«El Girona Futsal no és un capritx, la gent desitja consolidar-lo»

Com acaba un home amb un currículum com el seu a un equip modest com el Girona?

Per la meva relació amb Julià Naranjo (extècnic i ara director esportiu) que és de tota la vida. Recordo haver-lo recomanat, fa anys, per altres clubs; i ara és ell qui m'ha recomanat a mi. Estic content. Em va trucar al maig, vam parlar i em va agradar la idea. El projecte té mancances, com el fet d'entrenar tan sols dos dies a la setmana, una cosa que s'ha d'entendre per què no som professionals i és normal; tampoc no podem disposar d'un preparador físic cada dia, però es pot fer un projecte maco i treballar bé les categories base. Vaig conèixer el cos tècnic, em va presentar a la gent. I estic encantat, de veritat. El futbol sala és un esport petit, però hi estic enamorat i m'encantaria que el Girona estigués més amunt. Amb l'afegit que la ciutat està de moda i penso que mereix tenir una presència més gran de la qual disposa actualment.

Ha tingut temps de dissenyar la plantilla?

En Julià ho ha fet molt bé, aquests anys. Dins del vestidor coincidiré amb quatre jugadors amb els quals hem treballat junts anteriorment. Ja és una primera base, d'homes amb experiència, que saben de què va tot plegat. De la resta tinc bones referències i això significa que ja existeix un esquelet interessant. També provarem a diferents nanos durant la pretemporada. Intentarem que s'adaptin i demostrin la seva qualitat. Si volem estar a dalt, la plantilla hauria de tenir dotze jugadors. Ara mateix en tenim deu, així que en falten un parell. Si aquest curs, en el seu debut a Tercera, l'equip no ha estat més amunt, ha estat per circumstàncies. Però totes les persones involucrades en el club desprenen il·lusió per fer-lo créixer, i aquest és un fet primordial. Si pugem a Segona B, ja tindrem altres números i patirem altres històries. I ser-hi és factible. El Girona Futsal no és un capritx, la gent se l'estima i desitja consolidar-lo.

Es fixa algun termini per pujar?

Per a mi, ser aquí no és cap hobby, tampoc. Jo m'ho prenc molt seriosament. I fa poc que sóc avi, ja no estic per anar a entrenar a Kuwait. Si tot va com crec, el termini correcte seria donar-nos dos anys. Cal tocar de peus a terra, la primera temporada serà complicada. Però ascendir no és utòpic. M'he estudiat bé la categoria i podem fer una bona feina. Repeteixo, aquest any, tot i ser un acabat d'ascendir, l'equip ha competit en una zona força digna. Hem d'insistir els cops que facin falta.

Atraure bons jugadors, amb pocs diners i un focus més aviat petit, ha de significar força maldecaps.

Fitxar és difícil, és cert. En aquestes categories ens barallem per qui posa el cotxe, quan trajecte hi ha des de casa al pavelló i qui paga la benzina. Però tenim una base i hem de potenciar la pedrera. Qualsevol projecte necessita un temps per dur-lo a terme. Si anéssim a Segona B, faríem una empenta. Començaríem a competir a València, Mallorca, Saragossa... Ara estem a Tercera, però busquem fer aquest pas.

Però com se sedueix als jugadors?

Tenint la voluntat de construir alguna cosa on puguin passar-ho bé. Per venir al Girona, ara com ara, cal pagar un preu. Hem aconseguit tancar Carlos Corvo, que té més de 40 anys, però és un crack. Sap que li'n queda poc, i vol gaudir, per això és aquí. Tanmateix, si noms com el seu s'il·lusionen i rendeixen a un nivell elevat, n'arrossegaran a d'altres. És una cadena. He vist els vídeos de la temporada passada, de tots els partits, i m'agrada el que he vist. I dins del club crearem sinergies. Compartirem mètodes, farem xerrades amb tots els entrenadors. Això ens farà ser un club millor.

Trencarà gaire el seu estil de joc, respecte al que hi havia fins ara?

L'experiència em diu que el 60 o el 70% de l'èxit radica en la defensa, així que la treballarem molt. Tothom està molt ben preparat físicament i el reglament ho afavoreix, perquè permet molt el contacte. Hem de tenir molt clar que el futbol sala no és jugar bonic i prou. Que ho intentarem, eh. Però els campionats es guanyen defensant. No sóc garrepa, però qui no defensi... Un jugador és el 25% de l'equip i no podem tenir-ne a pista quatre que no col·laborin. I l'estratègia, aquest és un altre factor diferencial que intentarem explotar.

Un reclam de Primera per al Girona Futsal

A Palau, amb prou feines s'ocupen les graderies. I amb el boom que hi ha a Montilivi i Fontajau, encara costarà més mirar cap allà.

Vaig tenir la sort d'anar al Japó en el primer any de la seva lliga professional. Allò era un xou. De ser desconegut, a omplir-se el pavelló. I la gent pagava, perquè els clubs van invertir en el producte. Nosaltres hem de saber-nos vendre. No sé quina és la fórmula màgica, però si juguem un diumenge a la tarda, podem convertir-ho en tot un esdeveniment. Hem de conscienciar que per veure futbol sala, s'ha de pagar. Però nosaltres, com a protagonistes de l'esport, hem de garantir que qui vingui a veure'ns i pagui, s'ho ha de passar bé. Hem d'oferir espectacle.

Treure suc de les eines que hi hagi.

Ara es pot arribar a molta gent, doncs aprofitem-ho. Provoquem que la gent vulgui passar-se de les dues a les vuit al pavelló. Posem un bon bar. Fem actuacions. No ho sé, estudiem-ho. Si les xarxes socials s'utilitzen bé, pot ser positiu. Ja hi ha nanos a Girona, però hem de pensar com els podem captar. Entendre què volen i què podem fer per oferir-los-hi. Però cal invertir temps i ganes, perquè hi ha molta feina. I parlar és fàcil, s'ha de fer. Ho vull treballar, també. Perquè Girona està de moda i no és conya. És molt més fàcil vendre Girona que altres llocs.

Quina conclusió treu vostè de la poca visibilitat que hi ha al voltant del futbol sala?

Perquè molts clubs van viure molts anys per damunt de la seva realitat. Per això tot en general ha anat cap avall. Perquè els projectes peten, quan no són sostenibles. I després venen els problemes. La gent no cobra, hi ha deutes, els empresaris marxen. Una altra de les coses que m'ha captivat del Girona és que en Julià m'ha explicat la realitat des del primer moment. No m'ha venut fum dient que farem això i allò altre. M'ha dit clarament que cal picar pedra per anar millorant. Aquesta és la recepta, picar pedra i picar pedra. I això farem.

I això que la paciència és un bé escàs, darrerament.

És que ara ho volem tot ja i al moment, i insisteixo amb el temps. Perquè quan un vol una cosa, s'ha de sacrificar. Alguns dies jugaràs més o menys, però això és un equip i cal acceptar les particularitats i les imperfeccions de la gent del teu voltant. Aquesta és la filosofia amb la qual més a gust em sento, i d'il·lusió i ganes no me'n falten.

Se'ls fa seus, els clubs per on passa?

Si no transmetem que el projecte és nostre, més val que ens quedem a casa. Hem d'estar implicats, però amb naturalitat, sense forçar, fent que flueixi. Abans parlava de pagar un preu; però pagar-lo a gust, no de morros. Entenent-ho com una inversió, no com un peatge. Perquè l'exigència la posem nosaltres, que som lliures de fer-ho. Ningú no ens obliga.

Subscriu-te per seguir llegint