Entrevista | Ivan Garcia Periodista i escriptor

«L’esport veritable és el local, on no hi ha diners en joc»

"Si una paraula defineix les persones que surten al llibre és la sinceritat, se m’han despullat, directament"

Ivan Garcia presenta demà el llibre al seu poble, l'Escala.

Ivan Garcia presenta demà el llibre al seu poble, l'Escala. / Aniol Resclosa

Albert Soler

Ivan Garcia, periodista esportiu de Ràdio l’Escala i Canal10 Empordà, presenta demà (19h) al CER l’Escala, acompanyat de Joan Maria Pou, el llibre «Esportistes invencibles», on retrata esportistes vinculats a diferents malalties i discapacitats

Són invencibles perquè res no pot amb ells?

És gent que ha viscut en una muntanya russa però que al final se li ha aplanat el camí. Han viscut quimioteràpies, amputacions, pèrdua de la vista... fins que han après a viure-hi. Són invencibles per això, perquè han lluitat moltíssim i, a més a més, han tingut la valentia de posar el tema a sobre de la taula, permetent-me a mi que n’escrigui. Són dotze capítols protagonitzats per gent anònima, on trobem esclerosi múltiple, càncer, accidents, obesitat, violència de gènere...

Són dotze capítols, però els protagonistes són molts més de dotze.

A cada capítol, a més del protagonista, hi surt algú altre que pateix la mateixa malaltia, o potser un psicòleg, o un polític, etc. M’interessa que hi hagi una visió més àmplia d’un mateix fet.

Són invencibles perquè han lluitat moltíssim i, a més a més, han tingut la valentia de posar el tema a sobre de la taula

Què pretén aconseguir amb el llibre?

Sensibilitzar la societat i, a més, que aquesta gent surti de casa. Això és mot important, si no, poden caure en depressions. I no oblidem que l’esport és un dret.

L’esport els pot ajudar?

D’entrada, els ajuda a socialitzar. Sovint, amb gent que ha passat per experiències similars. És molt positiu també de cara a la salut mental, perquè surten de casa, tenen una rutina... Encara que sigui un sol dia d’esport a la setmana, és igual. I per descomptat, l’esport va bé físicament, malament si gent amb aquestes dificultats es queda tot el dia al sofà.

Com s’ho va fer per trobar aquesta gent, i que volguessin explicar la seva vida?

El 2023, a la Cursa de la Dona, a l’Escala, vaig entrevistar la Glòria, que té esclerosi múltiple. A partir d’aleshores vaig començar a contactar amb gent que sabia que ho havia passat malament. En els meus dies de festa, trucava hospitals, fundacions, associacions...

Un noi que jugava a futbol es va intentar suïcidar llançant-se al metro. Va perdre totes dues cames. Ara, practica bàsquet en cadira de rodes

He vist que retrata casos molt crus.

Hi ha el d’un noi que jugava a futbol i es va intentar suïcidar llançant-se al metro. Va perdre totes dues cames. Ara, practica bàsquet en cadira de rodes. O sigui, ha redirigit la seva vida, però continua lligat a l’esport.

Déu n’hi do.

Hi surt una noia que pesava 150 quilos i patia violència de gènere perquè la parella no volia que fos obesa. Va aconseguir baixar 50 quilos, va quedar embarassada i va perdre el fill per les pallisses. Ara juga en un equip de futbol sala a Terrassa, format per gent que ho ha passat malament per molt diverses raons. Quan alguna passa un mal tràngol, ho explica a totes, i acaben amb una abraçada col·lectiva.

Algú ha rebutjat sortir al llibre?

Només una persona. Em va dir que no es veia preparat per explicar la seva història.

El 40% d’un article es dedica al mèrit esportiu, i el 60% a descriure la discapacitat de l’atleta.

Cal molta valentia, a vegades, per explicar la pròpia vida.

El més important és lluitar contra el desconeixement. Si no es coneixen les coses, no hi pot haver empatia ni sensibilització. Per això miro que al llibre hi hagi molt de diàleg, és més fàcil posar-se a la pell de l’altre.

Com són aquestes persones?

Si una paraula els defineix, és la sinceritat. Se m’han despullat. Directament. Això ha fet créixer el llibre, jo tenia por que quedés descafeïnat. Si hi hagués quedat, potser no l’hauria publicat.

Estem a les portes d’uns Jocs Olímpics.

Una meva il·lusió és fomentar l’esport paralímpic. S’acaba d’aprovar la igualtat en medalles. És cosa a celebrar, però arriba tard. A Espanya, un esportista olímpic cobrava 90.000 per una medalla d’or. Un paralímpic en cobrava 30.000, quan segurament ha hagut de lluitar més que l’altre. La societat igualitària ha de començar per aquí.  

Per no parlar del ressò en premsa...

Més enllà del ressò, el problema és que el 40% d’un article es dedica al mèrit esportiu, i el 60% a descriure la discapacitat de l’atleta... segurament extreta d’internet a correcuita.

No he tingut cap ajut de cap administració, el llibre és autoeditat

Després d’escriure aquest llibre mira amb altres ulls l’esport d’elit?

No miro esport d’elit. Em dedico a l’esport local. És l’esport veritable, allà no hi ha diners en joc. A l’Escala tenim un equip de jujitsu, adaptat, en cadira de rodes! A l’octubre acollirem una trobada estatal d’arts marcials adaptades.

Quins suports ha rebut?

No he tingut cap ajut de cap administració, el llibre és autoeditat.

No els sembla un projecte interessant?

No ho sé. M’han atès, m’he reunit, em van dir que ja em dirien alguna cosa… i al final, res. 

Subscriu-te per seguir llegint