Uns fotògrafs de Primera

«Allò que ens fa diferents i ens uneix a la vegada, és el fet d’estar a dins i veure una sèrie de coses a les quals ningú no pot accedir. Els nostres ulls són els únics que passen per allà i la nostra feina és l’única que provoca que sigui accessible. Som els encarregats d’explicar què passa al vestidor, gràcies a la fotografia que surt d’aquelles quatre parets. És un privilegi gegant». Amb una declaració, la Nuri Marguí capta l’essència dels tres fotògrafs dels tres clubs principals de la ciutat. David Subirana a l’Uni Girona, Nuri Marguí al Girona FC i Sergi Geronès al Bàsquet Girona són els encarregats de captar els secrets de l’interior de Montilivi i Fontajau i traslladar-ho als milers de socis i aficionats a través dels seus objectius. «Faig la feina que m’agrada i la gaudeixo tant cada dia», afegeix. La seva passió s’encomana.

«He viscut el bàsquet externament i ara hi sóc a dins. I puc assegurar que des de fora no et fas ni una idea de tot el que hi ha al voltant del club. Fins i tot quan les coses van malament i es genera molta fressa, internament es comprova l’esforç que s’està fent perquè tot surti bé, però a fora ningú no és capaç d’observar-ho. Vivim experiències per les quals ens podem sentir afortunats, és cert», complementa Geronès, amb una història impactant. «Fa dos anys que sóc autònom i en fa un que vaig deixar la meva feina personal per dedicar-me al cent per cent a la fotografia. Està sent una experiència divertida -somriu-, perquè t’arriben pals per tot arreu. Però toca picar pedra i tirar endavant perquè tampoc vull tornar a la vida anterior». S’ha de ser valent per seguir els missatges que t’envia el cor. «Feia quinze anys que estava en el mateix lloc de treball. El meu cap m’ho va dir, ‘Sergi, t’entenem, sabem que la fotografia és la teva passió, només s’ha de veure’. I sí, això m’omple». Els diners no sempre són el més important.

Estar pendent les 24 hores del dia

En un món en què desconnectar és un mal que ens acompanya, cap dels tres es permet el luxe d’abaixar el llistó. «Hem d’estar sempre disponibles», apunta Subirana, que continua. «El principal problema per a compaginar l’activitat amb els clubs amb altres encàrrecs, és la disponibilitat. Jo no sé si jugarem l’Eurolliga, si ens classificarem o no per a ics competició... Llavors, comprometre’t és complicat». «I els canvis d’horari de les televisions, què?», recorda Geronès. «Sí, sí, a les dotze del migdia, a les nou del vespre», respon Subirana. «Pot passar qualsevol possibilitat. Tenen més probabilitats el dissabte o el diumenge, i menys números el divendres o el dilluns, en el cas del futbol. Però sent el Girona et pot tocar perfectament», emfatitza Marguí. Sigui quan sigui i en les condicions que sigui, tots tres hi són. No fallen mai.

La seva tasca no és fer fotografies i prou. Al darrere hi ha molt més. «A cada partit tenim un timming. Per exemple, la temporada passada arribava a Fontajau dues hores abans», explica Geronès, «amb el salt a l’ACB hi arribo amb més marge, perquè hi ha moltes activitats fora del pavelló. Sempre hi ha coses a fer, sempre. I no marxes fins que acaben les rodes de premsa. Llavors, arriba a casa, selecciona un deu per cent de les dues mil imatges que hagis fet, edita-les i envia-les el més ràpid possible». «Jo durant el partit, edito al moment. I un cop ha acabat el partit, el club ja ho té per poder fer galeries i perquè els jugadors les tinguin per publicar a les seves xarxes», exposa Marguí. «També el futbol és més lent, el bàsquet és pam-pam-pam», fica cullerada Subirana.

Reprèn la conversa Geronès: «Pengem fotos cada cinc minuts i n’hem de passar trenta o quaranta dels dos equips a l’ACB». «Al final és la nostra feina. Si la Lliga diu que enviïs quinze fotos, les envies. Si en vol vint, també. A totes les feines passa, això. A totes les feines s’ha de dir que sí», manté Subirana. «És estressant de nassos», se sincera Marguí. El tema de la seva mobilitat faria per un altre article. «I de les celebracions dels gols, que és una batalla que jo gairebé dono per perduda. A vegades els jugadors no hi cauen, que és normal. Però si el dia top no tens la foto de la victòria perquè se n’han anat a l’altra punta a celebrar-ho, què fas?»

Estrelles i companys de feina

Subirana, Marguí i Geronès tenen la virtut d’aturar moments que quedaran per sempre. «Els tres hem tingut la sort de treballar amb Laia Palau, Marc Gasol i Cristhian Stuani», confessa Subirana, «poder explicar el final de la Laia, poder ensenyar què és la Laia... això m’ho enduc». «Som companys de feina, sí, però als protagonistes també els interessa reflectir una bona imatge i això provoca que hi hagi una bona sintonia entre nosaltres i ells. També has de saber llegir el moment», opina. «La bona relació és fonamental, però has de conèixer els límits», puntualitza Marguí. «El vincle comença quan aterren, des de les proves mèdiques. Nosaltres som allà amb ells, i fem junts tot el camí. El jugador sempre et veu, i això implica confiança», raona Sergi Geronès.

Els intimida, estar envoltats d’estrelles? «Quan vaig arribar a l’Uni hi havia la Laia Palau, la Núria Martínez, la Marta Xargay, la Sonja Vasic. Són jugadores top en l’àmbit mundial i al principi estàs un pèl cohibit, però tot es normalitza. O que estiguis per Fontajau i et saludi en Marc Gasol. Al principi dius, ‘guau’», aclareix Subirana. «Estem plasmant la història d’un club i hem de sentir-nos segurs», afegeix Marguí. La nit del doble ascens a Primera no podia no aparèixer a la conversa. «Se’m posa la pell de gallina només de recordar-ho. Va ser una experiència brutal», assumeix Geronès. «Al·lucinant, va ser al·lucinant. És molt difícil d’explicar, el que vam sentir», transmet Marguí. Tots dos escollirien fotos d’aquella nit («o una de Santi Bueno celebrant la remuntada a Eibar», detalla Marguí), com les millors de la seva trajectòria.

«M’encantaria fer-ne de l’Uni a la Final Four de l’Eurolliga, però en tinc una d’especial, de la Laia Palau a la Copa de la Reina. Quan anava cap al vestidor, vaig veure la paraula ‘reina’ allà i vaig dir-me ‘aquesta és la meva’. I la vaig enganxar, amb la paraula i en una posició perfecta», descriu Subirana. «És tan guai quan ho visualitzes i ho treus», diu Marguí. «És que va passar per allà, ni per davant ni per darrere. Pel lloc exacte. Quan tot encaixa ho sents. I tant que ho sents», finalitza Subirana.

Subscriu-te per seguir llegint