Jordi Xumetra: «Tinc la sensació que estic pagant els plats bruts de la nefasta gestió»

S'acaba una etapa a l'Olot. I ara què?

No ho sé, vull desconnectar un mes i no saber res de futbol. Després, si tinc ganes o algú em truca i m'engresca, hi tornaré. Però és veritat que estic més a prop de la retirada.

Li ha donat moltes voltes?

No seria precipitat, faré 38 anys. Com més anys faig, més s'apropa el final. I si penso a continuar és perquè em veig bé físicament, encara sento que puc aportar coses i ser determinant en l'última zona del camp. I a la vegada, si ho poso tot a la balança, tinc una família i també vull estar amb ells. És complicat.

Porta tota una vida donant-li puntades a una pilota.

Hi ha desgast físic, sí; però especialment mental. Sobretot, per com ha anat aquest darrer curs. Ha sigut molt dur, molt.

És el pitjor any dels seus sis a la Garrotxa?

Sí, amb diferència. Personalment, he aguantat coses que un altre futbolista no hauria aguantat. Però pel bé de l'equip, per no llançar una bomba al vestidor, i pel bé del club, per no llançar-ne una altra a escala institucional, m'ho he empassat.

Vol aprofundir?

Tinc la sensació que estic pagant els plats bruts de la nefasta gestió que hi ha hagut. Perquè parlant amb la direcció esportiva respecte a la meva continuïtat, jo els deia que em veia amb forces per a seguir; i ells van decidir que no m'hi veien, que era el moment de separar els nostres camins.

Jordi Xumetra i l'Olot separen els seus camins després de sis cursos

Ha perdut protagonisme, amb el pas del temps. Per quina raó?

Fa dos anys vaig ser el pitxitxi, amb dotze gols. I quan es va crear la Primera RFEF, la vaig voler provar i vaig anar a Llagostera. Però, sincerament, vaig veure que la categoria no era per a tant, era una Segona B més competitiva, i vaig tornar a l'Olot, al gener, per ajudar a ascendir. Crec que vaig ser determinant, juntament amb companys com Sergi Arranz i Eloi Amagat. Però de sobte, es va predeterminar que els veterans no aportaríem gaire i no seríem importants per a competir els noranta minuts. He hagut d'adaptar-me al nou rol, a entrar a les segones parts, a ajudar els joves.

S'ha sentit frustrat.

He tingut la sensació que fes el que fes, entrenés com entrenés, o marqués, assistís i generés ocasions de perill, no hi havia res a fer. I no sé quin és el motiu, sincerament. És que al final jugava cinc o deu minuts, o entrava en el temps de descompte. I parlant amb gent que hi entén, amb persones que també han jugat a futbol, tampoc trobaven per què.

Amb quin moment es queda dels viscuts a l'Olot?

N'hi ha molts, especialment durant l'època de Garrido, on vam fer un parell de molt bones temporades. Fins i tot la de la covid, on gairebé ens situem en play-off. Teníem una gran dinàmica i no sé què hauria passat sense la pandèmia. Tots érem de casa, de la província, gent propera... Teníem una harmonia gegant al vestidor, vam ser un gran grup.

Recorda algun any en especial que consideri irrepetible?

El de Segona amb l'Elx, quan s'omplia el Martínez Valero cada quinze dies. Vam anar primers durant tota la temporada i la gent va gaudir de valent. Va ser un gran ascens, aquell.

Qui li hauria dit al Girona que estaria a noranta minuts de classificar-se per a Europa. S'ho sent una mica seu?

La gent de la meva època ha aportat una petita part d'aquest èxit. No sé si la base, però gairebé, perquè pujar de Tercera a Segona és molt complicat. Estic orgullós d'haver format part de la seva història i d'haver contribuït al fet que avui sigui on és.

Subscriu-te per seguir llegint