El Bàsquet Girona Cadira de Rodes comença diumenge la Lliga estatal a Fontajau rebent el Miarco Petraher (12.30 hores). L'equip, que aquest curs és dirigit per Laia Planella (1995) vol continuar fent passos endavant a la Segona Divisió després del bon paper la temporada passada, en què va ser tercer d'una final four que hauria pogut donar l'ascens a l'elit. «La nostra mirada és a llarg termini», confessa Planella, «l'objectiu no és ascendir, ara mateix. Ens falta molt, a escala d'experiència i de joc, per assolir el nivell que pretenem. Hem d'anar-nos formant i creixent plegats. Volem crear una estructura i una base prou sòlida per, quan arribi el moment, mantenir-nos a dalt de tot per nosaltres mateixos. Tot just estem en ple període d'evolució».
Planella, que també s'encarrega de la preparació física, fa tres anys que era la segona entrenadora de Carlos Bermúdez. Aquest estiu s'han intercanviat els papers i, a més, l'extècnic és un jugador més de la plantilla. «Fa molt temps que estem junts, un bloc gran de persones, i això és clau per a la millora. Estem canviant algunes coses, i el fet de conèixer-nos els uns als altres ho facilita, esclar». Quins són aquests canvis? «La idea, especialment. No anem a jugar per jugar i guanyar per força o velocitat, pretenem ser propositius. Abans érem un equip més defensiu, que esperava el que feien els altres. Ara intentem obligar el rival a atacar-nos quan i on ens sembli. I en atac, no volem viure d'individualitats. Hem de moure la pilota, crear-nos els tirs. Busquem un estil propi, en la línia del club. A l'ACB, el Bàsquet Girona no té una estrella que ho faci tot. L'esforç és col·lectiu. Aquí, el mateix. Perquè el bàsquet és un joc coral», raona. «També hi ha un treball físic més enllà de la pista, al gimnàs. Al principi el jugador deia 'ostres, quina mandra', i no entenia per quina raó servia; però ara se sent més còmode i més valent per afrontar accions de joc i les parts finals dels partits, on veu que arriba bé».
'La jefa' del vestidor
Planella, graduada en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport i amb un Màster en neurorehabilitació a la Guttmann, ha dirigit tota la seva trajectòria professional cap a l'esport adaptat. El nou rol no l'espanta. «Però el primer dia estava cagada de por, eh», exclama, entre rialles. «Vinc del món del futbol, també, i al principi era com 'espera't un moment, que això es juga amb les mans'. El canvi ha estat molt fàcil: els jugadors ja em coneixen i confien en mi. Saben que no fem les coses perquè sí, tot té una raó. I quan ho visualitzen, els ho confirma. Això permet que creguin en el que dic i que ho donin tot». Al vestidor ja li diuen 'la jefa'.
Fins ara, el Bàsquet Girona Cadira de Rodes ha disputat dos partits de la Lliga Catalana, perdent ambdós contra el Barça. «El clic el vam fer allà. Ells i jo. Ells, perquè van veure que seria jo qui manaria: agafant la pissarra, fent la xerrada al vestidor, als temps morts. I jo, perquè m'he deixat anar i visc els entrenaments i els partits. Les experiències et donen seguretat i quan els dic 'cal fer això' i ho fan, comprovo que m'escolten i m'obeeixen». La sensibilitat és un altre dels aspectes a destacar. «Apareix més en la part de les sessions entre setmana que en la competició. Fem molta feina de prevenció de lesions, tenint cura que cap cas és igual i s'han de tractar de diferent manera. No tots tenim les mateixes necessitats. Però el vestidor és igual de competitiu que qualsevol altre. I les inseguretats són les mateixes. Quan els tirs no t'entren, dubtes, però cal continuar insistint», argumenta l'entrenadora.
«Animo a tothom a venir a Fontajau. El bàsquet en cadira de rodes és un esport molt agraït de veure. I entretingut, sí. De fet, la majoria de gent que ve al pavelló, repeteix», finalitza Planella. Si repeteixen, serà per alguna cosa.
