El Barça se sent invencible de sobte (0-2)

Unes vegades diable, uns altres déu pagà. Quin personatge tan contradictori per als qui segueixen amb passió les seves peripècies. Encara que ell tingui ben clar el seu paper en aquesta vida, amb el crit i el gest de la 'botifarra' al vent com a metàfora d'un temps. Joan Laporta, espatarrat en un d'aquests trons amb els quals les dictadures àrabs diferencien la grandesa de la púrria, se sentia alliberat. El Consell Superior d'Esports, per a desgrat de LaLiga i un bon grapat dels seus clubs afiliats i alleujament de la Federació de Louzán que vetlla per la selecció, va concedir la cautelar a Dani Olmo i Pau Víctor i va desfer el nus que escanyava el seu mandat.

Els dos futbolistes encara no van poder vestir-se de curt, pendents que arribessin les seves llicències. Però sí que van mostrar per fi un ampli somriure després de dies de molta tensió. No sols no es quedaran sense jugar fins a estiu, sinó que aquest diumenge estaran en disposició de conquistar el seu primer títol amb el Barça a la final de la Supercopa d'Espanya, amb el Reial Madrid o el Mallorca com a possibles rivals. El futbol és retorçat.

Això degué pensar Ernesto Valverde, que no trepitjava Gidda des que Josep Maria Bartomeu, després de la Supercopa de gener de 2020, el va treure a palades de la banqueta blaugrana fins i tot sent líder de lliga. Però Valverde, al qual l'afició saudita sempre li va tenir quimera, és un tipus pràctic que viu el present. Però el seu Athletic, encara que tingués ocasions [cap com el gol anul·lat a Iñaki Williams en l'ocàs després d'un error clamorós de De Jong que va arreglar Djaló tocant la pilota i propiciant el fora de joc], no va estar en disposició de fer perillar la classificació del Barça. Sap Valverde que li faltaven peces indispensables. Perquè Sancet, qui posa seny al capdavant ofensiu quan Iñaki Williams corre, estava lesionat. I Nico Williams, el contrapunt del genial Lamine Yamal, minimitzat per un cop que només li va permetre jugar l'última mitja hora.

El ritme de Gavi

Flick, en canvi, va saber esprémer als seus recursos amb un equip de gala en el qual Gavi, una vegada superada la seva lesió de genoll, ja mai hauria de faltar. El petit migcampista, que juga amb un dit fracturat com qui té una esgarrapada de gat, va ser qui va imposar el seu ritme. Era la millor manera de corrompre el pla de duels per tot el camp amb el qual Valverde esperava sortir indemne. No va ser una bona idea perquè, en l'intercanvi de cops i amb Pedri equilibrant el caos, la qualitat mana. 

Li falta a vegades a Iñaki Williams per a aprofitar tot el que genera. Encara que també caldria posar en valor el partit del polonès de 34 anys Wojciech Szczesny, titular perquè Flick no va passar per alt un retard d'Iñaki Peña en la sessió d'activació prèvia. Szczesny va evidenciar que, sota pals és encara un bon valor.

Tot s'havia aclarit per al Barça en l'inici, amb 20 minuts de gran futbol que va culminar Gavi després d'una transició tramada entre Raphinha i Pedri, i a la qual Balde va donar valor amb una passada enrere quan tocava.

Es va enredar després una bona estona el Barça davant la insistència a aprofitar les estepes que deixava l'Athletic. Però va ser Lamine Yamal, que va jugar tan sobrat que semblava increïble pensar que sortís d'una lesió, qui va resoldre tota discussió al començament del segon acte. Gavi va assistir. I Lamine, a qui no fa tant se li retreia un presumpte escàs encert en la rematada, va tancar la nit amb inquietant sang freda.

Laporta ja va poder llavors acabar-se la tònica en pau al tron, i sentir-se com un dels personatges d'aquell Philip K. Dick a qui Carrère va dedicar una llunàtica biografia: «Jo estic viu i vosaltres esteu morts».