Lewandowski continua pescant i el Barça guanyant

Montjuïc va tornar a cantar i saltar. Amb motius. Va tornar la Lliga, van tornar les victòries, va tornar el futbol. Tornar Lewandowski a marcar. Va tornar a perdre l'Athletic, sense guanyar a Barcelona des del 2001. I res de tot això no va semblar rutinari. En gran manera, perquè s'estrena una nova temporada, un nou Barça, un nou projecte i perquè s'insinuen indicis de canvi a la gespa. El Gamper no va existir.

Un d'aquests canvis resideix que també ha tornat Pedri, fabulós futbolista que va ocupar el buit que ell va deixar amb les seves lesions, aquell petit geni que amb l'aire d'indiferència i les mitges caigudes exerceix la influència que li dona la gana. I de ganes està sobrat, després de tant de temps estirat a la llitera.

Montjuïc respon

Aquest Pedri pletòric va estar a la rebotiga d'un triomf mínim que va haver de ser més folgat. Es podria dir que també s'ha recuperat per a la causa Robert Lewandowski, tot i que el polonès no ha deixat mai de marcar gols. Se'l necessita ja només per culminar les accions d'atac, cada vegada més irrellevant a les altres, i va encertar per transformar el gol decisiu, tardà però suficient, després de rematar dues vegades als pals i de deixar anar una volea al cos d'Álex Padilla, el tercer porter de l'Athletic.

Va pescar a València i va pescar a Montjuïc, i Montjuïc, amb la quarta millor entrada de sempre (comptada la campanya passada, per descomptat, amb 46.448 espectadors) va rescatar el cançoner popular i festiu. Una darrere l'altra es van encadenar les tonades per celebrar el retorn de tot allò somiat.

Amb els càntics de "Barça sí, Laporta no" al minut tres i els d'"independència" al 17 s'havia certificat quan encara lluïa el sol el retorn de l'afició blaugrana local, la que anima, i que protesta i que reivindica a l'únic espai on pot expressar la seva opinió davant la deriva del club. Els crits van emergir abans que l'equip generés motius de manifestació positiva. Tot just una màgica passada de Pedri a Raphinha per sobre de la defensa que exigia una acrobàcia gimnàstica digna de la seva compatriota Rebeca Andrade, or olímpic a terra.

Amb el gol de Lamine Yamal, poc després, el fons del peveter es va posar a cantar. El seu amic Nico Williams va reaccionar immediatament buscant un tir parabòlic que va marxar fora, sense trobar un cap com el de Lekue que ajudés a despistar el porter.

El sainet d'Olmo

Nico va ser lleument xiulat en ser presentat i intensament xiulat a les seves intervencions per la sensació de perill que despertava cada vegada que rebia la pilota. Va encarar amb molta confiança i insistència Koundé, a qui trigava a socórrer Pau Cubarsí, perquè havia d'estar pendent de l'altre Williams, Iñaki, que va començar de davanter centre.

Pedri va entrar per Marc Casadó per acompanyar Marc Bernal a la posició de mig centre. Fou l'única novetat respecte de l'onze de València; entrarà als llibres de misteri la identitat del jugador que hauria estat sacrificat perquè debutés Dani Olmo. Però l'assumpte de les inscripcions al Barça, més que no pas a la novel·la negra, pertany al gènere dels sainets, també representat, i millor, per l'actor Hugh Grant, que es posarà la samarreta abans que Olmo.

Fermí, ovacionat

Pedri va ser molt acadèmic, més que Casadó, i va trigar a enlairar-se de Bernal i avançar uns metres per donar fluïdesa a l'atac connectant amb un Raphinha abnegat, potser sabent-se amenaçat per Olmo. L'amenaça real era Fermín, que es va presentar a Montjuïc amb les dues medalles d'or. Va entrar el camp ovacionat, acaparant totes les expectatives d'èxit. Pedri tenia el mapa del partit, indetectable per als bilbaïns.

El pitjor àrbitre de l'Eurocopa (un partit i cap a casa que el van enviar) va ajudar a despertar l'esperit de la Lliga, el valor dels punts, en una jugada continuada amb dos penals, un a cada àrea, dels quals no en va xiular cap i el VAR li va trucar perquè assenyalés un. El primer, és clar, de Cubarsí a Berenguer, tan flagrant com el de Vivian a Lewandowski.

Mentre Gil Manzano mirava el que no havia volgut veure -va fer el conat d'emportar-se el xiulet a la boca-, De la Fuente, el preparador de porters es va acostar a Ter Stegen a aconsellar-lo infructuosament. Sancet el va enganyar. Gil Manzano va xiular el final traient dues targetes grogues de cop.