Eurocopa

Albània i un viatge cinquanta anys enrere

L’exjugador Esteve Fradera (Santa Coloma de Farners, 1963) recorda el primer partit entre un equip albanès i un equip espanyol: el Flamurtari i el Barça, el dimecres 17 de setembre de 1986. Aquells dies Albània i Espanya, estat de la Unió Europea des de l’1 de gener, havien estrenat relacions diplomàtiques.

Esteve Fradera treballa a la fàbrica Palets Martorell.

Esteve Fradera treballa a la fàbrica Palets Martorell. / MARC MARTÍ

Arnau Segura

«Tinc una memòria de peix i ja he oblidat moltes coses del futbol, però d’aquell viatge a Albània sí que me’n recordo. Era tot diferent. Molt curiós. Va ser una experiència extraordinària en tots els sentits. De les que et deixen petjada», diu, somrient, l’exjugador Esteve Fradera (Santa Coloma de Farners, 1963). Aquest dilluns (21:00) les seleccions d’Albània i Espanya s’enfrontaran en un partit de l’última jornada de la fase de grups de l’Eurocopa.

Fradera va viure en primera persona el primer partit entre un equip albanès i un equip espanyol: el Flamurtari i el Barça, el dimecres 17 de setembre del 1986. Aquells dies Albània i Espanya, estat de la Unió Europea des de l’1 de gener, havien estrenat relacions diplomàtiques: era l’únic país europeu amb el qual Espanya no tenia relacions i un dels dos únics del món. L’altre era Corea del Nord. Per l’agost la premsa informava que Albània deixaria de ser l’únic país europeu al qual no es podia arribar en tren. Era un país completament aïllat i hermètic, del tot misteriós mirat des de Catalunya. Enver Hoxha, dictador al poder des dels anys quaranta, havia mort l’any abans.

Els dos equips es van creuar a la primera ronda de la Copa de la UEFA. Fradera, defensa, coneixia els noms d’Albània i Tirana, des de l’escola, però no li sonava Flamurtari. No era cap ciutat, de fet: la ciutat era Vlorë, a vuitanta quilòmetres de Tirana, però tampoc li sonava. «No sabíem gairebé res del país. Només que hi havia hagut un dictador que havia mort l’any abans. Sí que teníem la idea que anàvem a un país que estava a molta distància de Catalunya en tots els aspectes, però quan vam ser allà tot ens sorprenia i ens xocava molt i tot era molt surrealista», afegeix. Continua: «Se’ns va dir que Vlorë era un dels llocs més bonics d’Albània i ens van portar a un hotel súper de luxe, amb uns llits impressionants. Però també recordo que ens dutxàvem al mateix lloc on fèiem les necessitats. En un lavabo estrany. Per fer caca t’havies d’ajupir com fent sentadillas i per dutxar-te havies de posar una fusta just a sobre del terra». L’hotel era, en realitat, una residència d’estiu per treballadors.

Que tot plegat era diferent ja havia quedat clar abans. Des que l’avió va tocar terra albanesa: els militars de l’aeroport van confiscar el número de la revista Interviú que duia algú de l’expedició blaugrana: «Ens va fer gràcia perquè ho van trobar una cosa molt estranya». L’hemeroteca diu que un oficial i un soldat van pujar a l’avió a demanar els passaports i que va ser un dels primers vols que van arribar a Tirana des de l’Europa comunitària. Poc després van enfilar el camí cap a Vlorë en un autobús. «El conductor anava sortejant els clots que hi havia a la carretera i tota la gent que anava caminant o en bicicleta. Estava ple de clots i de gent i anàvem fent esses. Era una cosa surrealista. El viatge va ser llarg, però com que tot era tan curiós ens va passar molt ràpid», assegura l’exjugador. El bus també esquivava carros i tractors.

Pel camí va veure moltes pancartes i proclames a favor de Hoxha. Tant a l’aeroport com a l’hotel recorda sentir l’olor de pollastre escaldat que cuinava la seva àvia a casa. «A nivell higiènic no semblava una cosa gaire ideal», riu. Parla d’un país amb molta pobresa, «molt endarrerit». «La sensació que ens vam emportar és que havíem fet un viatge en el temps. Cinquanta anys enrere», explica Fradera. Subratlla que la presència del Barça va despertar molta expectació i que es notava la il·lusió del país. «La gent al·lucinava i era un al·lucinament mutu»: del poble albanès per rebre un gran equip d’Europa, subcampió de la Lliga de Campions només uns mesos abans, a la final de Sevilla, i de l’expedició del Barça pel que veien i vivien, tot i que no van tenir gaire marge per descobrir el país. Van anar de l’aeroport a l’hotel, de l’hotel al camp i del camp a casa, «molt dirigits». Fradera ni recorda haver parlat amb els jugadors locals. Eren obrers o professors. I el partit era tan important pel país, de cara endins i de cara enfora, que el govern els va donar permís perquè els dies previs no haguessin de treballar les cinc hores establertes i poguessin entrenar. Matí i tarda.

Del partit Fradera recorda un camp de patates i un estadi ple: les cròniques parlen de prop de 15.000 persones. Les entrades valien entre 25 i cent pessetes i Venables va jugar d’inici amb Zubizarreta; Gerardo, Migueli, Moratalla, Manolo; Víctor, Pedraza, Urbano, Marcos; Hughes i Lineker. El Flamurtari es va avançar, per sorpresa, al minut 68 i al 79’ van entrar Fradera i Esteban Vigo, autor de l’1-1 ja a les acaballes. Va ser el partit 18 de Fradera com a blaugrana, de 31. El Barça va superar l’eliminatòria pel valor doble dels gols a domicili i després d’un 0-0 al Camp Nou. Després eliminaria l’Sporting portuguès i el Bayer Uerdingen alemany i cediria davant el Dundee United escocès, a quarts de final.

Han passat els anys, més de 35, però Fradera, més tard jugador del Sabadell, el Mallorca i l’Albacete, recorda bé aquell viatge a Albània, «excepcional». I encara atresora l’obsequi dels jugadors locals: «Com una mena de plat de fusta que posava Vlorë i la data i el partit. Semblava una cosa feta a casa, molt autèntica i de molt valor. Tot el que tinc de trofeus i això ho guardo en una caixa al soterrani i de tant en tant baixo i hi foto una ullada».

Subscriu-te per seguir llegint