Ceci Muhate, la força d’un emotiu tatuatge

El nou fitxatge de l’Uni Girona no amaga les seves emocions: «estar aquí és increïble»

Cecilia Muhate, en el Media Day previ a la participació de l’Uni a la Copa de la Reina.

Cecilia Muhate, en el Media Day previ a la participació de l’Uni a la Copa de la Reina. / MARC MARTI FONT

Jordi Bofill

Jordi Bofill

Els psicòlegs expliquen que hi ha dos motius pels quals les persones poden fer-se un tatuatge. Un d’ells és per subratllar la mateixa identitat i l’altre per immortalitzar moments, tant els que van ser feliços com aquells que ens han deixat una ferida. Cecilia Muhate en té molts, de tatuatges. Però cap és tan especial com un en concret. Necessita agafar aire per sincerar-se. És lògic, ha sentit moltes emocions en un espai molt curt de temps. «La meva mare va morir al desembre», diu. Fa una pausa, sentida. «Em vaig fer aquest tatuatge», i assenyala una frase mentre li cauen les llàgrimes. ‘Abrazo de oso’, és el missatge. «Sempre que tenia un partit dolent o un mal dia, ens ho dèiem. Ara ho veig i em permet tirar endavant, perquè m’empeny. Fa tres mesos estava tristíssima i encara ho estic. Qui m’hauria dit ser aquí avui, les voltes que dona la vida...», reflexiona.

La seva oportunitat

Muhate desprèn energia. I alegria. I positivisme. No fa ni una setmana que forma part de l’Uni Girona, però no ho sembla. Ara mateix, és un volcà d’emocions. Però sempre troba la manera de mostrar la seva alegria. «Tinc molta il·lusió, és cert. Sempre recordaré aquesta oportunitat. Vull contagiar el vestidor amb la meva actitud i aportar força. És que estar aquí és increïble. Sempre havia volgut formar part d’un equip gran, però mai se sap què pot passar. I per aquest motiu m’agafo cada entrenament com si fos el partit de la meva vida. I això pot ajudar a l’equip perquè pensi ‘d’acord, hem passat una mala dinàmica, però això continua’». El club va oficialitzar el seu fitxatge el divendres 24. Retrocedim, però, fins a la nit del dimarts 21. «Havia acabat l’entrenament amb el Leganés i vaig anar a casa a dutxar-me i sopar. Estava tranquil·lament al llit mirant la televisió i el meu agent em pregunta si em podia trucar. I jo li vaig respondre que esclar. Literalment, em va dir, ‘què et semblaria marxar cap a Girona d’aquí a un parell de dies i acabar el curs allà?’. Vaig quedar en xoc, perquè no és una cosa que t’esperes. Hi ha tantes jugadores en el món que per què jo?».

Com en un bonic conte de fades, una trucada inesperada li va canviar el destí. «Vaig dir que sí al segon. Conduïa cap a Girona i em continuava preguntant, a mi mateixa, si realment estava anant a Girona. Em posa contenta». En això, com en la seva resposta, tampoc hi ha interrogants. Muhate, a banda de les característiques esportives per les quals va ser escollida i que ja es van poder començar a intuir en el seu debut a Fontajau de diumenge, és una lluitadora. «Estimo el bàsquet i sempre m’he esforçat per mi mateixa, no per possibles reconeixements. Podria haver-me rendit pel camí, però encara sort que no ho vaig fer. Em mereixo estar aquí, sí. I hi ha jugadores millors que jo, sense dubte. Però mereixo aquesta oportunitat».

Adaptació versus resultats

Pujar a un tren en marxa mai és fàcil, però què hi ha de senzill, a la vida? «El club m’està facilitant molt les coses i les companyes, també. Tenen paciència, amb mi, perquè només queda un mes de competició i en aquest temps haig d’intentar conèixer-les, esbrinar què els hi agrada fer, quines lectures fan... I a la vegada, elles han de saber el mateix de mi i com em moc, mentre jo m’aprenc les jugades. I això requereix temps i entrenaments. De mica en mica ens adaptarem les unes a les altres, n’estic convençuda», opina. «Em vaig posar nerviosa, en el debut. Però la Laura Antoja em va dir que m’espolsés els nervis, que així ens trauríem ja el pes de fer el primer pas, i així va ser. Em va al·lucinar l’ambient, que el pavelló estès força ple. Potser la gent no sabia ni qui sóc, però no deixava de donar-me suport. Això també va provocar que em deixés anar i ho agraeixo».

L’aparador de la Copa, malgrat la càrrega de baixes que arrossega l’equip, pot servir per elevar als altars els ànims d’un grup que continua refent-se. «Anirem, com diu el tòpic, partit a partit. Però malgrat els contratemps, aquesta plantilla vol guanyar. Ho veig als entrenaments, les jugadores volem guanyar. Després sortirà millor o pitjor, però viatgem a la Copa de la Reina a competir-la i aixecar-la, siguin quines siguin les circumstàncies». Si diumenge aconsegueix el títol Muhate reconeix que seria «una passada». Se li escapa una rialla. «Sí, sí, seria una passada». Continua pensant en la seva mare. «Constantment, no deixo de fer-ho. M’hauria agradat que em veiés aquí, amb l’Uni. La tinc present tota l’estona i m’emociono, però m’agrada parlar d’ella. Perquè si no hagués estat per ella, res seria el mateix», finalitza, emocionada.

Subscriu-te per seguir llegint