"Vaig marxar de casa amb 13 anys perseguint un somni i em fa feliç el que he aconseguit"

Campiona de lliga amb el València, i plata amb Espanya a l’Eurobasket, aquest ha sigut un gran any per a la gironina Queralt Casas, pletòrica als 30 anys. Avui ha començat les vacances, que la portaran a Amsterdam, Menorca i la Costa Brava, però abans, ha atès el Diari de Girona només baixar del TAV a l'estació.

Quin gust té aquesta plata? 

Ara que han passat més hores i alguns dies té més bon gust. Tal i com vam començar el campionat, sense Astou (Ndour), ni María (Araújo), el primer dia contra Letònia hauríem firmat arribar a la final. Quan hi ets i ho tens tan a prop fa mal perdre. Vam tenir l’or a les mans duran 35 minuts, però bé, què hi farem, el que hem aconseguit és també molt heavy, i per això n’estem tan contentes i orgulloses. 

Es va escapar l’or per poc...

És que les belgues són molt bones també!. Vam jugar bé 35 minuts i la cosa se’ns va escapar al final. Partien de favorites perquè elles van fer un torneig espectacular. Ara, a caràcter ningú ens guanya, a les espanyoles. Ens vam potser estancar després de dos atacs dolents, elles sí que les van ficar, es van posar per davant i ja va ser impossible remuntar.

Quina nota li posa a la seva temporada? Campiona de lliga amb el València, i plata a l’Eurobasket, poca broma...

Ha sigut una bona temporada, sí, molt bona. Bona i molt llarga perquè han sigut onze mesos seguits sense dies de descans, i això és dur, tot i que un títol de lliga i una plata europea ho recompensen. Ha sigut el primer estiu amb un paper important a la selecció, estic agraïda a Miguel Méndez, però també és veritat que mai em conformo amb poc, que sempre en vull més. Sempre penso que podia haver donat més. Ara, això és un esport d’equip, i estic contenta amb el que hem fet.

Ha sigut el millor any de la seva carrera?

Sí, potser sí. Ja li ho deia, estic contenta de com ha anat tot després de tants mesos competint. Ja tinc 30 anys i les cames ho noten (riu). En tota la meva carrera potser només he tingut una mala temporada, ara potser he après a relativitzar-ho tot. Em sento molt bé amb mi mateixa tant dins com fora de la pista. Visc un moment dolç de la meva vida, a nivell personal i esportiu. 

Com s’explica que la selecció espanyola hagi passat de no anar al darrer Mundial a guanyar plata a l’Eurobasket?

Tothom vol guanyar. Nosaltres veníem d’on veníem. Hem d’estar supercontentes. Fa dos estius dels Jocs, i va ser molt dur perquè vam quedar fora del Mundial amb aquells resultats. Ara és important haver passat d’un estiu sense competir, a fer-ho i guanyar la medalla de plata. Aquest cop ha sigut espectacular l’ambient a la selecció, la comunicació entre les companyes i el cos tècnic. Ha sigut un gust. Ho parlàvem amb la Laia (Palau) que l’ambient ha sigut molt xulo.

El partit contra Grècia va ser clau, era quedar primeres de grup o caure eliminades. Com ho van viure?

Aquell dia estàvem bastant nervioses, molt més que el partit de quarts, que sol ser el més difícil perquè allà et jugues si lluitaràs per una medalla o no. Contra Grècia era la primera final. O te’n vas a casa d’inici, o acabes primer de grup. Veníem de perdre amb Letònia, que no ho esperàvem i teníem confiança en nosaltres mateixes, però sempre tens allò que si no surt bé la cosa t’eliminen ja en la fase de grups.

La primera medalla de la (nova) Laia Palau

El proper pas, el preolímpic.

 Sí, ens jugarem anar als Jocs en les finestres de novembre i febrer.. 

Serien els seus segons Jocs Olímpics, imagino que amb ganes de tornar-hi?

Jugar uns Jocs Olímpics és el somni de qualsevol esportista. Em sento superafortunada d’haver anat a uns. Però he jugat uns Jocs i no en tinc un bon record, per l’estiu que vam tenir en tema resultats i l’ambient que hi havia. Fixi’s que jo no soc gens de tatuatges, no en duc ni un i sempre dic que mai me’n faré cap, però em vaig dir que si un dia aconseguia anar a uns Jocs me’n faria un, havia decidit tatuar-me les anelles olímpiques, perquè al final no tothom pot dir que hi ha estat. I tot i així, tot i haver anat a aquells Jocs, no ho vaig fer, no en tenia un bon record. Si pogués anar a París, només per l’ambient que es viu ara en el grup, me’l faria segur. Tant de bo pogués arribar a aquests segons Jocs.

Debuta amb la selecció amb un or a l’Europeu de 2013 a França. Deu anys després, plata en un altre Eurobasket.  

Mare meva com passa el temps! Estic contenta de la carrera que he tingut i tinc. Al final hi ha alts i baixos, com li passa a tothom a la vida, i l’important és saber superar les pedres al camí. Ara estic gaudint de cada moment, en un moment molt dolç, ja li deia abans. Així quan vinguin moments no tan bons tindré força per superar-los.

Què queda d’aquella Queralt que començava? En què ha millorat?

Espero que en quedin moltes coses! Millorar he millorat en el tema mental: dono importància al que és realment important, a qui et diu les coses i com te les diu. No em prenc seriosament els prejudicis. Al final només jo sé del que soc capaç, convisc amb mi mateixa i em veig entrenant cada dia. La primera vegada que vaig anar amb la selecció era sub15, després he guanyat medalles amb la sub16, sub18, sub20 i l’absoluta. És una recompensa a la feina feta.

A què ha renunciat per això?

A moltes coses. La vida de l’esportista és molt bona, però la gent es queda només en quan et veuen jugar el cap de setmana. I la nostra vida és mentalment molt dura i exigent. Vaig marxar de casa als 13 anys i quan ara veig la meva cosina que en te 15 penso que era una nena. Vaig marxar per perseguir el meu somni amb 13 anys i tot i que no ha estat fàcil i he hagut de superar moltes coses, estic orgullosa i contenta del que he aconseguit. He renunciat a moltes coses... però ha valgut la pena. 

Subscriu-te per seguir llegint