. Ningú arribava a temps per a defensar els dos contra un. Els més pròxims eren Sergi Roberto i Raphinha. Els moviments dels blancs van distreure als blaugranes i el brasiler va ser una magnífica via de sortida del Madrid, refugiat enrere amb nou homes per darrere de la pilota.
Tancat, ben tancat es protegia, ben replegat en el centre i cedint les bandes perquè el Barça centrés. Ho feia bàsicament Balde i l’àrea estava profusament protegida, ja que l’única amenaça real, excepte en la pilota aturada, era Lewandowski. En les faltes i els serveis de cantonada sí que s’endevinava una perspectiva de rematada blaugrana quan se sumaven Araujo, Koundé i Christensen a l’escamot. El danès va rematar malament dues vegades. Però va rematar. Els rebutjos són imprevisibles i dos els va enxampar Sergi Roberto al balcó de l’àrea.
Cop de Sergi Roberto
El cop de Sergi Roberto va tenir el mateix impacte que el d’Araujo. El Madrid ho va digerir al vestuari; el Barça va haver de gestionar-lo en el camp, sense una estona per a plorar aquella desgràcia, que tampoc era per tant amb 80 minuts al davant. Amb l’empat vivia tranquil, sense aclaparaments ni el desassossec que va sentir amb el Rayo i l’Espanyol, únics equips que van sumar un punt.
El Madrid no va assumir cap risc fins que Ancelotti va cridar a Rodrygo perquè exercís d’interior esquerre en lloc d’un fosc Kroos. Va avançar les línies i va endarrerir les del Barça, a qui li creixia la inseguretat per algunes pèrdues evitables. Busquets es va prodigar en excessos de confiança impropis de qui és el més expert de l’equip en els clàssics (es va apuntar el 47). Però també es va explicar el creixement del Madrid per la dosi d’energia incorporada. Amb dos canvis i després tres més, als quals Xavi va replicar només amb l’entrada de Kessie per Sergi Roberto. Un senyal del destí.
