Jimmy Prat: «No vaig poder jugar mai al Camp Nou i ara hi aniré a treballar»

-«Jaume. Com jo». 

-«Vols dir? És molt seriós» .

-«També li podeu posar Santi o Jimmy, que són el mateix que Jaume».

-«Ah...Doncs, Jimmy. No se’n parli més».

I així és com, després d’aquesta conversa entre el pare, la mare i el ginecòleg, aquell nen acabat de néixer va ser en Jimmy per sempre més. Un nom que «futbolísticament quedava bé» i que ara, amb 51 anys, continua fent que no es giri si algú el crida per Jaume. «En Jaume Prat és el meu pare», riu. Ell és en Jimmy Prat (Santa Coloma de Farners, 1973), un davanter ràpid com un llampec que es va convertir en un clàssic de Montilivi en una època grisa i que va superar el centenar de partits a Segona B entre el Girona (1992-95), el Terrassa (95-96) i el Sant Andreu (96-97). També passaria pel Vilobí (91-92), Palamós (97-98), Badalona (98-99), tornaria al Girona (99-00) i trepitjaria el fang amb Cassà, Aro, Roses i Farners, on es va retirar. «A casa, a Santa Coloma ens ho vam passar bomba. Vam pujar a Preferent i fer una gran pinya al vestidor que encara mantenim». 

Al tren per haver pogut arribar més amunt hi va pujar l’estiu del 1992 amb unes perspectives interessants amb el filial de l’Atlètic de Madrid, que el va clissar del juvenil del Vilobí. En va baixar de seguida. «A mitja temporada em volien a mi i en Peri Ventura. Ell, que era més gran, hi va poder anar perquè el seu contracte ho permetia. A mi em van retenir i em vaig esperar a l’estiu». Llavors, el petit Jimmy de Santa Coloma, que ja havia estat un any a Barcelona a la Damm, va agafar l’espardenyal i va fer cap a Madrid per entrenar-se amb el filial de l’Atlètic, llavors a Segona B. «Hi havia el porter Ricardo, que després fitxaria pel Manchester, en Koldo andorrà, en Patri un davanter que van fitxar per una morterada i algun altre que també va fer carrera amunt», recorda. Pertanyia al filial d’un dels grans - «vaig jugar algun amistós i tot»-, però no s’acabava de sentir prou a gust. «Vivia en una zona universitària i havia d’agafar el metro cada dia per anar a entrenar. Se’m va fer una mica gros Madrid...», admet. De cop i volta, va veure la llum. «Cap a finals d’estiu, el meu pare em va trucar un dia per dir-me que l’havia telefonat en Pep Mercader, l’entrenador del Girona. Necessitava un davanter per l’equip. Al cap de dos dies agafava l’avió i era a Torroella jugant un torneig amistós». Bé, jugant o més aviat deixant en evidència rivals i companys. Perquè la diferència de ritme després de dos mesos treballant amb un filial de Primera era abismal. «Volava. Vaig fer quatre gols contra el Torroella i em vaig guanyar la confiança de Mercader. Em va dir ‘cordons, nano, com hi vas!’.

L’etapa a Girona va ser divertida per a Jimmy Prat que estava bocabadat compartint vestidor i entrenant amb «professionals que venien de Primera o Segona com Quique Yagüe, Cándido, Esteve Corominas o Boada». Esportivament, tanmateix, no va ser gaire reeixida. Almenys col·lectivament, perquè Jimmy Prat va signar tres bons anys i fins i tot va ser decisiu en la salvació en els dos primers, especialment en la 93-94 amb una reacció extraordinària gràcies a quatre victòries en les darreres cinc jornades.  

El descens del 1995 i els problemes econòmics -amb tancament inclòs al vestidor per denunciar impagaments- van acabar amb el colomenc cap a Terrassa amb Alfons Muñoz, Frigola i Pibernat, i després a Sant Andreu, en un any «desastrós». Palamós i, altre cop, Girona, a Tercera, van precedir l’adéu al futbol semiprofessional, però no pas al futbol. Encara tenia corda per estona, malgrat que no l’hi semblava. Amb 27 anys ja volia plegar. Havia obert un estudi de disseny gràfic a Girona i volia centrar-s’hi. El cuquet, el seu cosí i Xavi Agustí, no el van deixar. «Primer el meu cosí em va convèncer per jugar al Cassà. Després sí que ja volia retirar-me, però en Xavi em va dir que fitxés per l’Aro, amb ell. Llavors, jo ja vivia a Barcelona. Què vols que hi vingui fer a l’Aro?, li deia. ‘Vine només als partits’ em va respondre. I així va ser. Encara després vaig anar amb ell al Roses amb el mateix tracte. Alguns jugadors de l’equip ni em coneixien...», riu. Finalment, va anar a parar al Farners, mig any abans que el seu pare entrés a la presidència. «Van ser uns anys preciosos. Dels millors», recorda. 

Amb 52 anys, viu ara a cavall entre Barcelona i Sant Antoni de Calonge. El futbol l’ha aparcat un xic, tot i que la feina a Ignifugacions Generals li ha permès complir un dels somnis futbolístics que tenia de petit. «No vaig poder jugar mai al Camp Nou, però ara hi aniré a treballar», somriu feliç perquè l’empresa participa en les feines de remodelació de l’estadi blaugrana. «L’altre dia ja era al mig del camp prenent mides», riu ell que somiava ser Maradona. Coses del destí. I del futbol. Com quan va fer que fes les maletes i deixar passar el tren de l’Atlètic de Madrid per tornar a Girona. O quan amb dinou anys, el Vilobí li va amagar una oferta del Figueres, llavors a Segona A. «Es veu que demanaven quinze milions de pessetes (90.000 euros) per mi i el Figueres va dir que no». No li ha quedat cap espina per no haver jugat més amunt. «Em quedo amb els salts de categoria que vaig anar fent», diu tot recordant, entre rialles, quan amb el Girona, cuer destacat, van esguerrar «una ratxa històrica» de victòries consecutives del Llevant a València. «Al final del partit, signàvem autògrafs i tot a mi i a en Frigola».