«Fa pocs dies que ha marxat, però encara sento un buit molt gran», explica, emocionada, Montse Puigdemont (1964), una de les filles del matrimoni entre en Jordi i la Teresa. L'altra és l'Anna. La família Puigdemont està íntimament lligada a l'Olot. És el seu club, perquè el pare l'estimava. I encara l'estima, malgrat la seva pèrdua als 94 anys. Perquè el sentiment d'en Jordi Puigdemont i Vilanova perdura. De fet, és tan gran que la família ha demanat al club que conservi la seva condició de soci. I l'Olot ho ha acceptat.
«El club forma part de nosaltres, a casa sempre he sentit parlar-ne. És el meu pare qui ens va fer néixer l'amor per l'Olot. M'explicava que als seus inicis anava al camp de l'antiga estació. I recordo que, de ben petita, ja l'acompanyava. A ple hivern, ben abrigada amb una manta. Últimament, ens feia patir una mica, perquè amb l'edat que tenia i aquelles graderies tan altes havia d'anar amb compte. La mare, de fet, no venia tant, perquè li feia mal l'esquena. Però jo sempre estava al seu costat, fins al final», descriu la Montse. «Hi ha un perfil de socis que mai haurien de deixar el club, però malauradament la vida s'acaba. La d'en Jordi és una història de fidelitat. Perquè la paraula soci pot ser bonica, però l'afegit el dona tenir cultura de soci, accentuar l'esperit de pertinença. En tenia, i tant que en tenia», admet el president Joan Agustí.
Un emotiu homenatge
El passat diumenge, coincidint amb la victòria de l'Olot contra el Peralada (2-0), el Municipal va brindar un emotiu homenatge a la seva figura, amb un minut de silenci. Entre els assistents, esclar, hi havia la Montse. «Vaig haver de marxar de l'estadi. No podia quedar-m'hi, simplement no podia. Tot em recordava a ell. Però saps què? Vaig arribar a casa, vaig engegar la ràdio i just va marcar Pedro del Campo. I li vaig dir 'papa, aquest va per tu'». La Montse s'ha passat tota una vida compartint la passió d'en Jordi, una persona coneguda a Olot, perquè va treballar durant anys i panys a la farmàcia Puigvert, a la plaça Major. «Sempre dinava amb els pares, els dies de partit. I una hora abans de començar, em feia estar llesta per sortir de casa. Hi anàvem amb temps, per fer-la petar. Allà descobríem l'alineació, l'analitzàvem, decidíem on asseure en funció d'on podia marcar l'equip. Coneixia a tothom, a tothom. L'ambient és molt sa i agradable. I el vincle amb el futbol ens va unir com a pare i filla. Sempre, sempre, després de cada gol de l'Olot, m'abraçava i em feia un petó», rememora.
Ningú no s'escapa del pas del temps. «El pare ha vist pujar el club de les categories més baixes a Segona B. Cada ascens viscut...», sospira la Montse, que continua. «No es pot descriure, és que es passava els dies següents parlant-ne. La seva il·lusió s'encomanava. I en els descensos, que també n'ha vist uns quants, en tot moment remarcava que els futbolistes havien fet el que podien. No es queixava en les derrotes, els animava encara més». «Sí, és cert. El conec bé, tinc la seva imatge gravada. Ens donava suport amb independència de la categoria i resultat. Tant si ho fèiem bé com si ho fèiem malament, ell era allà, sumant», puntualitza Agustí.
Avui dia, els clubs diferents són aquells que tenen cura de la seva gent. En ple 2023 i mentre les elits posen el focus en la globalització a qualsevol preu, encara que això signifiqui abandonar trets identitaris, el que abans era normal, com ser coherent amb els teus principis, ara és una excepció. «Treballo amb adolescents i molts cops m'han preguntat de quin equip sóc. Els responc que de l'Olot, i insisteixen amb un, no no, però de quin altre? I mantinc que no, que de l'Olot i prou. I se sorprenen. És l'equip de la nostra ciutat. És l'equip que el pare ens ha fet estimar», respon la Montse, per a qui el debat ni existeix. Com es pot ser d'un altre club que no sigui el de les teves arrels? «Cal agrair a tots aquells que formen part de l'Olot el que fan per la gent gran. El pare era feliç, amb l'equip. I quan es trobava jugadors o entrenadors, hi anava de caps. Recordo trobar-nos l'Albert Blázquez a Besalú i dir-li, 'papa, que el molestarem', i ell ni cas. Anava i li parlava del partit. O les xerrades amb Raúl Garrido, on intercanviaven punts de vista. Tots són extremament educats i sensibles, amb la gent gran», afegeix.
Les converses amb Pere Ribes
Hi ha una escena que la Montse recorda bé. És la del seu pare xerrant amb en Pere Ribes, que somia ser periodista esportiu i és locutor de Ràdio Olot. Ribes és un exemple de superació: pateix ceguesa de naixement, però això mai ha estat un impediment per transmetre la seva passió. «S'apreciaven mútuament. Quina postal, un senyor de 94 anys amb un nano de divuit, comentant el futbol i la vida. Conservo unes paraules que em va dir, molt emotives. 'Jo sentia una gran estima pel teu pare, perquè és molt guai que hi hagi gent que t'escolti. Per a ell, l'Olot significava molt. Això fa que t'adonis que hi ha coses que transcendeixen el futbol i la ràdio, que van més enllà'». Pren la paraula Agustí. «La millor definició de la vida la va fer John Lennon, que assegurava que la vida és tot allò que passa mentre tu fas plans. La vida són sentiments, com anar a buscar els nets a l'escola, o allò que esperes, allà on va el cap inconscientment, com el partit de diumenge».
A les grades del Municipal, en Jordi Puigdemont hi continuarà sent present. «Continuaré anant, sí. I faré una cosa que li encantava. Abans dels partits, feia una volta pel camp. La penso fer cada quinze dies, per recordar-lo», sentencia la Montse. Serà una bonica manera de sentir la seva companyia. De sentir que estan junts eternament.
