Maria Rosa Escribano Checa: Una atleta de rècord durant la jubilació

Demà es batejarà el pavelló poliesportiu Municipal de Mont-ras amb el nom d’aquesta atleta gironina de 65 anys

Maria Rosa Escribano Checa, ahir a la pista d'atletisme de Palafrugell.

Maria Rosa Escribano Checa, ahir a la pista d'atletisme de Palafrugell. / Tatiana Pérez

Tatiana Pérez

Tatiana Pérez

L’edat només és un número. Si no, que li preguntin a la Maria Rosa Escribano Checa. L’atleta gironina serà demà la gran protagonista del bateig del pavelló poliesportiu Municipal de Mont-ras, que durà el seu nom. «Ha estat una notícia molt sobtada, estic súper emocionada. Crec que és una cosa que no t’esperes i a mi em va deixar una mica ko. Vaig trigar en assimilar-ho, la veritat, però estic molt contenta. La satisfacció és màxima», assegura la veterana esportista de 65 anys. A part de la descoberta de la placa commemorativa al pavelló poliesportiu amb el nom de la Maria Rosa Escribano Checa, l’Ajuntament de Mont-ras també ha preparat un vídeo homenatge a la trajectòria de l’atleta màster pentatló, amb 62 rècords de Catalunya, 38 d’Espanya, 10 d’Europa i 8 del món en el seu palmarès i se li lliurarà el diploma acreditatiu del darrer rècord mundial en pista coberta per part de Jaume Ferret, membre de l’European Master Athletics. Recentment, s’ha fet amb el rècord del món d’heptatló de la categoria W65 amb 5.714 punts -el qual se suma al de pentatló aconseguit al febrer-.

«A vegades, una mateixa no es valora. Vas fent, pensant que allò no té tanta importància... Ara bé, quan veus que la gent et reconeix els mèrits... Potser sí que és veritat i tot el que he estat fent té valor!», comenta. Al seu costat, Paco del Río, el seu marit, assenteix. Ell ha estat còmplice del bateig del pavelló poliesportiu amb el nom de Maria Rosa Escribano Checa i també és la persona que l’ha acompanyat al llarg de gairebé tota la seva carrera. Es van conèixer corrent a l’Estadi Municipal Josep Pla i Arbonès de Palafrugell, han tingut dos fills fruit del seu matrimoni i encara avui, estant tots dos jubilats, continuen entrenant a la pista l’un al costat de l’altre. «És una cosa molt gran que et dediquin un pavelló. Hi ha gent que té un carrer, un parc... I la meva dona un pavelló! És increïble», s’enorgulleix en Paco.

L’atletisme ha estat el motor de la seva vida. «Només l’he ‘deixat’ pels embarassos, problemes de salut o lesions, però mai he deixat de córrer per voluntat pròpia», manifesta. Des que es va jubilar l’any 2019 -treballava de cartera-, la Maria Rosa explica que «és clar que es nota l’edat»: «Hi ha aspectes en els quals em veig més perjudicada, però tant de bo pugui mantenir-me. Si aguanto com fins ara, encara tinc anys d’atletisme. Potser no tinc el mateix rendiment, però per ganes no serà». En aquest sentit, recorda que «al final, és tenir organització i ganes»: «Si tens ganes, sempre trobes el moment de fer allò que t’agrada. Ens ho hem anat compaginant entre els dos (amb en Paco), compartint». I afegeix: «Ell és qui em fa tirar. Em diu quan ho faig malament, què puc corregir...». «Jo l’aconsello. Després fa el que vol, com totes les dones (riu)», diu ell. «A vegades, simplement no em surt», el recrimina la Maria Rosa.

Als seus 65 anys, l’atleta considera que «podria entrenar més, però el cos no ho aguantaria»: «És al revés que quan era jove. Llavors podia entrenar més per físic, però no podia per falta de temps: la feina, la família, la casa... Ara podria per temps lliure, però el cos no vol. Li he de fer cas al meu cos i si em diu que pari, doncs paro. Amb el meu home programem el dia a dia, malgrat que després introduïm canvis sobre la marxa. Si no, seria contraproduent. Normalment, entrenem tres dies a la pista i dos al gimnàs». El seu lloc d’entrenament habitual és la pista del Club Atlètic Palafrugell.

«Per nosaltres l’esport és essencial. En el nostre cas és l’atletisme. Ens va bé per salut mental i per salut física. És necessari fer-ho. De fet, quan fem les revisions mèdiques sempre ens diuen que muscularment estem súper bé. Hi ha gent que quan deixa de treballar sovint agafa depressió, mentre que a nosaltres ens mou la il·lusió per entrenar i millorar. No és que pensem en fer rècords, ni molt menys, sinó que ens posem objectius a curt termini. A les competicions també ens trobem amb amics, coneixem i visitem llocs nous... És tot un conjunt de coses que ens omple», apunta. Per a la Maria Rosa i en Paco, el seu secret per continuar en actiu a les pistes és la «continuïtat»: «Ens mantenim joves. Si ens quedéssim a casa i fóssim sedentaris, se’ns atrofiaria la musculatura. Anem perdent perquè és llei de vida, però ens podem moure i amb molta diferència respecte altres persones de la nostra edat».

L’atleta de Mont-ras insisteix que «jo sempre he intentat viure dia a dia»: «Mai m’he imaginat sense fer atletisme. Al contrari, he lluitat per continuar encara que no em sortís». Aquesta temporada, la Maria Rosa té el Mundial de Göteborg marcat en vermell al calendari. Es disputa a l’agost. «Clarament, m’agradaria fer una millora de la puntuació que he fet a França (on va obtenir el rècord del món d’heptatló) per posar el colofó. Estic entrenant i cada vegada em sento millor, els cronos i tot, però les circumstàncies han d’acompanyar. L’atletisme a vegades no et dona el que tu li dones, però quan et surt te n’oblides de tot allò dolent», reconeix. El seu esperit de superació és immens: «S’ha de treballar perquè surti. Algunes marques les puc millorar. Les he de buscar i continuar treballant amb aquesta il·lusió».

Subscriu-te per seguir llegint